Aparador de poesia. Xavier Zambrano aquest cop ha pogut acceptar. Ha vingut al programa per a presentar ‘Va durar’, llibre que meresqué el 2016 el Premi Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana i que gràcies a Viena Edicions es va acabar d’imprimir un dels primers dies de la primavera de 2017. A la web de l’editorial llegim que el poemari «(...) és un intent de convertir els poemes en aixoplucs, encara que siguin hotels de mala mort sota la pluja del temps.» Ha merescut la lloança d’un dels grans, Lluís Calvo. Segons el poeta, «aquesta és la seva obra més rodona. Poemes que oscil·len entre la recreació d'ambients, on la composició imaginativa, gairebé cinematogràfica, és essencial, i també poemes curts, incisius, ben travats.»
Avui, dimecres dia 7 de juny de 2017, hem fet el dos cents trentè programa, el trenta-dosè de la sisena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Xavier Zambrano nasqué a Sant Sadurní d’Anoia el 30 de desembre de1977. Hi viu encara. És llicenciat en Filologia Anglesa i traductor de l’anglès i el xinès. Ha publicat els poemaris Malvestats i paisatges (Fonoll, 2014), Marxarà el circ (Viena, 2015) i Va durar (2017), amb els quals fou guardonat respectivament amb els premis Joan Duch, Joan Llacuna-Ciutat d'Igualada i el Premi de Poesia Catalana Josep M. López Picó-Vila de Vallirana. El paisatge del Penedès creu el poeta que ha influït d'alguna manera oculta en la seva poesia. Adequat per a passejar-hi: «al capdavall, un poema també és una ruta, un itinerari de paraules.»
A més a més és coautor de l’assaig Fabricar l’immigrant: la immigració a Catalunya 1977-2007. El 2003 va rebre el Premi Constantí de literatura de viatges. Ha traduït, entre altres autors, a Laozi, R.L. Stevenson i D. H. Lawrence. És membre fundador del col·lectiu de traductors literaris Reviradors. En una entrevista que li feu el poeta Francesc Gelonch, digué coses prou reveladores. Així, a parer seu, « Les paraules s’atreuen i es repel·leixen com els elements químics, sovint només cal posar-ne dues juntes i la reacció que es produeix entre elles crea per si sola el poema. » Hi ha tantes poesies com personalitats i si no en pogués fer, de poesia, seria jugador de pòquer o bé monjo, que és l’ofici que s’assembla més al de poeta. Admet que l’han influït T.S. Eliot, Carles Riba, Marià Manent i Per Gimferrer.
Comments