Truco a la Brigitte Vasallo uns dies després de moderar una conversa entre ella i l'Amparo Iturriaga, de l'Associació de Veïnes de Roquetes, i seguim la conversa sobre el classisme. Tant en el seu darrer llibre, 'Lenguaje inclusivo y exclusión de clase', com a la seva primera peça teatral, 'La Trilogia de Naxos', parla sobre «venir de pobre». Assumeix que «dir-ho com a barcelonesa blanca pot semblar gairebé una frivolitat», però reivindica la memòria de la misèria que van patir moltes famílies com la seva a causa del franquisme i el desenvolupament del capitalisme liberal, i com això marca la seva història i les seves oportunitats. Parlem sobre la presència del classisme en el llenguatge, en la política o en la producció cultural.
Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube
Fa uns anys, entrevistant-la sobre el seu llibre Pensamiento monógamo, terror poliamoroso, li preguntava per Shakira, citada en diverses ocasions al llibre. Ara, per parlar del seu darrer llibre, tocava començar preguntant-li per Belén Esteban, la figura que pren com a símbol per pensar el classisme. «Era una icona que em servia molt bé per explicar tota la resta, a més fent la comparativa, perquè la seva vida i la meva no són tan diferents, però jo sóc un personatge legitimat en els entorns culturals i la Belén no ho és», explica.
A la Brigitte li preocupa el refinament, la imposició d'unes determinades formes, d'un determinat llenguatge i d'una determinada manera de parlar per fer-se un forat entre allò que és legítim. «Les que venim de pobres sempre hem pogut fer espectacle per les classes dominants, però quan la xusma fa entreteniment i fa cultura per la xusma mateixa, llavors entra el desprestigi tant del públic com del producte», assegura. «No per això hem d'idealitzar la Belén Esteban, ni dir que Telecinco sigui l'alliberament de les classes populars, però tampoc hem de caure en dir que les audiències de Telecinco són les responsables de l'auge del feixisme. Això és un discurs d'odi de classe que deixem passar amb molta tranquil·litat, quan Telecinco és una merda però Netflix també és una merda».
L'escriptora critica una esquerra acomodada, i lamenta que hi hagi «una desafecció cap a unes formes de fer política on no hi ha hagut espai per les que venim de pobres». «Ara diran que resulta que no poden parlar, la burgesia d'esquerres. Que fotin el que els hi doni la gana, només faltaria que jo digués a ningú que no pot parlar, però que tinguin una mica de consciència des d'on estan parlant, i quina part ridícula de l'existència és la que arriben a veure des de la seva torre de marfil i quines polítiques estan plantejant des d'allà», critica.
Ara treballa en la recuperació de la memòria de famílies com la seva, i desenvolupa les seves reflexions sobre la cultura txarnega més enllà d'allò que s'entén per ser xarnega: «Nosaltres no vam sortir d'un lloc geogràfic, sinó d'un lloc ontològic. Nosaltres vam sortir de la vida camperola, en les circumstàncies de l'Estat espanyol, que és qui va marcar les polítiques per tothom, i d'allà vam sortir cap a la modernitat a través del desmantellament d'aquesta vida camperola, fet pel franquisme i el capitalisme liberal». Actualment entrevista persones que tenen aquest bagatge familiar no només a Catalunya, sinó a molts territoris que poden donar testimoni de la repressió franquista, «i el que succeeix més sovint és que no coneixem la nostra història, perquè les famílies han tingut por de parlar, i han transmès la idea que ficar-se en política és perillós».
Aquesta història, ens diu, configura el present, i fer memòria reconfigura el relat del nostre món. «A mi, personalment, ara em toca fer memòria, i crec que hi ha molta altra gent sentint el mateix, i que ho està fent, i serà més difícil, més dolorós o més decepcionant el camí per fer-ho, però serà fet, sense cap mena de dubte».
Segueix La Trucada
Comments