En guàrdia!

Capítol 1288. Quan va morir el dictador, les pràctiques sexuals aparentment menys ortodoxes van començar a sortir de la clandestinitat. El franquisme no emparava cap mena de conducta sexual que no fos la de les parelles casades i que busquessin engendrar fills. Però moltes persones feia temps que buscaven expressar-se sexualment d'una manera diferent. Unes d'aquestes pràctiques que, molt lentament, van sortir del secretisme van ser les de l'anomenat "bondage" o submissió i el sadomasoquisme, anomenats en l'argot amb les sigles BDSM. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el psicòleg, sexòleg i terapeuta de parella Ignasi Puig Rodas, doctor en Sociologia amb la tesi doctoral "Kinkybèria. Processos de creació identitària BDSM a l'estat espanyol".

Capítol 1287. El castell de Sant Ferran de Figueres es va concebre com un projecte faraònic, una fortalesa destinada a convertir-se en la principal defensa fronterera. Amb el Tractat dels Pirineus del 1659, la frontera francesa havia baixat fins als Pirineus, i per a la monarquia hispànica calien nous punts de vigilància; tot i així, els Habsburg van trigar un segle a ordenar la construcció d'una fortificació a l'Empordà, en temps de Ferran VI. Els veïns del nord no van trigar a qualificar aquella edificació imponent, més impressionant per com es veia des de l'exterior que no pas pels recursos que hi havia a l'interior, com a "une belle inutile". En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista i escriptor Xavier Febrés, autor del llibre "La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Una mirada d'avui a tres segles de vida".

Capítol 1286. La vida i l'obra d'Antoni Gaudí, una de les personalitats catalanes més destacades de tots els temps, ha estat àmpliament estudiada des de tots els punts de vista. L'empremta de la seva visió arquitectònica en obres tan destacades com la Casa Vicens, el Palau Güell, la Casa Batlló, la Pedrera o la basílica de la Sagrada Família van fer d'ell un artista únic i incomparable. Molt menys coneguda és la dimensió humana, la d'un treballador tenaç i incansable, marcat per l'austeritat i l'espiritualitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Armand Puig i Tàrrech, prevere, doctor en Ciències Bíbliques i president de l'Agència de la Santa Seu per a la Valoració i la Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques, que també és l'autor del llibre "Antoni Gaudí, vida i obra".

Capítol 1285. A finals del segle XIX, una disputa científica va remoure les teories sobre l'evolució. Els treballs de Francis Galton, el cosí de Darwin, sobre els mecanismes hereditaris van acabar provocant una escissió entre els seus deixebles que no es va resoldre fins a inicis del segle XX. Uns es van centrar en els trets físics que varien de forma contínua i en l'aplicació de mètodes estadístics aplicats a la biologia, mentre que els altres es van centrar en les variacions discontínues, que encaixaven perfectament en les lleis del frare agustí Gregor Mendel, publicades originalment el 1865 però ignorades durant més de tres dècades. La polèmica entre biomètrics i mendelians va acabar posant els fonaments de l'estudi de la genètica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vilà i Teixidor, genetista quantitatiu, treballa en una empresa de millora genètica de cultius, Bayer Crop Science, i està fent el doctorat a la Universitat de Wageningen, als Països Baixos.

Capítol 1284. Al llarg dels anys 50 del segle passat, el públic occidental va descobrir el cinema d'un país tan remot com el Japó, que havia estat aïllat de l'exterior durant segles i que després d'un període d'obertura al món acabava de perdre una guerra. La indústria del cinema japonès havia estat potent des dels inicis del cinema mut, però entre el 1950 i el 1965 es va obrir al món, gràcies sobretot a tres cineastes fonamentals, tot i que no van ser els únics: Akira Kurosawa, Kenji Mizoguchi i, una mica més endavant, Yasujiro Ozu. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", professor a la UAB i autor d'un "Quadern de passatemps històrics", publicat per Columna.

Capítol 1283. Va ser un dels actors còmics catalans més populars i importants del segle XX: va aconseguir fer riure tot un país en els temps grisos de la postguerra i la dictadura. Ja fos al teatre, a la televisió o amb monòlegs, sàtires de costums i autèntics tractats de sociologia de l'època, aconseguia connectar amb la gent d'una manera especial, perquè se sentia reflectida en aquest barceloní de classe mitjana. Es deia Joan Camprubí i Alemany, i ha passat a la història pel seu nom artístic: Joan Capri. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el professor de Literatura Catalana de la UAB Jaume Aulet, autor de la conferència-espectacle "Joan Capri, el rei del monòleg i un dels mites de la cultura popular".

Capítol 1282. A inicis del segle XX, un imperi europeu va ser derrotat militarment per primera vegada a la història per un poble no occidental, concretament per una potència asiàtica en ascens. L'imperialisme rus i el japonès es van enfrontar a l'Extrem Orient, en un autèntic xoc de civilitzacions. La guerra russo-japonesa del 1904 va suposar un cop dur per a l'imperi tsarista; la seva derrota va esdevenir un catalitzador de les revoltes internes que desembocarien en la Revolució Russa. També va consolidar la condició de potència hegemònica del Japó, una societat profundament militaritzada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Ribas, col·laborador de la web Històries d'Europa i divulgador d'història dels països de l'Est.

Capítol 1281. La figura d'Agustí Duran i Sanpere, prohom de la cultura catalana, va ser cabdal durant la primera meitat del segle XX per la dedicació intensa i polifacètica al coneixement i la divulgació del patrimoni nacional. Va treballar en camps com l'arqueologia, la història, la museografia, l'art... També, de manera destacada, es va dedicar a l'organització de diversos arxius. Va ser una de les vessants professionals en què més va brillar. De fet, va impulsar un model propi de gestió que permet considerar-lo el promotor i ideòleg de l'arxivística catalana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pilar Cuerva Castillo, directora de l'Arxiu Nacional de Catalunya i comissària de l'exposició "L'arxiver Duran. Ideòleg de l'arxivística catalana", al vestíbul de l'Arxiu.

Capítol 1280. A finals del segle XX, les Terres de Ponent es van convertir en l'epicentre de la festa i l'oci nocturn a Catalunya. En el camí de Cervera a Fraga es van concentrar més de 500 locals nocturns, pubs i discoteques; només a Mollerussa n'hi va arribar a haver 50. La joia indiscutible de la corona estava situada al terme municipal de Golmés. Poc després de la mort de Franco, en aquest indret del Pla d'Urgell va obrir les portes la que seria la discoteca més gran d'Europa, referència obligada durant prop de 40 anys: la Big Ben. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista, escriptor i guionista Francesc Canosa Farran, fundador del magazín La Mira, director de la revista Horitzons, de la productora de pòdcasts La Coctelera i de l'Editorial Fonoll i autor del llibre "La Catalunya discoteca: Big Ben, la conquesta de la nit", editat per Comanegra.

Capítol 1279. L'esclat de la Guerra Civil Espanyola va atreure fins a Catalunya moltes dones estrangeres disposades a donar-ho tot per derrotar el feixisme. Algunes fugien del nazisme i altres totalitarismes que estaven sacsejant el continent. La revolució social gestada a Barcelona per contenir el cop d'estat militar havia suposat per a elles un alè d'esperança. En un món que continuava menystenint el paper de les dones, n'hi va haver que van desplaçar-se al front, com a milicianes o reporteres, mentre que d'altres van lluitar a la rereguarda, escrivint, fent fotos, impartint conferències, recaptant diners o bé organitzant tasques sanitàries i assistencials. Totes elles actuaven mogudes per un ferm convenciment internacionalista. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Marín, doctora en Història Contemporània. També és autora del llibre "Dones de foc. Internacionalistes a Catalunya (1936-1939)", d'Angle Editorial.

Capítol 1278. En moltes poblacions del nostre país se celebren balls o representacions, en general lligades a fets religiosos, que han perviscut fins als nostres dies. Aquest és el cas del ball de Sant Crist, que es fa el mes de maig a Salomó, al nord-oest del Tarragonès. És un ball parlat hagiogràfic que s'ha representat des de mitjan segle XIX. Encara que aquesta representació té una antiguitat d'uns 180 anys, es basa en una tradició que es remunta a mitjan segle XVI. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor Antoni Virgili Colet, professor d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona. També és autor del llibre "El ball del Sant Crist de Salomó. Història, tradició, mite i identitat (1843-2022)", de La Banya Edicions.

Capítol 1277. En algun moment, entre el 44 i el 39 abans de Crist, la ciutat de Tàrraco va adquirir la categoria de colònia, després de més de 170 anys d'història comuna ibera i romana. En els anys posteriors, la nova colònia aniria adquirint importància política i estratègica, com a capital de la Hispània Citerior. El mateix emperador August va viure a Tàrraco entre el 27 i el 25 abans de Crist, per reposar de les lluites contra càntabres i àsturs. Era la primera vegada que l'imperi es governava des de fora de Roma. La llarga convalescència dels mals que patia l'emperador van convertir Tàrraco en el segon centre polític de l'imperi que tot just naixia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de Grècia i Roma de la Universitat Rovira i Virgili.

Capítol 1276. Quan els historiadors miren el passat, per molt mètode científic que s'hi vulgui aplicar, és possible que hi introdueixin punts de vista contemporanis que acabin distorsionant la visió d'aquell moment. Això és el que va passar amb la construcció d'una certa imatge del rei Pere el Cerimoniós per part de la historiografia romàntica catalana del segle XIX, una imatge negativa que va influir en els historiadors més prestigiosos del segle XX. Aquestes interpretacions del rei del Punyalet van impedir fer una valoració adequada del seu paper central en el sistema polític medieval. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Puig Gavarró, doctor en Història Medieval per la Universitat Rovira i Virgili i professor associat d'aquesta universitat.

Capítol 1275. Durant l'estiu de 1641, Tarragona va ser l'escenari d'un dels episodis més brutals i, en aquells moments, decisius de la Guerra dels Segadors. Després de la derrota hispànica a Montjuïc, el gener d'aquell mateix any, la monarquia es va adonar que l'aixecament del Corpus de Sang a Barcelona no era una simple revolta. A la batalla de Montjuïc hi havien participat tropes franceses al costat dels catalans, però ara, mesos després, la guerra havia esdevingut del tot internacional. Tarragona era un port estratègic i una clau logística del país i havia quedat sota el domini hispànic. Era, per tant, un objectiu clau per als catalans i els seus aliats francesos. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manel Güell, llicenciat en Història i arxiver.

Capítol 1274. Entre el 1785 i el 1790, un funcionari borbònic anomenat Francisco de Zamora va fer onze viatges per Catalunya. Les observacions que va copsar van quedar recollides en un diari de viatges, una obra de caràcter il·lustrat. Al mateix temps, feia arribar a tots els pobles, corregiments i partits judicials per on passava uns interrogatoris molt exhaustius sobre qüestions ben diverses: polítiques, administratives, socials... Eren enquestes extenses, que contenien 146 o 183 preguntes segons el cas i que aporten una panoràmica molt àmplia de com era la Catalunya de finals del segle XVIII. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la gestora cultural Mònica Sala Esquius, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra, amb la tesi doctoral "Catalunya a finals del segle XVIII a partir de les respostes als qüestionaris de Francisco de Zamora".

Capítol 1273. De la relació sentimental i professional entre Fritz Lang, un dels cineastes més importants de l'expressionisme alemany, i Thea von Harbou, escriptora i guionista, en va sorgir una de les obres més influents del cinema mut. "Metropolis", una visió futurista de la lluita de classes estrenada el 1927, molt més encertada en la concepció visual que en el tractament argumental. La pel·lícula va acabar de consolidar la complicitat artística d'una parella que acabaria trencant relacions pocs anys després. El motiu de la separació va ser l'ascens del nazisme, que Lang i Von Harbou van veure de manera diametralment diferent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Duran, doctor en Cinema i Audiovisuals i professor de Cinema de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1272. A finals del segle XIX, els industrials catalans esperaven disposar de recursos energètics complementaris al carbó. Per això va ser tan prometedor el descobriment que les margues de la zona del Riutort, a l'Alt Berguedà, estaven impregnades de betum. A diferència dels pous de petroli convencionals, on el líquid brolla a pressió, aquí el petroli estava atrapat dins d'aquest tipus de roques bituminoses. Per extreure'l, calia picar la pedra i processar-la. Aquest va ser l'origen de la mina subterrània de petroli de Riutort, a Guardiola de Berguedà, coneguda popularment com la mina dels francesos, que va protagonitzar un dels episodis més singulars de la industrialització catalana. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el geògraf Ferran Sayes, guia de muntanya i professor de Medi Ambient a l'Escola Catalana d'Alta Muntanya.

Capítol 1271. Un dels fronts més combatius de la lluita antifranquista durant la transició a la democràcia va ser el moviment veïnal forjat als barris de les viles catalanes. A Barcelona, les associacions de veïns van protagonitzar un procés de ruptura i un desafiament al règim que va servir de model per a altres ciutats. Abans i després de la mort del dictador, van assolir una gran capacitat d'influència política i van influir en les decisions urbanístiques més enllà de l'àmbit metropolità. Aquest poder el van mantenir, amb alts i baixos, fins a l'arribada dels primers ajuntaments democràtics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Andreu Acebal, doctor en Història per la UB i llicenciat en Periodisme a la UAB. També és autor del llibre "Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)", editat per L'Avenç.

Capítol 1270. El neolític, iniciat uns 10.000 anys abans de Crist, representa un punt d'inflexió molt important en la història de la humanitat. Les comunitats d'aquells temps van començar a adoptar costums i pràctiques que els feien la vida més fàcil. Entre altres novetats, al neolític es va iniciar la domesticació de les quatre principals espècies ramaderes productores d'aliments: ovelles, cabres, bous i porcs. Aquest procés es va donar per primera vegada al Pròxim Orient, a la zona de l'actual Síria, al sud-est de Turquia i a l'Iraq. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carlos Tornero, arqueòleg i catedràtic de Prehistòria per la UAB i membre de l'Academia Joven de las Ciencias. Treballa en un projecte per estudiar restes animals en jaciments arqueològics del Pròxim Orient a partir de la composició química, seleccionat i finançat per Brussel·les.

Capítol 1269. En el primer terç del segle XX, l'arqueologia va experimentar un auge molt important a Catalunya, amb figures com la del catedràtic de Prehistòria Pere Bosch Gimpera al capdavant. Una de les persones que s'hi va dedicar, motivat pel patrocini econòmic de Francesc Cambó, va ser el gironí Josep Gibert i Buch. Va ser el primer català que participava en una excavació arqueològica a Palestina, però no sentia una veritable vocació per la tasca i tampoc no va demostrar la professionalitat necessària. El caràcter bohemi de Gibert va acabar malmetent una trajectòria prometedora malgrat els bons contactes que tenia amb algunes de les grans personalitats acadèmiques i polítiques de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vidal Palomino, catedràtic d'Història Antiga de la UAB, director de la revista "Historiae" i autor del llibre "L'arqueòleg de Cambó. Notícia biogràfica i epistolari de Josep Gibert i Buch", del Servei de Publicacions de la UAB.