Aparador de poesia. Vingué fa ja un temps a presentar el mal, que potser no calia; ara vingué a presentar el ‘Guillem Tell’, el darrer poemari que ara fa res publicà AdiA Edicions. Es va acabar d’estampar a terres mallorquines el 19 de desembre de 2016. «(...) remet —constata l’autor—a una sublevació contra l'ordre establert, Santiago Salvador Franch, el responsable de l'atemptat al Liceu amb la bomba Orsini, contra la identificada classe social burgesa, just en el segon acte de l'òpera Guillem Tell, de Rossini, el William Burroughs alcoholitzat i drogat que es carrega la seva parella fent servir el seu cap de diana en un hotel de Mèxic. La desinhibició i el deliri del caos.»
Abans d’ahir, dimecres dia 22 de febrer de 2017, férem el dos-cents dissetè programa, el dinovè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Jordi Valls i Pozo, el convidat, és, juntament amb Lluís Calvo, un dels “més preclars representants” de la poètica del Barcelonès Nord. Vinyet Panyella ho remarca al pròleg de ”Mal”, el poemari que el poeta vingué a presentar. “Adquireix la categoria de reflexió crítica, crònica poètica i històrica i posicionament moral envers la realitat d’on provenim i en la qual estem inserits avui dia.”, segons el parer de Ricard Mirabete.
Jordi Valls i Pozo nasqué a Barcelona el 25 de gener de 1970. Tot i ser barceloní de naixement, és colomenc. De bibliotecari a llibreter. Viu professionalment envoltat de llibres. És poeta, no altra cosa, tot i que s’ha embolicat amb algun que altre assaig sobre poetes: Màrius Sampere, Vicent Andrés Estellés i Montserrat Abelló. Presidí l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i és membre tant de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana com del PEN Club Català. Llegim a la solapa de Guillem Tell que inicià la lectura de Jacint Verdaguer sorprenentment a les garites de Monte Hacho i que ha escrit fonamentalment al metro, perquè «és pobre», segons ens confessà per Messenger, i «encisat per troballes fellinianes als carrers de la Barcelona Nord, al paisatge humà i neomitològic. »
Va a totes. Amb “Mal”, publicat per Editorial Meteora el 2013, que presentàrem en aquest programa, ha publicat més de deu llibres. Un xic abans que aquest “L’esfinx”, una esplèndida plaqueta que conté haikus i tankas, publicada per Terrícola Edicions, que es pot plantar a la primavera perquè doni margarides. En adonar-se de la brevetat, digué que era “el més petit que havia escrit”, com si no fos prou obvi.
El 1995 apareix D'on neixen les penombres?, que va merèixer l’any anterior el Premi Martí Dot de poesia. Després ve Natura morta, poemari pel qual guanyà el 1998 el Premi Vila de Martorell. L’any següent obté el Premi Senyoriu d’Ausiàs March per Oratori, que es publica el 2000. Per La mel d'Aristeu, el 2003 es fa amb el Premi de poesia Gorgos. Descansa dos anys i obté el 2005 Premi Grandalla de poesia per La mà de batre. Per Violència gratuïta, som al 2006, obté el Premi Jocs Florals. Dos anys més de descans. El 2008, ell i Lluís Calvo, publiquen Última oda a Barcelona: “I entre aquestes preocupacions fonamentals?vindrà l’hora de dinar, de sopar?i la de prendre metadona ?(no n’has pres, abans, al redol dels udols?)”. El 2010 dóna a llum Felix Orbe, poemari mol celebrat del qual podeu llegir alguns poemes a la xarxa. L’any següent, el 2011, surt Ni un pam de net al tancat dels ànecs, un títol que és un decasíl·lab simètric. No ens deixéssim L’illa misteriosa, amb el qual el 2014 obtingué el Premi Rosa Leveroni.
Comentarios