Aparador de poesia. Hermínia Mas i Marssenyach, cassarrenca, fou la convidada al programa. La poeta, entrevistada per Pius Morera, conductor del programa, recità sis poemes, tres dels quals eren inèdits.
Ahir, dimecres dia 17 de juliol del 2013 férem el cent novè programa, el vint-i-vuitè d’aquesta tercera temporada. L’emetérem, com sempre, en directe des de ràdio Sant Vicenç de Montalt. El seu director, Andreu Barris, tingué cura del so.
Tan petita, Casserres, i amb tants de poetes. Hermínia Mas ha estat la tercera veu d’aquells verals que ens ha visitat. Blanca Llum Vidal i Joan Grifoll van precedir-la. Membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ara mateix viu a la Garriga amb el marit, Josep-Francesc Delgado, que va ser el convidat de la setmana passada, i els dos fills, l’Elisabet, la gran, i el Francesc, el petit. Curiosament també guanya premis, però els que no guanya la seva parella. Diríem que ambdós, des d’un punt de vista logicomatemàtic, es troben en distribució complementària. Ha obtingut el 1993 el premi Caterina Albert per Al vent de les andanes, el 1995 el premi Miquel de Palol per La cala del desig, que mai no ha estat publicat, i el 2001 el premi Tardor per La pell del pensament. Va quedar finalista de tres altres premis de poesia. L’Amadeu Oller el 1993 pel poemari Retalls de foc, del qual se’n publicà una selecció antològica, el Vicent Andrés Estrellés i el Carles Riba. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al portuguès, a l'anglès i al rus.
També és narradora. El 1997 publica El secret de la persiana, un aplec de contes. Amb Ulldevellut, escrita conjuntament amb l’escriptor Josep-Francesc Delgado, obté el 1999 el Folch i Torres de novel•la i amb L’arpa de les mil cordes obté el 2006 el premi Ciutat d’Olot de narrativa juvenil. L’obra narrativa de més èxit ha estat Idriss, la noia del fil de seda, finalista el 2007 del premi El vaixell de vapor. Cal esmentar també Estimat, t’he de deixar, un aplec de relats breus amb final sorprenent, publicat el 2010, i el seu darrer llibre, El dia que van abaixar els sous, format per un seguit de relats curts crítics sobre la societat actual, publicat enguany. Ella ens va dir, fora de micròfon, que són breus com poemes. Fet i fet es deu trobar més còmode escrivint poemes que no pas relats. Entenem que això és el que es va voler dir.
Comentarios