Autoformació

SISENA SESSIÓ del curs "Quant pot un cos col·lectiu? Sabers mundans, expertesa i noves pràctiques". Introdueixen: Alida Díaz (En torno a la si lla), Antonio Centeno (Yes we fuck) i Elena Urko (Post-Op/Pornotopedia) La sessió proposa llançar les següents preguntes: com es fa una política material? Com generem territoris d'intersecció en què puguem habitar col·lectivament, des de la singularitat i diversitat dels nostres cossos, experiències i experteses? En alguns espais d'experimentació ha començat a donar-se una composició de grups de diversos sabers, professions i àrees polítiques, que reuneixen discussions i lluites que fins avui havien tendit a caminar en paral·lel però sense tocar-se (com els feminismes i els col·lectius de diversitat funcional). Considerem que els projectes convidats per a aquesta sessió són un exemple de noves formes de crear comunitat en aquesta diversitat. En torno a la silla és un projecte en el qual conflueixen usuàries, dissenyadores, investigadores, prototips, cossos i sabers diversos que emergeixen de mirar juntes a un mateix objecte: una cadira de rodes. Com elles mateixes assenyalen: “una cadira de rodes és espai, és entorn, és fins i tot una petita àgora”. Produir una cadira juntes, esdevé, en l'experiència d'aquest projecte, en produir un entorn, un territori comú. Un principi semblant travessa Pornotopedia/Post-Op i el projecte Yes we fuck. Moviments que parteixen del cos com a territori de lluita i singularitat d'enunciació, com han estat els moviments feministes, queer i trans i els moviments per la diversitat funcional, s’han trobat en els últims anys en un territori comú de reflexió. Fabricar joguines sexuals i produir imaginaris en el postporno des de la diversitat dels cossos, sorgeix com un exercici d'experimentació en la materialització d'aquestes interseccions. L'interès d'aquesta sessió és compartir reflexions entorn d'aquestes noves formes/formats de trobada per fer el salt cap a una política que pugui tocar realitats inventades en primera persona: un pensar fent i fer pensant encarnat en el fet de fabricar les màquines que necessitem i que desitgem per a una vida juntes.

SISENA SESSIÓ del curs "Quant pot un cos col·lectiu? Sabers mundans, expertesa i noves pràctiques". Introdueixen: Alida Díaz (En torno a la silla), Antonio Centeno (Yes we fuck) i Elena Urko (Post-Op/Pornotopedia) La sessió proposa llançar les següents preguntes: com es fa una política material? Com generem territoris d'intersecció en què puguem habitar col·lectivament, des de la singularitat i diversitat dels nostres cossos, experiències i experteses? En alguns espais d'experimentació ha començat a donar-se una composició de grups de diversos sabers, professions i àrees polítiques, que reuneixen discussions i lluites que fins avui havien tendit a caminar en paral·lel però sense tocar-se (com els feminismes i els col·lectius de diversitat funcional). Considerem que els projectes convidats per a aquesta sessió són un exemple de noves formes de crear comunitat en aquesta diversitat. En torno a la silla és un projecte en el qual conflueixen usuàries, dissenyadores, investigadores, prototips, cossos i sabers diversos que emergeixen de mirar juntes a un mateix objecte: una cadira de rodes. Com elles mateixes assenyalen: “una cadira de rodes és espai, és entorn, és fins i tot una petita àgora”. Produir una cadira juntes, esdevé, en l'experiència d'aquest projecte, en produir un entorn, un territori comú. Un principi semblant travessa Pornotopedia/Post-Op i el projecte Yes we fuck. Moviments que parteixen del cos com a territori de lluita i singularitat d'enunciació, com han estat els moviments feministes, queer i trans i els moviments per la diversitat funcional, s’han trobat en els últims anys en un territori comú de reflexió. Fabricar joguines sexuals i produir imaginaris en el postporno des de la diversitat dels cossos, sorgeix com un exercici d'experimentació en la materialització d'aquestes interseccions. L'interès d'aquesta sessió és compartir reflexions entorn d'aquestes noves formes/formats de trobada per fer el salt cap a una política que pugui tocar realitats inventades en primera persona: un pensar fent i fer pensant encarnat en el fet de fabricar les màquines que necessitem i que desitgem per a una vida juntes.

Desobediència ciutadana, CINQUENA SESSIÓ del curs "Quant pot un cos col·lectiu? Sabers mundans, expertesa i noves pràctiques" Introdueixen: Pablo Meseguer Gancedo (Yo sí sanidad universal) conjuntament amb la Blanca de Gispert (Pasu_cat) i la Marta Carrera Plans (Jo si Sanitat Universal) i intengrants de La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de Terrassa. La sessió Desobediència ciutadana proposa un diàleg que que doni a conèixer noves formes organitzatives davant l’espoli que s'està donant per generar nous processos d'acumulació basats en la privatització d'allò que enteníem per dret universal i d'accés públic. En aquest context de crisi han sorgit noves pràctiques de desobediència teixides a la llum del “moviment de les places”. Aquestes pràctiques són generadores de vincles diversos, de maneres de deslegitimar els decrets que limiten l'accés a la salut, i de compartir sabers i experteses en les formes de construir comunitat. L'experiència de Yo sí sanidad universal ens permet parlar sobre aquestes experiències en la seva multiplicació i articulació. * Veure en la columna superior esquerra llibres recomanats per a aquesta sessió.

El dijous 15 de maig a las 19:00h a l'Ateneu Candela (C/Montserrat 136) us convidem a participar de El meu dret a decidir (drets sexuals i reproductivs), CINQUENA SESSIÓ del curs #CódigoGallardón. Introdueix: Montse Pineda Lorenzo (Coordinadora Incidència política de Creació Positiva i membre de Campanya pel dret Avortament lliure i gratuït). La sessió El meu dret a decidir (drets sexuals i reproductius) sorgeix enmig de l'aprovació de l'avantprojecte de reforma de la Llei Orgànica del 3 de març del 2010 de "Salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs". No deixen de sorgir veus sobre els passos enrrere que comportarà la proposta nova Llei Orgànica de "Protecció de la Vida del Concebut i els drets de la dona Embarassada", pel què fa als drets de les dones. La nova norma situa el focus en el no nascut. El ministre ho ha deixat meridianament clar en la presentació de l'avantprojecte: "El que no podem és fer dependre la vida del 'nascituru' de la voluntat de la dona". Gallardón ja ha manifestat en diverses ocasions que amb la seva reforma pretén tornar a la doctrina que va emetre el Tribunal Constitucional a principis dels 80, i per tant a una llei semblant a la de llavors, basada en una política de supòsits i no de terminis. Encara més dura que aquella, aquesta llei permetria avortar només en dos supòsits: violació i risc per a la salut de la dona. Alhora, impossibilita el dret a l'avortament un cop passades les 22 setmanes de gestació, convertint-se en obligatori provocar el part de forma anticipada. Entre altres canvis hi ha el que fa a les menors d'edat, que es veuran obligades a comunicar la seva decisió als seus pares per a qualsevol tipus d'intervenció, en cas que es contempli en els supòsits. Davant d'aquestes mesures, ens plantegem, d'una banda poder fer una radiografia àmplia del que suposaria la reforma; de l’altra, un recorregut per les diferents modificacions que ha suposat en matèria de drets la legislació del dret a l'avortament a l'estat espanyol. I per tancar, recollir aquelles iniciatives que col·lectivament exigeixen educació sexual per decidir, opció a anticonceptius per no avortar, dret a avortar per no morir.

Introdueixen: Nuria Gómez (membre del Foro de Vida Independiente y Divertad) , Tomás Sánchez-Criado (membre del projecte col·lectiu En torno a la silla). La sessió Més enllà de l’expertesa única proposa treballar críticament la irrupció de l'expertesa en el camp de la salut i la cura de la vida. Davant la concepció tecnòcrata que privilegia una lògica de la cura i la salut definida i administrada per aquells reconeguts com a 'experts', considerem necessari abordar altres formes de relació entre producció de sabers, atenció i pràctiques sobre el cos i les seves cures. En la primera part d'aquesta sessió abordarem la necessitat de transformar la posició de privilegi que han tingut certes posicions d'enunciació des de la ciència o l'expertesa, suggerint un desplaçament cap a comunitats epistèmiques construïdes des del que vivim cadascú, comptant amb el coneixement de qualsevol persona i el que l'afecta. Nocions com 'comunitats epistèmiques experimentals' plantejades per les nostres convidades, suggereixen una mirada a xarxes de construcció de coneixement en què allò 'experimental' - què i com podem pensar - és definit com quelcom fràgil, de caràcter obert i no constret per límits disciplinaris o institucionals. Davant del saber expert 'donat' (el de la racionalitat tecnòcrata), la dimensió experimental ens situa davant la necessitat d'un procés de producció de saber obert al desconegut, la incertesa, l'ambigüitat i l'incontrolable com a condició inherent als nostres cossos. En aquest canvi d'accent del saber expert donat i de la mà de l'experiència de l'Oficina de Vida Independent, durant aquesta sessió explorarem nous vincles que trenquen les figures de l'usuari i el dependent. En aquestes experiències, la gestió de necessitats i recursos comuns passa necessàriament per una transformació del saber expert - tant en la concepció mateixa d'expertesa com en les seves maneres de fer i en l'heterogeneïtat dels que participen en la seva generació.

Introdueix: Marian Rodríguez (Integrant de la Plataforma de afectadas por los recortes sanitarios). La sessió "La salut com a negoci" proposa treballar sobre la recent reforma sanitària dins de l'Estat espanyol, recollida en el Reial decret llei 16/2012. Aquesta reforma suposa l'exclusió de centenars de milers de persones del dret a rebre atenció sanitària i exigeix ??el repagament de medicaments i de certes prestacions sanitàries. En el model previ, l'accés a la sanitat estava garantit a tota la població sense excepcions i per això era reconegut com un model de salut universal. Amb l'aplicació del decret i la seva entrada en vigor, actualment només les persones 'assegurades' són les que troben garantit l'accés a algunes prestacions “bàsiques”. En aquesta sessió abordarem una cartografia crítica de l'actual intent de privatització del sistema sanitari.

Introdueix: Carlos Sánchez Almeida (Llicenciat en Dret i Diplomat en Dret Civil Català per la Universitat de Barcelona). La sessió "Propietat intel·lectual: drets, assetjament i xarxes" ens situarà als fins que persegueix la reforma del Codi Penal pel què fa a drets a la xarxa. La reforma persegueix l'explotació econòmica, reproducció, plagi, distribució i comunicació pública d'una obra, sense autorització dels titulars, fins i tot en cas de no obtenir benefici directe, així com facilitar l'accés a la localització d'obres o prestacions protegides a Internet. Es tipifica la facilitació de mitjans que puguin suprimir o neutralitzar les mesures tecnològiques que protegeixen la propietat intel·lectual. Algunes conductes podran ser sancionades fins amb sis anys de presó. Es pot entendre el projecte de reforma com el marc legal propiciador d'un assetjament encara més profund de les pràctiques socials i culturals de cooperació, comunitat i benefici mutu d'un ampli espectre de la ciutadania que, a l'era digital, fan ús dels béns que circulen per la xarxa? A l'hora d'aplicar les penes, quines són les prioritats que sustenten aquest codi? Quines són les conductes que intenta criminalitzar?

Introdueix: Colectivo Radio Nikosia - Associació ActivaMent Presenta: Irene Macaya En aquesta sessió posarem sobre la taula els arguments que sostenen com els canvis proposats pel Codi Gallardón, entren en objecció directa amb allò de "totes les persones som iguals davant la llei i tenim els mateixos drets", en relació amb aquelles persones amb algun tipus de trastorn mental. El nou codi equipara malaltia mental amb perillositat i tipifica la persona amb trastorn mental com Subjecte Perillós. Una persona pot ser o romandre tancada fins i tot per delictes que no ha comès, en previsió dels que pugui cometre en el futur. Amb la reforma, la presumpció de possibles delictes serà motiu de condemna. En el Codi Penal vigent, si una persona és declarada inimputable per motius de salut mental, no se li pot imposar una pena. En el seu lloc, s'aplica una Mesura de Seguretat. Usualment, consisteix en un internament psiquiàtric. Però la durada de la tancada no pot ser major a la pena que se li hagués imposat en cas de ser imputable. Amb el canvi que proposa el projecte, el tancament pot ser perpetu. Una altra de les mesures de seguretat que preveu el projecte és la Llibertat Vigilada. És a dir, un cop acabat l'internament imposat, la vigilància a la persona podrà continuar, amb possibilitat de ser per tota la vida. Una altra mesura que aprofundeix la pèrdua de drets i llibertats es refereix al Tractament Mèdic Forçós, que també podrà ser aplicat a perpetuïtat. Actualment, la negativa de la persona al tractament mèdic no es considera incompliment de les mesures de seguretat. Amb el nou codi, tota persona diagnosticada que es trobi sota llibertat vigilada podrà ser forçada a presentar-se de manera regular i periòdica davant un metge, psiquiatre o psicòleg, i obligada a medicar-se. Actualment ja existeixen ingressos involuntaris i medicació forçosa, però si el projecte prospera, els tancaments psiquiàtrics ja no seran mesures preses amb criteris sanitaris, sinó judicials. A més, la medicació forçosa s'aplicarà fins i tot una vegada rebuda l'alta hospitalària, i les persones diagnosticades quedaran sota vigilància dels poders de l'Estat. Un projecte de llei que dota als òrgans de govern d'un poder incalculable, amb retallades dels drets i llibertats -individuals i col·lectives- que violen drets humans fonamentals, que obstaculitza l'accés a tractaments en qüestions de salut, fent servir la dimensió de por i control als que la supedita, Quin tipus de rebuig i arguments contraris genera en el teixit social?

Aquesta sessió forma part del curs d'Autoformació "Quant pot un cos col·lectiu? Sabers mundans, expertesa i noves pràctiques". Introdueix: Clara Valverde (Presidenta de la Liga del Síndrome de Fatiga Crónica / Encefamielitis Miálgica- Integrant de la PARS y @15mBCNsalut). La sessió "El 99% són els cossos altres" proposa pensar aquests cossos encarnats en la diferència intolerable. En l'actual context de retallades en el sistema públic, s'ha fet un atac -no només contra les condicions fonamentals que permeten la reproducció de la vida en general- sinó de forma més explícita contra tots aquells cossos que encarnen la “diferència intolerable” per a l'esperit neocon. Això s'ha fet evident en forma de patologització (dels cossos trans), criminalització (del dret a l'avortament), exclusió (del dret a la salut dels cossos migrants i precaris), en la segregació entre cossos ' productius ' i ' no productius '(amb la progressiva desaparició de la Llei de Dependència) o en la normalització heteronormativa (negant l'accés a la reproducció assistida a dones que no mantinguin relacions heterosexuals estables). La figura del 99%, marcada per la potència per visibilitzar els privilegis d'una elit que és tot just un 1%, serveix aquí per posar en evidència que l'ideal de cossos vigorosos, actius, binaris (dona/home, homo/hetero), sans i autònoms és una ficció normalitzant i individualitzada de l'ideal de cos productiu neoliberal. Quin model de sistema públic volem i quins drets volem que reculli? Quin tipus d'aliança -encarnada i des de la singularitat però alhora transversal- proposa aquest 99% que són els cossos “diferents”?

Introdueixen: Anaïs Franquesa (Col·lectiu Rereguardaenmoviment) - PAH Terrassa La sessió "Escenaris de protesta" ens situarà al marc legal amb el qual pretenen, des de la reforma del Codi Penal i de la Llei de Seguretat Ciutadana, neutralitzar les pràctiques ciutadanes de desobediència. El malestar social davant la gestió que des de les institucions polítiques i econòmiques es fa de la crisi, s'ha traduït en un nou cicle de protestes, accions ciutadanes i una nova gramàtica de la revolta, que porta noves significacions: democràcia real, participació ciutadana, pren el carrer, moviments en xarxa, catàlegs de drets d'accés a l'habitatge, a la salut o a l'educació. Davant d'aquest cicle de desobediència civil àmplia, s'inicia la construcció d'un marc legal i discursiu punitiu, on els escenaris de la por i la sanció permetin, no només retallar drets, imaginació i gestió col·lectiva en un context de conflicte d'interessos contraposats, sinó blindar-se amb un aparell jurídic que naturalitzi la persecució de la protesta. El projecte de reforma del Codi Penal proposat pel Ministeri de Justícia, preveu noves figures penals estretament vinculades amb la reforma de la “Ley de Seguridad Ciudadana”. Per citar alguns nous escenaris, la distribució o difusió pública, a través de qualsevol mitjà, de missatges o consignes que incitin a la comissió d'algun dels delictes d'alteració de l'ordre públic o que serveixin per reforçar la decisió de dur-los a terme, serà castigat amb penes de multa o presó. La referència a qualsevol mitjà va des de Twitter a Facebook, o qualsevol altra xarxa social. Què s'interpretarà per desordre públic? Com es sancionarà la resistència pacífica? Quines altres figures penals o reformulacions es faran? També contempla noves penes, i algunes s'aguditzen. El Codi Penal introdueix la pena de presó permanent revisable per tot un seguit de delictes greus. Una cadena perpètua adaptada "formalment" als cànons establerts pel Consell d'Europa? Es tracta d'una pena absolutament contrària als principis que haurien d'inspirar el sistema penal, ja que busca apartar indefinidament a persones, en lloc de perseguir una reinserció. El projecte del Codi Gallardón introdueix també la figura de la llibertat vigilada, que permet als jutges imposar un període que pot anar des dels 3 als 5 anys, prorrogables, en què les persones condemnades, un cop hagin complert la pena, estiguin sotmeses a una sèrie de mesures de vigilància i control. Mesures com podrien ser la prohibició d'assistir a manifestacions en el cas d'un condemnat per un delicte contra l'ordre públic. Aquesta figura, pròpia d'un sistema penal incapacitador, suposarà una restricció absoluta de drets i llibertats, més enllà del compliment d'una pena privativa de llibertat. Darrere del Codi Gallardón hi ha molt més que una reforma a curt termini. Quines iniciatives s'estan donant en el teixit social que deslegitimen la seva composició?

Introdueix: Andrés García Berrio (Membre de l' Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona). Pràctiques ciutadanes per surfejar la crisi ens situarà als nous escenaris de criminalització i estigmatització de les alternatives amb què la ciutadania intenta surfejar els costos directes de la crisi iniciada el 2008, i la seva gestió des del govern de les finances. Quines implicacions socials tindrà el Codi Gallardón? Un furt d'escassa magnitud com robar alguna cosa per menjar entrarà al CP? La sostracció d'energia implicarà sancions com ara les de cometre un delicte? Què passarà amb la gent migrant que treballi al top-manta? Persones migrants que estiguin en situació de privació de llibertat poden ser expulsades? Es penalitzarà l'ajuda a persones “sense papers”? Quins escenaris obre la desaparició de les faltes al CP? Legalitat no és sinònim de legitimitat. “Quan una llei no és legítima?” Sota aquesta pregunta s'en amaguen d’altres: A qui afecta aquesta reforma? Quin tipus de pràctiques són les sancionades? Quina ideologia, no només legal sinó política i retòrica, intenta impulsar? Per què hi ha veus ciutadanes que s'hi oposen? http://synusia.cc/es/agenda/autoformaci%C3%B3n-pr%C3%A1cticas-ciudadanas-para-surfear-la-crisis

A la sessió "Globalització i sobirania: el límits de la raó cartogràfica" analitzarem com en els darrers anys s'ha observat en el món de l'art i la cultura un interès creixent per la cartografia i la geografia. No obstant això, pocs autors o autores han aportat cap anàlisi de conjunt que expliqui aquesta situació. El geògraf Franco Farinelli és l'autor d'una expressió només aparentment contradictòria amb aquesta centralitat del mapa i el territori en el conjunt de pràctiques artístiques i culturals contemporànies: la "crisi de la raó cartogràfica". Podria ser aquest interès recent per la cartografia el símptoma d'una crisi molt més profunda relacionada amb les dificultats per representar el funcionament i l'experiència del món actual? Quins són els futurs models cartogràfics que ens ajudaran a entendre allò que és instantani, fluid, reticular, immaterial o virtual? I si fossin les velles cartografies allò que no ens deixa veure la novetat, que no ens permet pensar noves i alternatives maneres de viure?

La globalització ha implicat un augment de les desigualtats tant socials com espacials. Avui, persones i llocs mantenen actituds i respostes cada vegada més diferents davant els fluxos i les interconnexions que la globalització genera, en funció de quin sigui el seu posicionament i la seva capacitat de decisió i poder: es tracta, segons Doreen Massey, de les diferents “geometries del poder”. Els llocs, però, no són simples receptors passius de l’impacte d’allò que és global sinó que sovint en són part activa: encara que uns llocs hi contribueixen més que d’altres, tots tenen algun tipus de responsabilitat sobre el que passa al món. Si tot està interconnectat, ciutats com Londres potser tenen una gran responsabilitat en la creació i difusió de la crisi, però des de qualsevol petit lloc també es pot teixir una xarxa de creativitat i solidaritat que contribueixi a generar estratègies per desarticular les hegemonies polítiques establertes i fer que n’apareguin de noves o alternatives. Una perspectiva fonamentada en els aspectes socials i espacials pot oferir la resposta adequada al discurs, carregat d’arguments absoluts i aparentment inqüestionables, que proposen l’economia financera i els mercats.

Un dels trets més característics dels processos d'urbanització contemporanis és la tendència d'activitats i població a escampar-se sobre el territori. La ciutat veu així alterada de manera radical la seva forma i sorgeixen nous problemes i noves possibilitats que requereixen, de manera peremptòria, una nova forma de governar el territori. Aquesta temàtica, tan present en el Vallès, ha estat l'objecte principal de la recerca d'un dels principals urbanistes italians contemporanis, Francesco Indovina, sobre l'obra i la trajectòria del qual acaba de publicar-se el llibre Francesco Indovina: del análisis del territorio al gobierno de la ciudad. L'aparició del llibre és, doncs, una excel·lent ocasió per conversar sobre els reptes de la urbanització contemporània amb l'arquitecte Pere Montaña, que va col·laborar directament amb Indovina en els treballs preparatoris del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Terrassa, i amb el geògraf Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor del volum.

El capitalisme financer global, els seus condicionants i les seves conseqüències seran analitzats, seguint les propostes del geògraf nord-americà Richard Peet, des d’una triple perspectiva: a) el paper de les institucions reguladores globals (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Organització Mundial del Comerç) al servei dels interessos de la globalització dels poderosos i en tant que columna vertebral de la ideologia neoliberal dominant; b) la crisi com resultat d’una enorme concentració financera en poques mans que necessita de l’especulació per tal de seguir fent créixer els beneficis: el deute, l’especulació, el risc i la por es converteixen en estructuralment endèmics al capitalisme financer; c) la societat capitalista global respon a la crisi generada mitjançant dues contradiccions que tenen les mateixes causes estructurals. Primer, una depressió econòmica, causada per una agitació financera que ni els estats ni els mercats poden resoldre, i que comporta la caiguda del consum en massa que era la base del capitalisme fordista. Segon, una catàstrofe sòcionatural emergent, marcada por un seguit de crisis ambientals. La depressió econòmica i la catàstrofe ambiental són el resultat dels riscs extrems que els actors poderosos han d’assumir sota el capitalisme financer i les polítiques neoliberals mai no podran combatre unes contradiccions de les que en són causants.

La actuación de los feminismos en el movimiento del 15-M ha propiciado un espacio de encuentro donde pensar la diversidad no se limita sólo a un sujeto único subalterno sino a un abanico inclusivo, ¿Cómo poder incorporar al debate más que nunca el lugar de subalternidad que puede suponer ser mujer hoy pero interrelacionándolo con esas otras y otros que componen el magma social? ¿Con quiénes, entre quiénes pensar una política de lo común, de lo recíproco?

Quinta sesión formativa del curso "Feminismos. Prácticas, luchas, relaciones sociales". "Fragilidad y formas de control. Cuerpos y técnicas" será una sesión que contextualizará la emergencia de los discursos sobre el cuerpo. Mientras que el feminismo o las filosofías del deseo tuvieron que reivindicar el “derecho al deseo y al cuerpo”, en la actualidad el cuerpo y sus avatares (la muerte, la enfermedad, la salud, la fragilidad, la pura biología) están a la orden del día. De este modo el cuerpo y sus estilos se han convertido en una forma de control. Y aquí recuperamos dos consignas feministas: aquello de “lo personal es político” y “el cuerpo es un campo de batalla”. La idea de esta sesión es comprender la importancia del cuerpo significado como lugar político y, por tanto, como lugar de resistencia y ver, al mismo tiempo, las formas de control contemporáneas que se despliegan bajo esa misma consigna. Introducen: Nizaiá Cassián, Javier Rosa y Raquel Sánchez García.

Los años setenta fueron especialmente prolijos en lo que se refiere a los debates en torno a la identidad sexual. Lejos de los clásicos argumentos que han aplanado la memoria del movimiento homosexual, la cuestión de la identidad y, sobre todo, de la desidentificación sexual jugaron un papel decisivo a la hora de hacer ganar profundidad a las reivindicaciones y luchas homosexuales. En esta batalla el pensamiento y la acción de muchas lesbianas fue determinante como puente entre el feminismo y los movimientos homosexuales, poniendo nuevos acentos e incluso en crisis a ambos a las hora de lanzar perspectivas fundamentales que se fueron sucediendo en las décadas posteriores. Un marco distinto de pensamiento que ha permitido poner en crisis la identidad sexual clásica. Propondremos recoger nociones centrales de la cuestión de la identidad. A partir de la búsqueda de los lugares de sutura en el que se engarzan las cuestiones de clase, sexo, género, etnia se intentarán dejar asentados algunos conceptos básicos sobre la cuestión de la identidad. David Berna Serna es antropólogo especializado en cuestiones de identidad sexual y teoría feminista. En los últimos años ha trabajo en profundidad sobre la cuestión homosexual en el pueblo gitano. Es colaborador habitual de Nociones Comunes y participa del Patio Maravillas y de la red Ferrocarril Clandestino. Trabaja como docente e investigador en la Facultad de Políticas, de la Universidad Complutense y docente en el Programa de Prácticas Críticas: Somateca (Beatriz Preciado), MNCARS Reina Sofía. Más Info: consultar su blog Antropología y gitanos.

3a sesión del curso "Feminimos. Prácticas, luchas, relaciones sociales", que nos introduce a análisis y prácticas rupturistas que ha propuesto el movimiento feminista para las tesis económicas y políticas clásicas, como, por ejemplo, lo ha sido la inclusión del trabajo doméstico y los cuidados dentro de los circuitos de producción de valor y de reproducción social como factor económico determinante. Un análisis que cambió para siempre la visión del mundo del trabajo y, por lo tanto, del mundo de la economía. Introduce Silvia L. Gil, activista feminista, vinculada a diferentes proyectos y experiencias colectivas. Licenciada en Filosofía, está especializada en filosofía de la diferencia y teoría postfeminista. Algunas publicaciones suyas son el libro Desigualdades a flor de piel: las cadenas globales de cuidados, junto a Amaia P. Orozco, y diferentes artículos sobre nuevos feminismos y sobre cuidados, enfermedad y mujeres en el siglo XXI.

Más allá de los feminismos ubicados en el denominado primer mundo existen multitud de prácticas desarrolladas por movimientos feministas de todo el planeta, la mayoría de ellos marcados por un pasado colonial que dejó a las mujeres encerradas entre las opresiones propias de la colonia y de sus propias culturas. De este modo, los feminismos surgidos en la era postcolonial han debido reinterpretar la historia de las mujeres y sus propias luchas, desde una identidad que reinterpreta, a la vez, sus propias culturas y las colonizadoras. También las diferencias entre las propias mujeres, donde factores étnicos, de raza y clase son fundamentales, y ha despertado interesantes debates que afectan al conjunto de la sociedad. Entrelazando análisis feministas, étnicos y prácticas migrantes y coloniales han surgido prácticas y teorías feministas como por ejemplo las vinculadas a las mujeres negras y chicanas fundamentales para entender movimientos que escapan de la clásica identidad blanca.