Aparador de poesia. Ricard Mirabete i Yscla, poeta santsenc pel qual sentim una gran predilecció, tornà al programa per a presentar ‘Esdeveniment’, el seu darrer llibre, que ara fa res, a les acaballes del 2017, publicà Tres i Quatre amb un pròleg de Vicenç Altaió. « (...) es tracta, encara més, de reactivar una provatura nova ?explicita el prologuista ? i de retornar la realitat a la ment». Que no se’ns faci escàpol el fet que el títol és el contenidor d’un altre títol: ‘Esdevenir ment’, tal com Altaió fa palès. Vol ser eixut i a fe de món que ho és.
Abans d’ahir, dimecres dia 21 de febrer de 2018, férem el dos cents cinquantè programa, el setzè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Nasqué a Barcelona el 31 de juliol de 1971. Ricard Mirabete i Yscla, el convidat, és un munt de coses: filòleg, professor, crític, poeta. Amb un deix seriós, però no sabem si ens l’acabem de creure. Compagina la creació literària i la docència amb la traducció i correcció lingüística, i amb la col·laboració sobre actualitat literària, amb ressenyes i articles de fons, en revistes i diaris com ara El Punt Avui, Poetari i Núvol, el digital de cultura. Va guanyar el premi Amadeu Oller de Poesia l’any 1999, al llindar del tombant de segle, pel poemari Última ronda, en el qual pretenia casar dos mons culturals extrems: d’una banda el simbolisme i de l’altra el popular. Des de llavors ha publicat l’any 2004 La gran baixada (Emboscall), un poemari on ressonen Carner, Brossa i Sagarra, segons el parer de Lluís Calvo; el 2009 Les ciutats ocasionals (Témenos), poemari construït a partir dels cops i els desenganys quotidians, que no són pas pocs, el 2013 Radar (Témenos), que és el resultat de transitar per la Ciutat dels Sants, i el 2015 Nuclear (Terrícola), un llibre que representa, segons Jordi Valls, “un pas de gegant en la lògica evolució del percussionista que emmotlla els seus poemes al so dels platerets i caixes.” En col·laboració amb David Caño, un altre poeta guanyador de l’Amadeu Oller, i Carles Mercader, fotògraf, el 2014 publicà De penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), que inaugurà Tanit, la línia catalana de La Garúa. No acaba aquí la cosa. El següent pas fou Cel estàtic d’elevadors, una obra extraordinàriament madura que publicà el setembre de 2016 Editorial Gregal. Un llibre de poemes, segons opinió dels editors, «que situa el lector en unes coordenades d’espai i temps ben concretes però, tanmateix, ben obertes. El llibre vol agermanar avantguarda i classicisme, per mitjà d’un vers –rimat o no– que pretén fer evident el que és permanent en el que és dinàmic, que muda, que es transforma irremeiablement en cada nova lectura. És una porta d’entrada a l’imprevist.»
Sempre el trobareu on hi ha un poeta amic. No ens deixem que alguns poemes seus figuren a Poesia a la frontera (March Editor, 2011), Ningú no ens representa (Editorial Setzevents, 2011) i a Amadeu Oller, 50 anys de poesia (Galerada, 2014). Creu que la introspecció ?ho repetim sempre, i vindrà el dia que se n’afartarà? és la millor arma contra la solitud, la por i la mort, però també contra la vida; la poesia són excrecions de la pell que traspuen l’ànima pròpia del qui escriu.
Comentarios