Aparador de poesia. Lluís Calvo i Guardiola, un enorme poeta que ha publicat dinou llibres de poesia, el convidat. Presentàrem ‘Selvàtica’, el darrer, editat per Lleonard Muntaner, Editor. Llegim a la solapa: «Actualment viu entre selves temperades, i marxa a les tropicals quan pot.» Explorador de mena, n’ha trobat fins i tot a l’ànima: «El bosc és una taca/ cap al cel:/ en vertical.» No fa estrany, doncs, aquest titular: “Lluís Calvo se’n va a la selva”.
Ahir, dimecres, dia 1 de juny de 2016, férem el cent noranta-cinquè programa, que ja són uns quants, ens esgarrifa pensar-hi, el novè d’aquesta temporada.
Lluís Calvo i Guardiola, el convidat, nasqué a Saragossa el 27 de maig de 1963. Tant és el que estudià, Geografia, ell ha anat per un altre camí. La creació literària i la gestió cultural. Poeta, escriptor i assagista. Ha col·laborat o col·labora en mitjans de comunicació i revistes culturals com el Diari de Barcelona, l'Avui, El País, Descobrir Catalunya, Núvol, Reduccions, Caràcters o Rels. És més coses, però essencialment és poeta. Ha publicat dinou llibres de poesia, Déu n’hi do. I li digué a Aina Torres que enguany seria un any de collita! Als vint-i-quatre anys va guanyar l’Amadeu Oller de Poesia per Veïnatge d’hores. Era el 1987. D’aleshores ençà no ha parat de rebre premis. Dotze. El 1988 obté Miquel Martí i Pol de Poesia per Contrallum, dos anys més tard el Miquel de Palol de Poesia per Vida terrenal. Segueixen el 1991 el Salvador Espriu de Poesia per Jardí d’una ciutat deserta i el 1992 el Mercè Bayona de Poesia per La llunyania. Continuem. El Josep Maria López Picó de Poesia el 1995 per El món que respirava pels ulls, el Joan Alcover de Poesia el 1996 per L’estret de Bering i el Maria Mercè Marçal el 2000 per Opus spicatum. En queden, de moment, quatre, La Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona el 2002 per El buit i la medusa, el Rosa Leveroni de Poesia el 2007 per Cent mil déus en un cau fosc, el Vicent Andrés Estellés el 2009 per Col·lisions, el penúltim, i el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia el 2012 per Estiula, l’últim. Té altres llibres de poemes. En volem ressaltar tres. Dos, en col·laboració amb dos altres poetes, Jordi Valls i Pozo i David Caño i Cargol: Última oda a Barcelona, publicat el 2008, i Teresa la mòmia, publicat el 2013, el mateix any que publica Llegat rebel. No podem deixar d’esmentar Selvàtica, que publica el 2015. Pel caràcter cantelluda i punxeguda, Laia Noguera ha comparat la seva poesia amb la del metall extrem i Joan Triadú va qualificar el poeta com a Far del segle XXI. L’ha influït, com l’autor reconegué a Ricard Mirabete, no sols l’art clàssic, sinó àmbits com el còmic, l’audiovisual, el punk o el heavy metal. No és solament poeta sinó que difon l’obra d’altres poetes, fonamentalment els joves, a través d’una pàgina web de culte, Daltabaix poètic. Ha escrit també novel·la. Ha publicat el 1999 Aconitum, el 2001 Electra i la carretera, el 2004 L’expulsió del paradís i, més recentment, el 2014, L’endemà de tot. Entre l’obra d’assaig, cal destacar Les interpretacions, volum publicat el 2006, i Baules i llenguatges, el 2011. No ens deixéssim El meridià de París, publicat fa res, el 2016. Ha escrit nombrosos estudis literaris, tots ells caracteritzats fonamentalment pel rigor i la competència. També ha conreat el camp de la ciberpoesia, juntament amb Pedro Valdeolmillos i ha fet un film curt, en col·laboració amb Ester Xargay, L’edat de pedra. Figura en tres antologies, 25 poetes del Premi Amadeu Oller, publicada el 1989, Imparables, publicada el 2004, i Ningú no ens representa: poetes emprenyats, publicada el 2011. Han traduït poemes seus al castellà, a l'anglès, a l'italià, al francès i al polonès.
Recentment, el dia 20 de març de 2016, fou convidat per la biblioteca La Muntala per a participar en el VI Dia Mundial de la poesia.
Comentarios