Què és el racisme? Com s’expressa a les nostres institucions? Amb quins objectius? En vam parlar amb l’Ainhoa Nadia Douhaibi, que és activista antiracista, investigadora, mestra i educadora social. El seu últim llibre, escrit conjuntament amb Salma Amazian, La radicalización del racismo, aborda la islamofòbia d’estat i les polítiques de prevenció antiterrorista. També forma part del col·lectiu Did L3onf – Contra la violència, un espai autogestionat per respondre a les necessitats de joves que en molts casos han passat per centres d’acollida.
Als joves que participen a Did L3onf els preocupa especialment l’accés a una situació regular i també quin ús poden fer de l’espai públic. «La policia els persegueix dia sí i dia també, perquè hi ha un prototip, una imatge de com és físicament un xaval de centre, que està molt associat a la seva criminalització, i llavors la policia els para i els persegueix independentment de si l’estan liant o no», assenyala l’Ainhoa. Això, diu, no és per una qüestió de que els policies siguin especialment racistes. «El racisme és una estructura de poder que ho travessa tot, i estableix relacions de dominació en tota la societat». «Si entens el racisme així és més fàcil comprendre quins són els interessos que hi ha perquè aquestes violències es mantinguin, atenen interessos d’un mercat capital; hi ha l’interès que l’espai públic s’ordeni o desordeni d’una determinada manera, que sempre sol ser beneficiosa pel mercat. Per exemple, en el cas dels manters el control sobre l’espai públic es fa sobre qui en fa un ús indegut segons el mercat, perquè si tenim en compte les necessitats de qui utilitza l’espai l’abordatge seria un altre».
I per què és diferent el racisme de la policia? «Perquè el seu racisme travessa un nínxol laboral concret que és l’exercici de la seguretat de l’Estat, i per tant la seva capacitat d’impacte és més gran que la d’algú que faci cargols; hi ha camps laborals que poden tenir molt més impacte en la vida de les persones, sobretot els relacionats amb el funcionariat públic i l’atenció al públic», remarca l’Ainhoa. Posa altres exemples com l’escola o la judicatura, «institucions que tenen molt de poder sobre quin tipus d’accés o inaccés a drets poden tenir determinades poblacions».
Des de fa anys, l’Ainhoa investiga el que s’ha anomenat polítiques de prevenció de la radicalització, especialment en l’àmbit educatiu. «S’està convidant el professorat a complir funcions explícitament policials, que és veure si nens i nenes, habitualment de famílies migrants i de famílies musulmanes, s’estan radicalitzant o no, però sense tenir gaire claredat sobre què vol dir aquesta idea de radicalitzar-se». Els protocols que s’apliquen a Catalunya planteja factors de risc perquè el professorat estigui alerta, però els elements assenyalats sovint són només expressions de la pràctica religiosa. No obstant, per al període per al que té dades, el protocol es va activar aproximadament un cop cada tres dies. «Tot i que es tanqui el cas, aquestes famílies, aquestes mesquites, aquestes comunitats, ja han tingut una vigilància policial durant un temps, i tenint en compte que s’està parlant de terrorisme, difícilment aquest expedient serà realment tancat i descartat.»
«Quan l’estat decideix anomenar algun tipus d’acció com a terrorisme, s’obre la porta a l’excepcionalitat», alerta l’Ainhoa, que assenyala el pes específic de la islamofòbia. «Quan l’Audiència Nacional va voler jutjar els CDRs a través de la llei antiterrorista la gent tenia molt clar que era una bogeria, però en canvi tenim moltíssima gent en presó preventiva acusada de terrorisme pel simple fet de ser musulmanes». La racialització, ens diu, porta associat un punt de dubte que no es troba amb la dissidència política, i per això està sent difícil que els moviments socials, més enllà de l’anticarcerari, incorporin aquesta qüestió a la seva agenda.
Segueix La Trucada.
Comments