hoy recordamos 20 años después de su muerte a ovidi montllor, uno de los cantantes más importantes del país valencià, (también actor de teatro -30 montajes- y cine -casi 50 pelis-, letrista y divulgador de otros poetas, y referente de la lucha de la cultura y las raíces de su tierra), reconocido sólo por poca gente de valencia y catalunya, desconocido en el resto del estado español y despreciado por la supuesta cultura valensiana del caloret, la casalla, toros y el derroche
01 el diluvi
en joan s’ha suïcidat!
no es preocupe, senyora,
això ja sol passar.
han robat el meu banc!
no es preocupe, senyora!,
això ja sol passar.
una bomba al carrer!
no es preocupe, senyora,
això ja sol passar.
el món s’està tornant boig
no es preocupe, senyora,
això ja sol passar.
passa això i més,
i més i més.
i encara passa poc. aguirre
no es pot seguir igual
des que neixes fins que mors.
i un es cansa, senyora,
de menjar sempre el mateix.
i de comprar el diari,
i de dormir al mateix llit.
i un se sent humiliat
quan, afaitant-se la barba,
li conten contes de nen.
i tot acaba llavors,
amb això que em conta ara:
suïcidis, atracs i bombes,
bogeries i…
i més, senyora, i més.
vostè d’això no es sap res.
no és jove i té molts diners.
ovidi nació en alcoi en 1942, su padre obrero anarquista, su madre le enseñó a disfrutar de la vida. a los 12 años dejó la escuela porque tenía que currar -llegó a tener 36 oficios tejedor, mecànico, camarero, chofer, herrero, pastor de cabras, peluquero de señoras, vendedor de pescado, pescador, aprenent de decoración, mozo de almacén, tres hores de representante, fotocopista de un banco...- en 1959 se fue a barna en 1965 empieza en teatro,aprendió a tocar la guitarra y en 1968 publicó su primer disco.
«hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català.
és la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense»
02 garrotada en swing
justa la fusta. justa la fusta.
justa la fusta. justa el garrot.
garrot, garrot, garrot...
garrot, de dalt amplot,
de baix amplet. de cop ben fort.
garrot, seràs l'esport
del futuret. del futurot.
garrot, faràs el sot.
faràs molts sets. faràs la sort.
la sort del que viu mort
del treballet amb mala sort.
garrotada! cantarem.
la vida és deliciosa.
garrotada! cantarem.
la vida és carinyosa.
garrotada! cantarem.
la vida és tan preciosa.
garrotada! cantarem.
que ens fa la mà nerviosa.
i el nervi ens portarà
al lloc que ens pertoca.
justa la justa
justícia justa.
justa la fusta
que ens justifica.
pica, pica, pica.
mai no et canses de picar
sus elepés:
la fera ferotge / cançó de les balances (ep 1968)
història d'un amic / la fàbrica paulac (ep 1969)
sol d'estiu / ell (senzill 1971)
un entre tants... (1972)
crònica d'un temps (1973)
a alcoi (1974) (reeditado y digitalizado por picap 2008)
salvat-papasseit per ovidi montllor (1975) (reeditado y digitalizado por picap 2007)
ovidi montllor a l'olympia (1975) directo en parís (reeditado y digitalizado por picap 2008)
de manars i garrotades (1977) (reeditado y digitalizado por picap 2008)
bon vent... i barca nova! (1979)
ovidi montllor diu 'coral romput' (doble 1979), reeditado en cd en 2007.
4.02.42 (1980)
ovidi: "ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer"
03 història d'un amic
ovidi montllor en deu cançons indispensables (per carles gámez per elpais.com)
l’obra del cantant persisteix amb tota la força com un dels cims de la cançó d’expressió lírica i de la figura de l’artista compromés
al cap de vint anys de la seua desaparició, un aniversari recordat amb tributs musicals, exposicions i altres celebracions, la figura d’Ovidi montllor dins de la cançó i del, per extensió, gran territori de la cançó lírica, no ha deixat de créixer i sumar; un reconeixement celebrat per les noves generacions d’intèrprets i músics. de l’escena teatral a l’entaulat musical, ovidi montllor reuneix amb èxit i singularitat les qualitats del cantant intèrpret en la línia dels grans noms de la chanson: léo ferré, yves montand, jacques brel o serge regianni. la conjunció feliç de la paraula, el gest i la música.
a la seua figura de creador musical s’uneix la de divulgador líric, posant veu majúscula als versos d’estellés, salvat-papasseit, josep maria de segarra o blai bonet. la trajectòria d’ovidi montllor va acabar visualitzant les llums i, sobretot, les ombres del paisatge cultural emergent en el nou marc de l’estat de les autonomies; les penúries i la miopia d’una indústria discogràfica incapaç de protegir els seus artistes i l’abandó de l’administració d’una part d’allò que havia estat un dels seus grans patrimonis populars: la cançó.
la fera ferotge (ovidi montllor, 1968)
debut discogràfic del cantant. la nova cançó viu els seus divorcis interns i els setze jutges han plegat com a col·lectiu i organisme formatiu. ovidi montllor desembarca en el món musical amb el seu bagatge com a actor escènic, que assenyalarà la seua trajectòria artística. la cançó satírica en català eixampla els seus dominis, i intèrprets i montllor es col·loquen com un dels seus franctiradors més afinats. “una fera ferotge” que aterrava amb la benedicció de georges brassens (“le gorille") i d’esperit llibertari.
04 la fera ferotge
sol d’estiu (ovidi montllor, 1971)
com a resposta a la famosa “cançó d’estiu” que cada any envaïa les llistes d’èxits, ovidi montllor feia la seua versió de cançó estiuenca en un divertit joc rítmic, entre la paròdia hawaiana i el frenesí de la comèdia slapstick. montllor s’afermava en el conreu de la cançó satírica i d’accent més corrosiu seguint els passos del seu company i mestre, pi de la serra.
05 sol d'estiu
homenatge a teresa (1974)
el cantant feia el seu amarcord particular a partir del retrat d’aqueix personatge, “la boja del poble”, ací la tereseta que el va instruir en el seu primer aprenentatge sentimental. la cançó estava inclosa en l’àlbum a alcoi, que assenyala l’inici del període de maduresa com a cantant i creador. la col·laboració amb el guitarrista toti soler revesteix les seues cançons, a partir d’ara, d’una sonoritat distintiva i popular, una col·laboració que es prolongarà fins a la mort del cantant. quaranta anys després “homenatge a teresa” ha esdevingut un dels clàssics del cançoner de la cançó. i fins i tot joaquín sabina n’ha fet una versió.
06 homenatge a teresa
com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la teresa,
ballant el vals.
potser fou l'ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.
mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.
ella ens va dir d'on veníem.
i que els reis de l'orient
no existien.
ni llops ni esperits.
ens parlava de l'amor
com la cosa més bonica
i preciosa.
sense pecats.
ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
d'això ella era
la que més sabia.
amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.
ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
teresa,
ballant el vals.
els amants (vicent andrés estelles, 1974)
primer gran anunci del cantant com a intèrpret líric i nova incursió en la literatura del poeta de burjassot (llibre de meravelles, 1971). la poesia d’estellés, amb el desig i la passió com a matèria primera, i la veu de montllor, la vibració del mot, signaven un pacte de fraternitat eterna. una comunió creativa que tindrà el seu corol·lari en el disc, fet a contracorrent, coral romput. altres poetes com joan salvat-papasseit o josep maria de segarra acabaran incorporant-se al seu equipatge, a l’arxiu del plaer de la paraula, com a mestres de capçalera.
07 els amants
perquè vull (ovidi montllor/y. belmonte, 1972)
Una de les cançons que exemplifiquen millor l’ideari vital del cantant i que li servirà durant molt de temps com a carta de presentació —o de tancament— en els recitals. montllor hi reafirmava la seua voluntat de viure sense lligams a partir de la presència escènica capaç de transformar cada cançó en una comèdia o peça dramàtica de tres minuts.
08 per que vull
cesk freixas: "cap cançó no et farà tornar, ja ho sé. he escoltat els vinils que un dia em va regalar un veí de sant pere de riudebitlles. eren cinc vinils teus, ovidi. cinc vinils que van donar sentit a totes aquelles primeres cançons desendreçades que cantava a l'habitació de casa dels meus pares. mesos després, passejant pel carrer tallers de barcelona, vaig comprar un disc del feliu ventura. va ser aleshores que vaig entendre la bellesa i la funció d'aquest ofici. és clar que ets vigent, ovidi. perquè res ha canviat. sempre perdem els mateixos. les cançons teixeixen un relat social que ens és imprescindible per a la construcció del nostre poble. un relat escrit des de la veu i els ulls de la majoria, des de la classe treballadora, des dels oprimits. dels que batallem per conquerir tota dignitat, per desterrar la precarietat dels nostres dies, i anhelem tenir-ho tot per parlar de vida. és gràcies al feliu ventura que vaig perdre la por i la vergonya a compartir les cançons. és gràcies a tu, ovidi montllor, que vaig començar a escriure-les. et devia una cançó. perquè sí. perquè tinc ganes de somiar. et trobem a faltar. ovidi, memòria. gràcies."
m'he aferrat a la paraula
que surt de cada veu,
i fa del vers la nostra pàtria.
hem fet himnes de cançons
que l'absència ens va robar,
com dies que van durar tants anys.
ovidi, memòria.
mira si sóc pobre que no et puc fer tornar al món,
però arribaras de les vacances sense el teu nom.
i algú altre cantarà amb la seva veu
que ets valencià i tens senyera on blau no hi ha.
hem trepitjat tots els teatres
que han omplert parlant de tu,
la fal·làcia s'asseia al davant.
i hem callat tota resposta
mentre ha durat la funció,
amb respecte més que amb compassió.
i ara parlo del silenci
que et van voler imposar
els mateixos que avui juguen,
fent-te seu, parant la mà.
de reüll, miro la farsa
dels que es fan passar per tu,
de qui busca una foto
enmig del circ desesperant.
09 cesk freixas - ovidi
david fernández:
clatellot-trompada, corals romputs o de manars i garrotades,
hui, 20 anys després de les teues vacances,
els que sempre et bandejaren et volen tornar, endebades, a silenciar. mordassa, escombra i postmodern toc de queda encara, ja ho veus.
va com va. i tot i així, i malgrat tot, la teua radical vigència,
les teues celles arquejades i la teua rabïuda honestedat
continuen despullant tots els reis i avergonyint la seva cort.
com si les cançons les acabessis de parir tot just ara mateix:
–indignat, tendre, sorneguer, humil–
ni absent poden amb tu. fera ferotge com ets, ara i sempre.
quan tot explota. pel cap o per la troika.
cultura de resistència com poques, dos peus arran de terra,
mirada llarga i el cap mai cot,
tornes com sempre a desvetllar-nos de l'altra història;
la feta a ma i sense permís, en paral·lel i al marge,
la que no espera –pren–,
la que descodifica la condició humana
o la que defuig sempre les paraulotes de tot poder
constituït. o constitucional, que pel cas és el mateix.
la contracrònica i dilema del que som i no som;
la vida feta a pedaços, bocins i exilis;
la memòria quan bull;
la crisi quan esclata;
i la dignitat dempeus encara.
10 serà un dia que durarà anys
serà blava i tranquil·la la mar.
serà verda i espessa la vall.
serà gran i dolça la muntanya.
serà un dia que durarà anys.
gent de mar, de rius i de muntanyes,
tindran tot. i es parlarà de vida.
les ciutats seran rius plens de gent.
floriran flors i cants i alegries.
floriran crits i cors i paraules.
en el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.
'a ovidi montllor', obra d'antoni miró.
les meves vacances (ovidi montllor/ovidi montllor i toti soler, 1974)
montllor, seguint les petjades del brassens de la “ supplie pour être enterré à la plage” de sète —igual que el serrat de “mediterráneo”— avançava el seu testament amb humor i manual d’instruccions, com deia la cançó, “tot ben senzill i ben alegre / em creureu mort, jo no haureu mort / faré vacances”.
tot l’ovidi i al cent per cent: irònic, tendre, sarcàstic, combatiu.
11 les meves vacances
m’aclame a tu (v. a. estellés/ovidi montllor, 1980)
segurament una de les col·laboracions musicals més reeixides del seu treball amb l’obra de vicent andrés estellés dins de la seua darrera etapa de complicitats líriques. el músic aconseguia atrapar amb èxit la poesia torrencial de l’escriptor en aquest traspàs o transferència, sempre fràgil, que hi ha entre poesia i cançó, entre vers i música.
12 m'aclame a tu
m'aclame a tu, mare de terra sola.
arrape els teus genolls amb ungles brutes.
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
el clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.
seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.
jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre
miquel gironés: "el record de l'ovidi sempre estarà viu gràcies a tanta i tanta gent que des de la base seguirà reivindicant la seua memòria, lluny de les administracions, dels mitjans oficials, de les subvencions. al nostre país de resistència cultural som com la fruita de secà: xicoteta, sense aigua, però amb un sabor impressionant."
13 gola seca
tu dius que gris, i aquell marró, i de seguida ja t'han canviat de pis.
no cal dubtar, que no és parlant, sinó amb gaiato, que tot anirà canviant.
o juguem tots o estripem la baralla.
boig el que calla, o a l'ull té palla.
i passe a dir, altra cosa que em fa patir.
aacabe ja, però em queden més coses a dins.
14 carta a casa (1973 crónica d'un temps)
estimada antònia:
t'escric des d'ací,
molt lluny de casa.
la pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d'engany.
no tinc més solució,
ja ho saps: l'engany.
i m'ompliré tot d'ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
t'he enviat els diners,
com tots els mesos.
per ara no hi ha augment.
paciència, tot arriba.
me n'he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
l'hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
diuen que em passaran
a una secció més descansada.
i, si déu vol, molt prompte
trobaré casa.
i vindreu tu i la nena.
el company del meu "cuarto"
ha estat malalt.
la grip, coses molt d'ara,
ja saps... l'hivern.
fa més d'una setmana
que espere carta.
esteu malalts?
em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
l'any que ve, potser
tindrem cotxe.
qui ho havia de dir!
i escola per a la nena
sense pagar.
i diners suficients
per a no plorar.
tot això, però, ja saps...
lluny de casa,
allò que no s'oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula.
encara plou, antònia.
demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
cuideu-vos molt. besades.
escriu-me més sovint.
Comentarios