El gran tour

Estimada senyoreta Nadia, he arribat a París per una breu visita i m'agradaria molt tornar-la a veure. Això per començar, però a la carta li diu més coses, entre elles que li doni classes. Era Georges Gershwin, que escrivia a la professora francesa, Nadia Boulanger. Ella va fer veure a l'americà de què anava això de la música i que ja tenia tot el necessari i molt més per compondre. Viatjarem amb ells i com sempre, amb d'altres, evidentment! Un d'ells, Maurice Ravel, que li va dir el mateix! Vinga, tots cap a París amb un americà. Després anirem a Amèrica amb un francès.

Hi ha una fotografia del 1885 en què es veu Franz Liszt acompanyant al piano una jove violinista. La noia està en posició de tocar i mira fixament i dolçament a la càmera. La fotografia es va fer a Weimar l'estiu d'aquell any. Aleshores el mestre tenia 74 anys --n'hi faltava un per morir-- i ella en tenia 21. Ella és Armah Senkrah i, tot i la seva joventut en la foto, ja feia uns anys que mig Europa l'aplaudia. De cop i volta, però, va deixar la carrera i va desaparéixer. Viatjarem amb ells i també a altres destins; com sempre fem!

Viatgem, entre altres destins, a la mansió anglesa de Manderley, a Cornualla. Ho fem amb la novel·la "Rebecca", de l'escriptora britànica Daphne du Maurier i la banda sonora de Franz Wayman. Perquè aquesta història va arribar al cinema el 1940 de la mà d'Alfred Hitchcock i el que va fer és adaptar-la fidelment a la novel·la homònima i demanar-li al compositor que escrivís la música d'aquesta història. Wayman va fer una obra mestra adaptada a cadascun dels traumatitzats i complexos personatges, amb els entorns perversos i inquietants, sovint ambientats a la costa salvatge de Cornualla, on l'escriptora va viure.

Aquest divendres, a "El club de lectura" del "Gran tour", he escollit un llibre del musicòleg, actor, pedagog musical, compositor, gambista, violoncel·lista, director de cor i director d'orquestra austríac Nikolaus Harnoncourt. A més, des del 1984, ha afegit a la seva trajectòria impressionant un no menys influent repertori d'escrits i anàlisis sobre el que podríem anomenar la "filosofia de la música antiga". Com a souvenir, la fidel, discreta i brillantíssima música Alice Harnoncourt.

L'any 1769, un dels grans il·lustrats del seu temps, el filòsof i assagista francès Denis Diderot, va contractar un nou professor de clavecí per a la seva filla estimada, l'Angélique. Diderot havia buscat "el millor". Perquè l'Angélique no era una alumna qualsevol, o potser, més ben dit, el pare no volia que ho fos. S'hi havia abocat des que va néixer: en la seva vida, en la seva educació, a estructurar el seu pensament... Però tot plegat no va sortir com el pare esperava o, més aviat, com la filla esperava del seu pare! Ella havia somniat més d'un cop marxar a Amèrica: "Agafar un vaixell i marxar a Amèrica. Representa la curiositat i la llibertat."

L'any 1981 s'estrenava la pel·lícula britànica "Chariots of fire" ("Carros de foc"), de Hugh Hudson. La música la va compondre el músic grec Vangelis. L'aclamada música va arribar al número 1 de les llistes d'èxits i va guanyar l'Oscar a la millor banda sonora original. Però qui era Vangelis? Era el seu nom de veritat? Per què va revolucionar el món de les bandes sonores i com havia començat a fer música? Doncs alguna de les preguntes té com a resposta el també grec Demis Roussos!

Avui, en el nostre particular tour, entre altres destins, viatjarem amb una jove compositora, pianista i educadora musical britànica, Lucy Walker. Reconeguda pel seu vibrant repertori coral, ens endinsarem en el seu món i en el de la poeta Sara Teasdale, una figura clau de la poesia de principis del segle XX i guanyadora del primer Premi Pulitzer de poesia, l'any 1918. La seva antologia de poesia "Love songs" va guanyar tres premis: el Premi de la Societat de Poesia de la Universitat Colúmbia, el Premi Pulitzer de poesia i el premi anual de la Societat de Poesia d'Amèrica. Cinc anys abans, Teasdale s'havia enamorat del també poeta Vachel Lindsay, qui va escriure per a ella cartes d'amor cada dia; però, no obstant això, es va casar amb un altre. Finalment, es va acabar suïcidant. Ell ho havia fet dos anys abans.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens porta un llibre que són unes converses que van mantenir en diverses ocasions dues figures molt importants: l'escriptor japonès Haruki Murakami i el director d'orquestra, també japonès, Seiji Ozawa. El que va començar com una conversa distesa va acabar recollit en un llibre que aquí hem conegut com "Quan la música ho és tot". Com a souvenir, avui us porto un poema d'Àngels Gregori, "Desig". L'he escollit perquè Murakami, gran amant del jazz, va regentar durant deu anys, a Tòquio, un local dedicat a aquesta música, i tot plegat em recorda que el món del jazz, a Barcelona, està de dol. Sí, el món de la música plora la mort de Guim Cifré.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens farà viatjar amb una de les moltes cartes que la il·lustradora, pintora i filla d'Albéniz, Laura, va rebre al llarg de la seva vida. Perquè ella va ser també secretària del seu pare i, clar, tots artistes de l'entorn del pare li escrivien. Fins i tot un cop mort ell, va seguir cartejant-se amb alguns músics. Voleu saber quins músics i de qui és aquesta carta? Doncs haureu de fer el viatge. Us agradarà!

Avui el nostre particular viatge ens porta a Torroella de Montgrí. Ho fem amb la saga de músics de Can Rigau, pare, dos fills i una filla. L'any 1884, el pare, per atraure el públic a la plaça, se'n va empescar una de bona, refundar la seva cobla La Nova Barretó. Però calia oferir alguna cosa diferent i posar a tocar una noia, parlem del 1884, amb tot d'homes i una tenora als llavis, i això era tota una provocació que, a més, tenia un punt de seductor, i és clar, la polèmica i les ganes de veure la jove, en un tres i no res va començar a omplir les places de les viles on anaven a tocar. L'èxit va ser immediat i esclatant, tant per la novetat de la incorporació d'una dona en la cobla com per les facultats de la Marta amb l'instrument. Però va durar poc! Voleu saber per què?

Avui el nostre tour ens acostarà a un personatge tan brillant com sensible, ambiciós i extraordinàriament conscient del seu propi talent. Era rus i es deia Alexander Skriabin. Viatjarem amb el seu únic concert per a piano, que va escriure el 1896, quan tenia 24 anys. Ens mourem en aquell entorn, en aquella societat, i coneixerem el seu rival del conservatori de Moscou Serguei Rakhmàninov. Eren pràcticament de la mateixa generació, però tenien personalitats molt diferents.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens farà viatjar a la ciutat de Viena, la darrera ciutat on Antonio Vivaldi va viure. L'havia escollit per seguir endavant amb la seva carrera i donar-li un nou impuls, però les coses no van anar com ell s'esperava i tot es va capgirar. I de quina manera! En poc temps perdia el reconeixement i el favor del públic que havia tingut. I la vida!

Aquesta setmana, al club de lectura d'"El gran tour", he escollit un llibre meravellós de l'època medieval. L'autora és Hildegarda de Bingen, una dona que va cultivar diverses àrees del saber, des de la teologia fins a la música, passant per facetes menys explorades com la d'herborista i metgessa. La seva experiència està recollida a la "Physica", de la qual forma part el llibre que us porto, "Llibre de les plantes", una mena d'herbari del qual el concepte clau és la "viriditas", la força vital, que va des de la verdor de les plantes fins a l'espiritualitat més excelsa. Un recull sobre 217 plantes on l'autora ens dona tota mena de detalls de cadascuna i de la seva utilitat. Una petita joia!

Avui, entre altres destins, viatjarem amb una declaració d'amor que Gustav Mahler va escriure a Alma Schindler, coincidint amb el seu festeig. És l'"Adagietto" de la Simfonia n. 5, que es considera una autèntica carta d'amor musical dedicada a ella. Mahler li va enviar aquest moviment com a prova del seu amor en lloc d'escriure-li una carta. És més, la partitura no anava acompanyada de cap text. Ella va entendre perfectament què li estava dient, encara que només fos amb música.

Avui, entre altres destins, anirem a l'illa dels Oblidats per conèixer un músic, compositor i director d'orquestra finlandès que es va passar pràcticament la vida a Suècia. Es deia Edvard Armas Järnefelt (1869-1958). Järnefelt va estudiar amb Ferruccio Busoni a Hèlsinki i amb Jules Massenet a París. També va tenir molta relació amb Sibelius. Eren cunyats, la seva germana Aino estava casada amb Sibelius. És que tota la família eren artistes.

Avui, dimarts, al nostre tour particular, anirem a l'estrena pòstuma d'"El príncep Ígor", de Borodín. Va haver de ser completada i orquestrada pels seus amics i companys Nikolai Rimski-Kórsakov i Aleksandr Glazunov. Però el que realment va ser tot un èxit van ser les "Danses polovtsianes" que hi apareixen, que van guanyar una immensa fama internacional com a peça de ballet independent gràcies a la producció de Serge Diaghilev amb els Ballets Russos, amb la cèlebre coreografia de Michel Fokine. Com a souvenir: "Estranys al paradís". Per què? Doncs perquè aquesta cançó es va convertir en tot un èxit als anys 50 del segle XX gràcies a un musical de Broadway i també a Borodín. I com va ser, això? Doncs haureu de fer el viatge per entendre-ho.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens portarà al Gran Ducat de Finlàndia. Hi anirem amb una obra que el compositor Jan Sibelius va escriure i que va titular "Música per a la cerimònia de premsa". Al darrere hi ha unes ganes boges que el país es desempallegués de Rússia. I aquest seria el punt de partida d'un sentiment nacionalista que l'obra va adquirir tan bon punt va ser estrenada. La història per arribar fins aquí és interessant de saber. Com a souvenir: "Finlàndia, el país més feliç del món: sí per novena vegada." Per què? Doncs us ho explico.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'illa de Mallorca. Concretament, a aquella que està a punt de desaparèixer i que cada vegada costa més de trobar. Hi hem anat amb una obra de teatre que ens deixa a tots plegats amb una sensació ben galdosa. Bé, a uns més que a d'altres. Si en voleu saber més veniu amb mi, que farem el viatge plegats i us explicaré l'obra i moltes més coses!(reemissió)

La guerra del Francès, com les guerres napoleòniques a Europa, va ser un conflicte entre dues grans potències, França i Anglaterra. Catalunya, situada al nord d'Espanya i al costat dels Pirineus, no en va quedar exempta. En una carta que data del juny del 1812, el reverend Gaspar Fàbregas, al capdavant d'una partida de soldats que van donar un cop de mà a Banyoles, escriu al prefecte del Ter i li diu: "Preferiria viure abans en terra de moros que de gavatxos!" Però d'altres, com alguns compositors de l'època que es van afrancesar, estaven bé amb el règim francès i fins i tot van ocupar càrrecs, com Ferran Sor!

Aquest dimecres anem a l'illa dels oblidats. He volgut que rescatem de l'oblit la música a qui en el seu temps li deien "la Beethoven femenina". Es deia Emilie Mayer (1812-1883), era alemanya i va ser una de les compositores més importants del segle XIX. Va escriure simfonies, nombroses obres de cambra i obertures orquestrals, fet poc habitual per a una dona de la seva època. Tot i que en vida va gaudir d'un gran reconeixement a Alemanya, després, com sol passar, va caure en l'oblit. Actualment, la seva música s'està recuperant i valorant de nou per la seva qualitat i originalitat. La música que escoltarem no us deixarà indiferent! Per això es va guanyar el sobrenom de "la Beethoven femenina".