Camins de la música

Programa 721 Per a una persona com jo, amant de la música en (quasi) totes les seues formes, un melòman empedreït, però sense formació musical acadèmica, resulta complicat intentar presentar-vos la música d'un compositor valencià que està trencant molts motles però que, malgrat navegar contracorrent (?), podríem dir, de la sensibilitat musical més generalitzada, la d'aquelles persones que acudeixen amb assiduïtat a les sales de concert, ha aconseguit, des de la més precoç joventut, enlluernar als públics internacionals, fonamentalment occidemtals, amb una música que, evidentment, sona a nova... i ho és.Tinc coneguts, dels que van a concerts, què, fins i tot, encara arrufen les celles amb peces de gent tan consagrada com Ligeti , Messiaen, Boulez o Tomás Marco, que ja fa una centena  d'anyets que varen ser compostes. Tinc per segur que, molts probablement, escaparien a córrer en escoltar algunes de les peces de Francisco Coll. Nascut a València el 1985, la seua precocitat musical, iniciada tocant la trompa, va passar ràpidament també a la composició, estudiant als conservatoris de València i Madrid. Una afortunada beca de la Generalitat Valenciana el va dur a la Gran Bretanya i va tindre la sort que el "refillolara", ni més ni menys, que Thomas Adés, la personalitat més destacada en l'actualitat de la música britànica. Francisco Coll el va impressionar de tal manera que es va convertir en el seu primer alumne -i per ara l'únic- del mestre. En algun lloc he vist definida la seua música com a "Posttonal" i "Postmodernista". Estes definicions crec que ens poden donar alguna pista sobre quina música està eixint de les seues mans. Reclamat per orquestres de mig món amb encàrrecs, va ser compositor resident del Palau de la Música de València i la seua Orquestra ,alhora que ho era de la Camerata de Berna, en les temporada 2018/19 i 2019/20, sent el primer compositor resident sota la presidència de Glòria Tello com a Presidenta del Palau. La llista de variades composicions (de cambra, per solista, per a orquestra, una òpera...) i alguns premis i distincions les podeu veure, parcialment, ací, però de segur que ja en té alguna/es més de les dues. És la música del segle XXI, amigues i amics, eixa que d'ací uns quants decennis s'escoltarà amb naturalitat a les sales de concert, però que ara els resulta un poc (o un molt) aspra a algunes oïdes. Com ja sabeu és la intenció declarada del programa que s'escolten coses que "normalment" encara no s'escolten. La música de Francisco Coll és una d'eixes perquè, com va dir ell en un video-entrevista "Tot canvia abans de consolidar-se".  Doncs això.  P.D.: Ja al programa 714, vaig fer un esment d'aquest autor, a un dels programes dedicats a Sol Gabetta, a la qual va dedicar el concert per a cello que s'escolta al programa.

Programa 720 Com que la temporada va acabant-se i en tinc algunes coses pendents, esta vegada trencaré un costum del programa i en lloc de revisar un treball discogràfic vaig a fer-ho de dos, sempre provinents de SEDAJAZZ Records. El primer treball és el disc anomenat "Breathe" de l'anomenat quaetet Òrbita, format per Santiago Peláez, guitarra, Daniel Orts al piano, Pedro Alarcón, Contrabaix i Tico Porcar a la bateria, tots ells sobradament coneguts en l'àmbit jazzístic valencià. Ens presenten unes peces, d'autoria pròpia, en un jazz clàssic, ben engreixat, què, amb la variació d'ambients que ens ofereixen, fan de l'escolta del disc una molt agradable. No és gens estrany perquè tots quatre tenen sobrada experiència en el món musical, no sols el jazzístic, però amb una perfecta assimilació d'este llenguatge. El segon disc, sota la titularitat del guitarrista Carlos Medina, s'anomena "El Salt del Cavall". És un recull de temes d'autoria del Carlos, en què, després d'una carrera molt profitosa, tant en el camp de la música clàssica com en la professional de jazz, així com en el camp de l'ensenyament musical (inclosa a la pròpia Sedajazz), fa d'aquest treball una mena d'intent -segons ell assegura a la carpeta del disc- de superació i de deixar constància de la seua evolució. L'acompanyen l'excel·lent saxo alt valencià, Victor Jimenez, amb Garry Jackson al baix elèctric i L'ubic Tico Porcar amb la seua bateria. Fan col·laboració el veterà pianista Albert Sanz i el no menys eficaç Jesús Gallardo a la percussió en alguns dels temes. Música que s'encomana amb facilitat i d'escolta fàcil, sense estridències. Jazz del què es fa ara interpretat per gent brillant als seus instruments: les intervencions del Carlos Medina i del saxofonista Victor Jimenez, arriben a nivells molt alts d'inspiració. Treballs editats a SEDAJAZZ RECORDS, amb la qualitat "marca de la casa".

 Programa 719 El pianista de jazz, el valencià Pau Viguer, va tindre l'any passat l'oportunitat de travessar l'Atlàntic i anar a fer una sèrie de concerts a l'Argentina. És Pau Viguer un vell amic el programa -i espere que un bon amic meu- del qual hem destacat la seua facilitat per dibuixar línies melòdiques en les seues composicions i l'alegria que vessa en les seues interpretacions i que s'encomana si estàs escoltant-lo. La novetat del disc que és testimoni del seu viatge, és que, sent totes les que s'escolten  en este el seu disc gravat a les actuacions, totes composicions seues, el "toc del directe" hi dona un plus d'autenticitat, de veritat a la música que ha fet a Buenos Aires. Potser alguna part en eixa "nova vida", de l'energia que hi ha en la seua música, li vinga de tocar amb una parella d'acompanyants d'enllà, amb els quals tocava per primera vegada, un contrabaixista i un bateria, que varen fer un excel·lent treball com a acompanyants, fent-li sentir còmode al Pau. Com el tinc a prop, a València, he aprofitat per a fer-li una petita entrevista on comenta l'experiència i alguns altres temes que li vaig plantejar al respecte. Com que en varis programes anteriors ja hem escoltat la pràctica totalitat de la seua música gravada, sempre amb composicions pròpies, cosa que tampoc fan tots els músics -siguen o no de jazz- no m'estendré més. Au! A continuar fent bona música, Pau! (I nosaltres a gaudir amb ella, clar!)

  Programa 718 El 13 de març de 2025 va ser un mal dia per a la música. Eixe dia, amb sols noranta-tres anys d'edat, ens va deixar Sofia Gubaidulina. Va ser una pena, perquè podria haver viscut uns quants anys més per a bé de la música occidental i la seua evolució. El director  Simon Rattle va parlar d'ella com un "ermità volador", sempre en òrbita i només ocasionalment visitant la Terra. Em sembla una bona definició. Ja fa un temps li'n vàrem dedicar alguns programes, perquè la seua música era fresca, sempre nova, mai rendint-se a allò que, l'acadèmia o... les autoritats soviètiques, volien que fera. Va anar sempre "per lliure". La Unió de Compositors soviètics la va posar en la lista negra el 1979, condemnant-la a ella i a sis companys compositors per escriure "inutilitat... fang sorollós en lloc d'innovació musical". Front als qui deien que el seu estil era "massa innovador", ella deia que, ben al contrari "El meu estil podria ser millor descrit com a arcaic". Com que ja vàrem dir prou sobre ella i la seua peripècia musical i vital en programes anteriors, com he dit, sols vull, en aquest programa, deixar constància de la meua pena i admiració. Va ser la millor compositora russa del segle XX i, probablement, ho serà també del XXI. Gaudim de les dues peces seues que he triat per l'acomiadament. Feliç viatge al més enllà i GRÀCIES.

Programa 717 Quan l'any 1970 Miles Davis va treure el doble LP Bitches Brew, una de les gravacions-fites de la seua trajectòria, la gent afeccionada al jazz, sobretot la gent blanca als EUA, va quedar enormement sobtada. Malgrat que l'electrificació de la seua música ja havia començat alguns àlbums enrere, el Bitches Brew va ser com una consolidació, una afirmació d'un dels seus múltiples canvis de rumb. Amb aquell disc, Davis va declarar que el que pretenia era acostar-se a la joventut afroamericana que estava bandejant el jazz i anant-se'n amb gent com Stevie Wonder, Marvin Gaye o Sly & the Family Stone. No volia perdre el pas i, sobretot, no volia que l'evolució de la música de jazz "el deixara arrere". També en aquella època va descobrir la música de Stockhausen i els seus innovadors conceptes musicals. No s'ho va pensar massa i es va llençar a la piscina. L'any 1972 va gravar el Bitches Brew que és una única peça de dues cares de l'LP, amb una clara intenció d'introduir el funk i "flaires" rockers com a eix central de la seua nova música. Un altre dia en parlarem més a fons d'aquests aspectes. La introducció que he fet bé a compte de què a la música que sonara al programa hi ha uns grans protagonistes: el funk... i el jazz(?). Cory Wong, que és l'artista del què escoltareu  part d'una actuació feta a Londres el mes de febrer d'enguany, opine(?) que és no un "fill" de Miles Davis, sinó potser més bé un net. Un net que es recorda de l'avi, però que no fa una recerca com feia Davis, sinó que se'n puja al carro de la part més comercial i ballable d'aquell gir de Davis, amb una clara vocació d'arribar al màxim de gent possible, és a dir, una música molt comercial. Però atenció, comercial no vol dir, necessàriament, mancada de qualitat i d'idees. Sense ser una gran figura, almenys per ara, i després d'haver passat per grups de rock, soul, jazz, etc., sembla que Cory Wong  ha trobat un camí amb què, almenys, és capaç de omplir grans locals -com en el cas de Londres- haver estat nominat per a un Grammy el 2024... en la secció de "Best New Age Album" (?) i estar cridat per a actuar a l'històric festival de Jazz de Monterrey d'enguany. És a dir, que tampoc és un "segona fila" El grup que l'acompanya, Vulfpeck, què feia funk fonamentalment, és un perfecte rerefons per a les intervencions del Cory Wong que, en la majoria dels casos fa vertiginosos rasgueigs d'acords de la seua guitarra- amb un rabiós ritme de funk. El grup té unes perfectes intervencions dels teclista, bateria i, sobretot, d'un grup de sis vents que, amb un so soul que recorda totalment els de la millor època de la Tamla Motown, Stax Records, etc. recobra l'aire jazzístic als seus solos, més que als del Cory Wong. En resum, fan un so compacte, ben engreixat, que funciona. Reconec que no és una deriva del jazz que m'agrade massa, però en este programa sempre volem que escolteu coses noves, coses que es van obrint camí en el món de la música jazz i d'avantguarda, y el Cory Wong n'és un exponent claríssim d'una certa deriva del jazz que, evidentment, beu de les fonts del R&B, el soul, el rock i, sobretot, del funk. Vosaltres direu...

 Programa 716 L'aventura de la música és un seguit de canvis, més o menys radicals, que fa que allò que els artistes ens proposen per a escoltar no sempre és acceptat de bona manera, al seu moment, pel gust majoritàriament imperant. La curta aventura dels Beatles, tan sols una desena d'anys, va resultar enormement decisiva en la història de la música popular, dominada des dels anys 50' pel rock & roll.  Partint d'eixa base i amb influències d'altres músiques afroamericanes i la fusió de tot allò amb els contactes, inevitables en viure a Europa, de les innovacions de la música anomenada "clàssica", la seua música va anar obrint una sèrie de camins que, amb la seua separació a començament dels anys 70', no varen arribar a concretar-se amb les innovacions que, sobretot des de la psicodèlia, estaven obrint nous músics joves que havien "entés" -segons crec jo- la intenció trencadora de la música dels de Liverpool. L'aparició, a més a més, de nous instruments electrònics, els sintetitzadors sobretot, amb versions ja "comercials" diríem, vam consolidar i popularitzar els experiments de Walter/Wendy Carlos i altres. Al nostre "Camins" hem dedicat alguns programes a gent que va anar obrint noves dreceres els anys 70', fent música amb una aspiració semblant a la que va donar lloc al naixement del be-bop, és a dir, no aspiraven a fer música "ballable", volien fer una música que la gent escoltara amb atenció i assegut al seu seient, tal com es fa en un concert de música "culta". Les òperes Rock, els concerts per a "Grup de rock i Orquestra", el "Rock simfònic", varen donar una sèrie de fruits molt estimables amb gent com els Who (Tommy), Procol Harum, Rick Wakeman o Alan Parsons, enginyer al darrere de moltes d'estes produccions i grups com el que s'escoltarà hui al programa. El disc "The Dark Side Of The Moon", dels Pink Floid, tret l'any 1973, sis anys abans de la publicació de la seua "Òpera- Rock" The Wall, va ser una autèntica bomba dintre del món de la música popular, tenint una acollida entusiasta per part de la gent i de la crítica musical, en sentit ample i no restringida al món del rock, resultant, segons diuen, el tercer disc més venut de la història (quan hi havia discs...) i mantenint les seues vendes al llarg de més d'una dècada. L'assimilació impecable dels sons del sintetitzador amb els instruments clàssics del rock, junt amb influències del que The Dark Side Of The Moon"al món de la música "culta" s'anomenà "música concreta" (gent xerrant, sons de monedes, una intervenció vocal sense lletra, sons varis...) adequadament barrejats amb un treball conjunt de Roger Waters, David Gilmour i l'enginyer i músic, Alan Parsons, varen aconseguir una obra absolutament redona, fregant la perfecció absoluta, que va fer-los col·locar-se en la cimera del rock-simfònic, amb un disc "conceptual" que, en realitat, és una autèntica suite en el sentit clàssic de la paraula, és a dir, les diferents peces es fonen l'una amb l'altra amb un cert pont musical. Amb lletres curtes on el temes tractats no eren qüestions adolescents, sinó que parlen de la vida, la mort, el dolor, la malaltia, etc. Encara que la seua popularitat arribà a la cimera absoluta amb l'eixida de l'òpera "The Wall", que va tindre una pel·lícula amb dibuixos tipus còmic amb la seua banda sonora i, a parer meu, una versió insuperable quan, arran de l'enderrocament del mur de Berlín, es va fer un espectacle sublim, amb la col·laboració d'un selecte i nombrós grapat d'artistes (Scorpions, Cindy Lauper, Van Morrison, Marianne Faithfull,...) en este cas sols amb la direcció de Roger Waters, erigit en símbol suprem dels ex-Pink Floid. Però eixa és una altra història. La música de "The Dark Side Of The Moon", amb una portada de disc absolutament emblemàtica, us resultarà, a qui per edat no la conega, tota una experiència sonora. Escolteu-la amb atenció. No us defraudarà.

 Programa 715 És evident, a hores d'ara, que el jazz s'ha inflitrat en totes les modalitats musicals, des de les més cultes a les més populars. Ja Stravinsky va escriure peces on la paraula "jazz" estava al títol, com un homenatge a eixa, llavors, "nova" música. En aquest mateix programa es poden trobar maridatges del jazz amb músiques orientals, mediterrànies de tot pelatge -d'una part a l'altra del Mediterrani-, sons orientals i, òbviament, amb músiques africanes actuals, segurament l'aparellament més natural. L'anomenat latin-jazz va néixer, pràcticament, al mateix temps que el propi jazz. Hi ha artistes -afortunadament- que volen anar més enllà del que s'ha fet fins ara i ací és on trobem un "descobriment" editat, no cal dir-ho, a SEDAJAZZ Records: el bolero-jazz. Haig de dir que, d'entrada, a la primera escolta, em va sobtar el disc que l'alacantina Ana Pereira, "Baila la lluvia" , ha tret. Ha calgut una posterior escolta més atenta, per descobrir els valors i el treball que hi ha al disc. Una acurada i delicada instrumentació del grup acompanyant, sempre discret quan està la veu al davant, més lliure i "jazzer" en els moments en què el trio clàssic -piano, contrabaix, bateria- agafa el protagonisme. La veu de l'Ana Pereira, molt enfilada al caràcter que és d'esperar d'un bolero, gènere que podrien dir un poc  "demodé", es perfila suau, sensual i molt afinada, donant-li nova vida a peces sobradament conegudes en l'àmbit popular, que, qui més qui menys, ha cantussejat o ballat alguna vegada. Diu l'Ana que en té composicions pròpies, però que es trobava més segura, per a un primer treball discogràfic, amb estes músiques que deambulen per la seua memòria com un fons sonor estimat i familiar. Esperem que la cosa li funcione bé, en l'àmbit professional, i ens arribe eixe segon disc amb cançons de producció pròpia.

 Programa 714 Ja vàrem fer un esbós al comentari de la setmana de la meteòrica trajectòria de la violoncel·lista Argentina Sol Gabetta i centràrem el programa en dues interpretacions amb orquestra i solista. Hui emplenarem un poc més el seu coneixement amb dues característiques molt interessants, al meu parer: la seua preferència per la música de cambra, més exigent per a la tècnica dels instrumentistes en no tindre el rerefons sonor de l'orquestra i, per altra part, l'interés per eixamplar els límits del repertori amb composicions d'autors actuals, un poc a la vora de la sensibilitat "estàndard" de l'oient de la música de concert, estrenant peces -en molts casos escrites pensant en aquests/es intèrprets joves- que amplien el repertori per als seus instruments. Una pianista, Hélène Grimaud, francesa, amb la qual sol col·laborar, i una violinista russa, Polina Leschenko, són les dues instrumentistes, molt joves, amb les quals fa parella en aquest cas. Voldria finalment destacar la presència, com a autor i director, del joveníssim valencià Francisco Coll, deixeble preferit i únic ni més ni menys de Thomas Adès, el principal compositor actual de les Illes Britàniques, explorant els límits de l'atonalisme amb una original fusió amb tota la història de la música occidental. Nascut el 1985, el seu "curriculum" de premis i reconeixements és, senzillament, aclaparador. La música, la seriosa, té futur ;-)

Programa 713    Nascuda el 18 d'abril de 1981 a la localitat de Vila María, a l'Argentina, la violoncel·lista Sol Gabetta gaudeix en l'actualitat d'un enorme prestigi, tant per la seua tècnica virtuosa -però heterodoxa pel que fa a la posició de braços segons els especialistes- com per, sobretot, la seua forma de fer cantar, plena d'inspiració, les quatre cordes del seu instrument, endinsant-se més en l'esperit que en la partitura que interpreta. De pares d'ascendència francesa i rusa, comença a tocar el violí als tres anys i el cello, diuen que als quatre, cosa que li resultaria complicada per la grandària de l'instrument. Als huit anys es va decidir pel violoncel guanyant el seu primer concurs ja amb deu anys. La seua definitiva entrada al món dels intèrprets professionals va ocórrer quan l'any 2004 va guanyar un prestigiós premi internacional. L'any 2006 creà el seu propi festival (!), el Festival Solsberg, però la seua definiva consagració va vindre quan el 2014 va interpretar el conegut concert d'Elgar per a Violoncel (que escoltareu al programa), una fita per a qualsevol violoncel·lista, interpretada, ni més ni menys, que amb la Filharmònica de Berlín dirigida per Simon Rattle -un home sempre preocupat per donar oportunitats a la gent jove- al Baden-Baden Easter Festival. A partir d'eixe moment la seua carrera va enfilar-se a les màximes altures, sent nomenada en moltes ocasions com la successora de la malaguanyada Jacqueline Du Pré. Tractar de fer un cert resum de la seua biografia, amb tan sols quaranta-quatre anys en aquest moment, seria omplir esta nota de més i més noms d'autors i intèrprets des del barroc fins autors encara vius, als quals els presta una gran atenció. La seua preferència per la música de cambra es fa palesa en la seua discografia, però el seu historial està també farcit de concerts amb orquestres de la més variada ubicació. Realment la plenitud, la passió i l'ànima de les seues interpretacions i la seua carismàtica i conquistadora personalitat fan preveure una molt llarga carrera i una pujada a cimeres que sols ella sap quines són, però que segur que les pujarà.  El pròxim programa continuarem escoltant les seues interpretacions. No s'ho deixeu passar!

 Programa 712 No sé com presentar el disc que acompanya a aquest programa protagonitzat per Francisco Blanco "Latino" amb el seu saxo baríton i el trombonisa anglés Mark  Nightingale. En realitat no cal massa presentació; si mireu el que vaig escriure per al programa 689 està, pràcticament, tot dit. Tan sols caldria destacar en la present gravació "Borealis", dos aspectes que varien des del Cool Session. L'un és que les obres són de l'autoria dels dos instrumentistes protagonistes de la sessió, llevat d'una versió d'un tema de Cole Porter. L'altra és que, per a satisfacció personal meua -ho dic en pla "fan"- al contrabaix de Miquel Álvarez i a la veterana bateria de Vicente Espí el grup s'enriqueix amb la presència de la pianista navarresa instal·lada a València ,, que va estar també a l'estudi, junt amb Latino i Nightingale aquell 26 de juny de 2022, que tan bons fruits va donar. L'elegància, el "savoir faire" dels protagonistes de la gravació, la cohesió i el bon enteniment entre el saxofonista i el trombonista, desgranant amb saviesa musical les notes de les seues composicions fan que no calga més que aconsellar l'escolta. És aquest un d'eixos discos de "jazz" que de segur que escoltaran de bon gust persones d'eixes que diuen que "no els agrada el jazz". N'estic segur que en gaudir de l'experiència d'aquest disc començaran a dubtar respecte de la seua opinió. Llevat que siguen persones "atrapades" pel reguetón; eixes no tinc clar que tinguen esmena possible... ;-)

Programa 711 És realment una circumstància quasi miraculosa l'abundància de bandes de música -amb les corresponents escoles de música- que sorgeixen als pobles del País Valencià, on la gent -jove o no tant- en acabar la feina o la jornada escolar acudeixen al local social, normalment anomenat "el casino del poble" per ocupar una bona estona en aprendre a llegir música i interpretar-la mitjançant un instrument, generalment de vent, que tampoc sol ser triat per l'interessant sinó que és aquell que "els pertoca", perquè és el que està lliure d'ús o perquè manca un instrumentista d'eixe instrument concret o... Amb un origen incert, sembla que va ser a partir del segon terç del segleXIX quan el fenòmen es va generalitzar per tots els pobles valencians. L'abundància d'instrumentistes que això ha generat i genera, fa que hi haja instrumentistes valencians tocant en orquestres o bandes d'arreu el món. Si, a més, es troba una iniciativa com és el Col·lectiu "SEDAJAZZ", que estimula i, en gram mesura, acull gent que ve d'eixos llocs i els enfila cap al jazz (o d'altres gèneres) el resultat és que, com si foren bolets, de sobte en un poble de la Vall d'Albaida, en concret a Ontinyent, un grupet de persones, després de passar pel baptisme musical de l'agrupació del seu poble, les seues preferències varen enfilar-se cap al jazz i aparegué, després d'un procés primer, la IntoKables Big Band. Ja l'any 2011 varen publicar el seu primer disc, editat per... SEDAJAZZ, clar, Enjoy Latin Jazz que podeu escoltar complet ací.! o comprar-lo a la tenda de Sedajazz, clar, si en queden... L'anomenat "latin- jazz", eixa mescla que es va donar des de quasi els orígens del jazz entre la música cubana/caribenya i el swing del jazz ha resultat una fórmula exitosa que ha donat -i donarà- un bon grapat de peces inoblidables i que té noms tan il·lustres com Arturo O’Farrill, Gonzalo Rubalcaba, Machito, Paquito D'Rivera o, d'alguna manera, el català Xavier Cugat entre altres, és la fórmula que catorze anys després, amb més maduresa, amb una personalitat estilística que els porta a l'"especialitat" del "latin -jazz" els IntoKables Big Band han llençat un altre disc, excel·lent, que va publicar SEDAJAZZ Records a començament d'enguany amb el títol de A Ferro!, i que és el material musical que escoltareu al programa de hui. Dirigits pel clarinetista i saxofonista Carlos Ferri "Patilla", una formació que voreja la trentena de músics amb algunes col·laboracions com les de l'omnipresent "Latino" i alguna més, ens regalen un disc d'eixos que, en escoltar-lo, els peus se'n van menejant a poc a poc amb el ritme fins que la incitació a ballar ens arrossega i, com és la seua intenció de segur, ens fa un poc més feliços amb la seua alegria encomanadissa i el seu ritme, el seu "swing" captivador. I SEDAJAZZ continua endavant, eixint ja del fang que va destrossar l'Alqueria Coca. Gràcies!!

 Programa 710   ... una peça de minimalisme per mi és òbviament mínima, però es refereix a les tècniques de variació del segle XVII i cap endavant a tècniques d'escriptura de música pop. Hi ha molta melodia. Hi ha més melodia en la meua música que qualsevol altre minimalista. ( https://daily.redbullmusicacademy.com/2016/01/michael-nyman-interview) En efecte, respecte d'altres compositors etiquetats inicialment com a "minimalistes", entre els quals cal esmentar entre altres com a més interessants, per la música que han fet al llarg de les seues evolucions, evident "ismes",ment a Philip Glass, John Cage, Wim Mertens, Edgar Varese o John Adams, l'aspecte melòdic de les seues peces és molt característic. Aquest grup, que començà a crear en una època en què altres "ismes", com l'atonalisme, el dodecafonisme,  serialisme, música añeatòria,  música concreta i les mil i una variacions a què va donar lloc la ruptura de les formes musicals que s'estudiaven als conservatoris, i que de Debussy i els postromàntics endavant, encetaren tota una sèrie de provatures, més o menys reeixides. Els tres centres que varen ser el cor d'estes variacions varen fonamentalment: -La denominada "segona escola de Viena", amb Arnold Schoenberg al capdavant, gran figura del "dodecafonisme", que començà a desenrotllar al voltant de 1923. -El Laboratori d'Investigacióó i Coordinació Acústica/Música (IRCAM) a París, per on varen passar el bo i millor de l'avantguarda musical des de la seua fundació. Encomanada pel president francés Georges Pompidou a Pierre Boulez, obrigué les seues portes l'any 1977 i encara continua la seua tasca innovadora i experimental. -El treball d'Edgar Varese als EUA, on va viure molts anys i on finalment va morir. L'any 1022 va fundar el Gremi Internacional de Compositors (IGC) que va promocionar les obres de l'avantguarda europea de l'època- encunyant conceptes com "massa sonora", o "so organitzat" i va enfonsar-se en la utilització dels novíssims instruments electrònics des del bon començament. Quan li retreien les "rares músiques" que promocionava, dient-li que eren sorolls insofribles, en una frase definitòria va dir que "què és la música sinó els sorolls organitzats?". El Frank Zappa va ser un gran admirador seu. Michael Nyman va beure de moltes fonts, des del barroc anglés fins a les novíssimes músiques que li arribaven de l'altra part de l'Atlàntic i de Paris o Viena. Malgrat tot, la seua música, potser ajudada per la bona acollida de les seues bandes sonores de pel·lícules, va ser ben acceptada en general per públic i crítica, malgrat reticències per part de les àrees més conservadores del camp musical "ortodox". És molt aconsellable l'escolta de les seues obres per part de gent poc "iniciada" a les avantguardes, perquè en la seua música conceptes com "harmonia", "melodia" (amb matisos) i sons modulats estan al cor de la seua feina, facilitant l'entrada a altres opcions més agosarades que, es vulga o no, són ja la "nova música" d'ara, que serà acceptada com a "normal" en córrer alguns anys.

Programa 709 A un text extret d'una entrevista a Michael Nyman ( Stratford, Londres el 23 de març de 1944) diu: "Bé, crec que la paraula "minimalista" en la música és molt interessant. Una de les moltes carreres que vaig tenir abans de convertir-me en compositor va ser com a crític musical. L'octubre de 1968 vaig anar a un concert aquí a Londres, i hi havia una peça de música d'un compositor danès més o menys desconegut anomenat Henning Christiansen, i em va impactar que la peça de música fos l'equivalent musical de l'art mínim. (A l'article de l'Spectator on vaig fer la crònica vaig dir que...)Va ser un tipus de llançament d'una frase o referència. Però, des d'aquell moment de llançament el 1968, el terme "música mínima" s'ha aplicat a tot un grapat de música, principalment per compositors nord-americans i compositors europeus que es diu que estan influenciats per aquests compositors nord-americans. Però com dic, quan vaig inventar el terme "música mínima", estava revisant una actuació específica d'un compositor danès que ningú havia sentit mai." L'embolic estava servit.  L'art minimalista ja era una etiqueta utilitzada per gent molt variada que, a mitjans del segle XX, feia pintures, esculptures, arquitectura i d'altres objectes, de dificil qualificació per als "estandards" estètics de l'època. En la música, cal esmentar, fonamentalment a un parell de compositors emblemàtics nordamericans: Steve Reich i Philip Glass. A Europa, les seqüeles de les audàcies de Stockhausen i Boulez havien trencat de forma radical amb els clàssics conceptes musicals (harmonia, to, ritme...). A meitat camí entre ambdues posicions, al Regne Unit un grup de compositors experiment"Quina música no ha estat d'avantguarda en algun moment de la història?aven amb les noves formes; és en aquest punt on es troba Michael Nyman que és, des del punt de vista del reconeixement general, el compositor "minimalista" més estimat, famós i prolífic junt amb Philip Glass. Un bon resum de tot el que tracte d'explicar el podeu trobar a la Wikipèdia, encara que no trobareu enlloc una "exacta" definició del terme i característiques de l'estil (?). Michael Nyman, que va començar a treballar de molt jove amb gent com Brian Eno, l'ex-Roxy Music que va abandonar el pop per endinsar-se al món de les avantguardes musicals, va tindre l'oportunitat de fer música per a algunes peŀlícules de Peter Greenaway, un director molt experimental de mitjans dels 80' i els 90', amic seu. Però el seu salt a la popularitat es va donat amb la banda sonora de la peŀlícula "El Piano", de la neozelandesa Jane Campion, que va ser guardonada amb varis Oscars, però que va resultar el trampolí a la fama de Michael Nyman, que va vendre, literalment, milions de còpies de la seua exceŀlent banda sonora, de la qual escoltareu una petita suite, junt amb altres fragments d'algunes de les peŀlícules del Greenaway. Al pròxim programa vos proposaré més música del Nyman que ha escrit per a tots els géneres musicals, des del piano, a la música de cambra i fins a òperes, génere que ell diu que és el qui més li agrada. Feu una ullada (escoltada) a les peces que us propose, perque com va dir un crític musical:  "Quina música no ha estat d'avantguarda en algun moment de la història?

 Programa 708 Sofia Gubaidúlina (24 d'octubre del 1931, Txístopol (Tatarstan, Rússia) - Appen (Alemanya) 13 de març de 2025 als 93 anys) L'anècdota d'una compositora primerenca, amb vint-i-huit anys, defineix perfectament la seua trajectòria. En temps en què l'"ortodòxia"(?) artística soviètica promovia el formalisme va tindre l'oportunitat de trobar-se amb el gran "tòtem" de la música Dmitri Xostakóvitx. Diuen les cròniques que el gran mestre, ja consagrat, després d'escoltar-la realitzar una reducció per a piano de la simfonia que havia escrit per al seu examen final al conservatori, li va dir:   "El meu desig per a vosté és que continue pel seu propi camí incorrecte." No cal dir que la jove alumna li va fer cas, encara que això li donaria molts problemes per a aconseguir publicar la seua música en l'ambient fosc i conservador de la Unió Soviètica d'aleshores. Al "Camins de la música" ja hem dedicat, fa algun temps, quatre programes a la compositora tàrtara, on hem comentat aspectes de la seua obra i posat la seua música. La seua desaparició, a la provecta edat de 93 anys, ens obliga -molt gustosament- a reprendre la difusió d'alguna més de les seues obres. No vaig a fer ací un obituari de Sofia Gubaidúlina, perquè una recerca a la xarxa us donarà un bon grapat per triar, encara que, per obrir boca, us pose l'enllaç del fet a la revista ARA, com una bona mostra. La música del segle XXI ha perdut, amb ella, un dels seus més importants referents. Lloada per gent com Guidon Kremer, amic y promotor de la seua obra, o personalitats tan importants com Anne-Sophie Mutter o Simon Rattle, als qui va dedicar alguna de les seues obres, entre moltes altres personalitats destacades del moment actual, donen fe del reconeixement obtingut dels seus companys de professió. Per a alguna gent encara li serà un poc "difícil" l'escolta de la seua música. Això li va passar a la seua època a gent com Beethoven, Wagner, Mahler o Stravinsky i Debussy, per esmentar alguns que, a hores d'ara, resulten "familiars" a l'oïda de qualsevol afeccionat a la música. Amb la Gubaidúlina passarà el mateix encara que, afortunadament, ha pogut tindre en vida un ampli reconeixement dels seus col·legues de la música. El director Sir Simon Rattle va dir d'ella que era una mena d'"ermitana voladora", sempre en òrbita que sols, ocasionalment, visita la Terra. Esperem que els programadors de les sales de concerts isquen definitivament del segle XIX i es passen al XXI, que ja va sent hora!!

 Programa 707 És SEDAJAZZ un projecte què, si hi haguera justícia, tindria la Medalla al Mèrit Artístic, en alguna de les modalitats existents. La impagable tasca que va començar un grup de persones amants del Jazz fa ja trenta-quatre anys, amb l'absoluta dedicació de Francisco Blanco "Latino", Deus ex Machina indispensable per a fer néixer un projecte il·lusionant on ningú ho esperava, no ha estat reconeguda, com cal. El pas de persones jóvens, des dels set anys fins que alcen el vol o, per raons vàries, ho deixen, serà, de ben segur, una experiència vital que cap d'eixes personetes oblidarà. La companyonia, l'amor per la música i l'art i el gust d'eixir a un escenari enfront d'un públic que els recompensa amb els aplaudiments, sense ser cap "estrella mediàtica", seran experiències que modelaran, per a bé, la seua personalitat, recompensant les hores d'assaig i aprenentatge. Si seguiu amb una certa regularitat aquest programa i aquest podcast, de segur que ja haureu llegit i/o escoltat les paraules més afalagadores per la meua part per a eixe projecte i el(s) seu(s) impulsor(s): té igual, es mereixen eixos afalacs i molts més. Llàstima que les capes dominants de la societat valenciana, les que tenen poder -i diners- per mamprendre projectes com aquest siguen "rara avis" i les seues apetències culturals -musicals en este cas, es limiten a seure a una butaca de tant en tant i aplaudir "la famosa o el famós" que "ens fa el favor de vindre per ací a canvi d'un bon grapat de diners què, emprats en gent com SEDAJAZZ i molts més (companyies de teatre, de ballet, de...) donarien a la llarga millors fruits per a la ciutadania, inclosos ells mateixos. Però aixína està la cosa!! Mentrestant, vosaltres, els que us molesteu en visitar un humil podcast com este, que ho feu sense pagar diners i que em feu el favor de remunerar el meu esforç -fet molt a gust- per difondre aquestes "heroïcitats" visitant-lo, espere que tingueu el bon gust de visitar la seua web o, millor, la seu a l'Alqueria Coca, al barri de La Torre de València, al costat de Sedaví, i gaudiu de tot el que es fa allí i, a ser possible, compreu discos d'esta gent. O millor encara, s'apunteu a les seues activitats.  I ara, gaudiu de l'art d'esta gent jove que dedica les seues hores al conreu de la música escoltant InBloom (Molt encertat el títol: En FLoració) Endavant per sempre, GENT VALENTA!! Amunt, SEDAJAZZ!! Des dels QR es podeu descarregar la música del disc gratuitament, per gentilesa de La Jove Big Band de SEDAJAZZ I  ací es podeu baixar o veure el concert sencer en directe  

Programa 706 Amb un sol programa, en una hora, no es pot exposar ni mínimament tots els camps que Antonio Serrano treballa. A part de la decidida aposta pel jazz i el flamenc com a gèneres més conreats per l'harmonicista, els seus horitzons s'estenen molt més enllà. Al programa de hui podrem escoltar una petita tria de la seua discografia, on podreu copsar que no li té por a res. El primer que escoltareu són dues peces de Piazolla, una d'elles amb un arranjament aflamencat. El so de l'harmònica, originat de forma similar al del bandoneó, resulta molt adequat. A continuació hi ha una adaptació de músiques de Bach en una petita suite de quatre moviments, arranjats per Daniel Oyarzábal que toca el clave junt amb Pablo Martín Caminero al contrabaix. L'arranjament té un cert aire jazzístic, però és Bach al 100x100. L'univers jazzístic i colorista, domesticat -podríem dir- per a una sensibilitat occidental, resulta impressionantment comprimit en un arranjament per a piano i harmònica de la conegudíssima "Rhapsody in Blue" de George Gershwin. Per acabar, recordant els deu anys en què va treballar amb ell, hi ha una peça anomenada "Tributo a Paco de Lucía" on, acompanyat per una formació d'alumnes de la sucursal valenciana de la Berklee, es submergeix en una extensa improvisació de flamenc-jazz, que talla la respiració. Tan sols us demane que, en eixa nova biblioteca d'Alexandria que és internet, feu una recerca amb el nom d'Antonio Serrano i gaudiu de la seua mestria i sensibilitat, sense manies de gèneres ni estils, però d'un altíssim nivell musical. Com a curiositat, mireu l'enllaç que un propose amb una curiosíssima versió del pasdoble "Pepita Greus", on podreu observar alguns dels tipus d'harmònica existents, tocats tots per Antonio Serrano.

 Programa 705 En una entrevista, Antonio Serrano es definia com "el resultat afortunat d'un experiment científic". Feia al·lusió a que el seu aprenentatge musical -i la seua iniciació a l'harmònica-  és el  fruit d'un mètode musical inventat per son pare -un científic/músic- que fa de l'harmònica l'eina ideal per aprendre música. Nascut a Madrid l'any 1974, fill d'un pare espanyol i una mare d'Uruguai, Antonio Serrano és en aquests moments un dels harmonicistes més reconeguts a escala mundial: amb raó, afegisc. Amb un intens aprenentatge a casa, des dels set anys, i amb un molt profitós pas pels conservatoris d'Alacant i Madrid, no sols és un excel·lent intèrpret sinó un documentat músic sense fronteres. Interpretant, de molt jove -a partir dels tretze anys- peces clàssiques amb orquestres simfòniques d'arreu del món i amb el padrinatge d'un dels harmonicistes cimers de l'instrument, Larry Adler, hi hagué un encontre que va marcar el seu rumb prolífic, calidoscòpic, pel món de la música: els deu anys que entre el 2004 i el 2014 va estar treballant amb l'iniciàtic grup que va muntar Paco de Lucía, eixe gran visionari de la música flamenca que va eixamplar els límits del gènere de manera que, definitivament, el va dur als escenaris més prestigiosos arrelant el seu so a la modernitat. Ell va ser l'escola definitiva per a Antonio Serrano. Ell el va fer contactar amb el bo i millor de la música mundial i, fonamentalment, del jazz, ocasió que el madrileny va aprofitar per tocar amb allò més granat de la música negra més universal: Winton Marsalis, Toots Thielemans, Jerry Gonzalez, Chano Domínguez, Lou Bennet, Jorge Pardo, Vicente Amigo, Tomatito y Perico Sambeat, entre molts altres, han estat companys d'escenari de l'harmonicista, introduint-lo, definitivament, al món del jazz. No s'ha tancat, però, en aquest món; ben al contrari la seua prolífica biografia l'ha dut a conrear com acompanyant -de luxe, afegisc jo- a una variada nòmina d'artistes de l'àrea pop, flamenca i d'altres, com a músic d'estudi. També és destacable la seua producció de bandes sonores de pel·lícules i mai ha abandonat el camp de la música culta, amb gravacions d'obres de Piazzolla, Heitor Villalobos, Malcolm Arnold, Vaughan Williams, Falla, Granados i més. De fet, el pròxim programa també escoltarem aquest músic madrileny, resident (no sé si encara) en terres del sud del País Valencià, per poder gaudir un poc més de la seua mestria i sensibilitat com a intèrpret. L'harmònica és un instrument càlid i versàtil, que en mans com les d'Antonio Serrano, no ha d'envejar res a qualsevol altre. A fruir amb l'escolta!!  P.S.: No he posat, com és costum, enllaços a llocs relacionats amb lpartista perquè, millor que això, crec que serà més interessant posar el seu nom en qualsevol cercados i en trobareu un bon grapat de llocs on gaudir de la seua música. És encara massa jove com per a que la seua peripècia personal siga més interessant que escoltar-lo

  Programa 704 La meua admiració i estima pels valencians Spanish Brass es fa palesa si feu una cerca del seu nom al llistat de la web. Ja fa temps que se m'acabaren els elogis per a la seua obra. Malgrat que la música del disc Top Secret no és en absolut novedosa, la seua qualitat musical és sempre irreprotxable. El contingut del treball té l'origen en un encàrrec que la gent del CaixaFòrum els hi va fer per il·lustrar una exposició anomenada "Top Secret: Cinema i Espinonatge" on varen aprofitar les bandes sonores d'un grapat de pel·licules, des de James Bond a La Pantera Rosa, passant per alguna francesa i altres del génere, per fer versions adaptades a la seua formació de metalls. Es varen posar mans en l'obra i amb la coŀlaboració del malagueny Ernesto Aurignac i el seu amic Thierry Caens, amb el qual ja han treballat moltes vegades interpretant arranjaments del gran trompetista francés que ja coneix el cinema com a compositor, han completat un disc que s'escolta amb molta facilitat i gust. Darrerament alguns grans autors de música per a cinema s'han convertit en estrelles dels auditoris clàssics -John Williams, Ennio Morricone...- unes músiques que tenen l'avantatge, de partida, de que no són alienes a la oïda d'un ampli públic, més enllà de l'afeccionat a la "clâssica". Gaudeixen a més a més de que, en ser interpretades per grans orquestres, el so és molt lluit i fàcil d'arribar a públics amplis. Els Spanish Brass, recolçats en els exceŀlents arranjaments que han gaudit, han aconseguit que la seua mestria faça que la música no haja perdut ni l'aroma ni el color de les bandes sonores originals. Gràcies per la música i... fins la propera, Spanish Brass!!

 Programa 703 Dir Kontxi Lorente a l'àrea de València i rodalies vol dir, amb total seguretat, jazz al piano. La pamplonica arrelada a estes mediterrànies terres té una trajectòria reconeguda, consolidada, com a pianista de jazz -matèria en què és professora al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo. Bona sort per al seu alumnat. Encara que, afortunadament, es prodiga prou en directe, la nòmina de discos sota la seua titularitat no és massa abundant. Si no estic enganyat, són quatre, el primer del 2011, amb dos més de cotitular. Això sí, la seua col·laboració com a acompanyant d'altres artistes, a gravacions i en directe, és cercada i abundant. El disc que ens ocupa al programa de hui és -per voluntat seua(?)- la continuació d'un altre, gravat el 2015 (About Me): el recent s'anomena "Más de mi", publicat fa alguns mesos. Seguint el que jo pense al respecte he fet una prova: he escoltat este disc junt amb el del 2015 per observar l'evolució de l'artista. Al disc del 2015, el segon seu, en format de trio i amb els mateixos acompanyants que al "Más de mi" -el contrabaixista italià, afincat també a estes terres Ales Cesarini, i el bateria Borja Berrueta- em semblava una bona oportunitat per observar els canvis de la pianista amb els mateixos acompanyants. Com en la majoria dels seus discos les composicions són totes seues, excel·lents, i el conjunt impecable.  Les diferències més observables, segons em sembla, són que el temps l'ha portat a una calma, a un assossec, cosa amb la qual la musicalitat guanya. Com que està totalment segura de la seua tècnica, el focus el posa més en l'expressivitat, en l'elegància, cosa que la du, potser, a una major facilitat, llibertat i frescor en les improvisacions. El disc del 2015 té abundants correries vertiginoses dels seus dits sobre el teclat fent palés el seu virtuosisme tècnic. Ara crec que la música guanya, igual que la tranquil·litat que li dona la solvència adquirida per a deixar ampli espai als seus acompanyants i que diguen també la seua -i ho fan mol bé. Jo destacaria, d'este tema, la peça dedicada a McCoy Tyner, el "Tyner Blues", on el desenvolupament s'expressa en un preciós "duetto" amb l'Ales. M'agrada tot el disc, que té la sorpresa d'una peça on hi ha lletra i veu a càrrec d'Ivan López "Siuxx", jove artista de per ací, instrumentista, cantant i més coses, però si haguera de triar una sola cançó em decantaria per "Boreal", una composició de la Kontxi, que ja apareixia al disc de 2015 interpretada en la part solista per Perico Sambeat, que al "Más de mi" se l'apropia totalment el piano amb una discreta, discretíssima, intervenció dels acompanyants. Un autèntic "quasi solo" que li ix del fons de l'ànima, amb un so acaronant i líric. Em recorda l'ambient de l'anterior disc, a piano sol ("El otro lado", comentat ací al seu moment), on en no haver d'estar "pendent" d'acompanyants, l'intimisme de la seua música esborrona. Kontxi, esperen la pròxima!!

Programa 703 La factoria SEDAJAZZ no para de proporcionar alegries amb les seues publicacions discogràfiques. Una de les darreres és l'anomenada e-Spioca Project, una formació liderada pel saxofonista Borja Baixauli i el guitarrista Jaume Pedrós, ambdós veterans músics en el camp del jazz, acompanyats de dos també reconeguts instrumentistes per estes terres, Oscar Cuchillo al contrabaix acústic i Joan Muñoz a la bateria. La música del disc és un jazz reconeixible. Composicions tranquil·les, equilibrades, musicalment aptes per a l'escolta d'un oient, diríem, habitual de música de jazz. Però la sorpresa ve en escoltar-lo, car el Borja Baixauli canvia  l'instrument amb què el vàrem conéixer per un altre que, si bé ja té alguns decennis i una certa evolució tècnica, no deixa de ser un so poca habitual al món del jazz. Malgrat que ja fa algun temps que el saxofonista nord-americà Michael Brecker ens el va "presentar", no resulta freqüent escoltar al món del jazz, per estes terres, el so de l'EWI. Producte de la introducció de l'electrònica a la llarga història dels instruments musicals, l'EWI (electrònic wind instrument) aparegué com una mena de saxo -i varen ser els saxofonistes els que primer el varen utilitzar. El seu so ens porta, inequívocament, al moment actual de la tècnica amb importants aportacions, des de ja fa algun temps, de la informàtica, al camp de la creació musical. El seu so pot ser modelat de forma important, des del punt de vista tècnic, tant per l'intèrpret com per "dissenyadors de sons", músics o no, que amb programes informàtics poden crear una paleta de sons que adapten els instrumentistes en funció dels seus gustos. Ja fa prou de temps que la utilització de diverses eines elèctriques i electròniques varen fer-se presents al món del jazz. Fa no massa temps varen programar músiques liderades pel valencià David Pastor, que feia un ús intel·ligent i creatiu d'eixe nou camp sonor o les creacions dels Snarky Puppy i altres grups nord-americans de jazz-fusió; també al catàleg de Sedajazz hi ha un doble àlbum dels anomenats Screaming Pillows que en fan un abundant ús d'estes innovacions tècniques i sonores. Al món del pop, més o menys comercial, es fa un ús -i abús- de les noves sonoritats electròniques. El que fa Borja Baixauli és canviar en tot el disc el seu saxo per un EWI, amb sons creats per una persona que esmenta a la carpeta del disc (no sé si `per raons de "copyright") i modificacions de la seua collita. No és habitual al jazz europeu més veterà una afinitat amb estes novetats, però caldrà que ens habituem a la seua escolta, car açò és imparable. Musicalment, el disc és impecable i espere que la formació continue el seu camí i ens faça arribar novetats a no massa tardar.