Greuges Pendents

Després del 15-M i les promeses de canvi, la política ha tornat a mans dels de sempre i nosaltres ens hem convertit en públic segmentat per algoritmes. Als EUA, les protestes contra Trump tornen, però fora del radar de les xarxes. Mentrestant, a casa nostra el PSOE recau en la corrupció i l’esquerra institucional en el tacticisme. Hui parlem de com el carrer ha esdevingut un risc econòmic, i de per què, malgrat la desil·lusió, hi ha qui encara tria organitzar-se i molestar.

Amb motiu de la celebració de l'enèssim esdeveniment d'esports -és a dir de furb-, finançat per petrodòlars ens plantegem fins quan duraran aquests excedents milionaris que sostenen gran part de l'entreteniment mundial. Parlem dels països del Golf Pèrsic, concretament d'Aràbia Saudita, per vore quines són les causes de la probable entrada en recessió de la seua economia i entendre perquè un món amb petroli barat els condemna a haver de reinventar la mantega a marxes forçades.

Aprofitant la nova edició d’El año que nevó en Valencia amb il·lustracions i epíleg de Paula Bonet, i l’estrena de l’adaptació cinematogràfica de La buena letra dirigida per Celia Rico, dediquem aquest episodi a analitzar com s’està resignificant l’obra de Rafael Chirbes.Un episodi per pensar què passa quan s’adapta Chirbes: què es conserva, què s’endolceix i, sobretot, què s’omet.

Esta setmana parlem del nou Papa Lleó XIV: primer nord-americà, agustinià i vaticanista que s’ha criat entre el ceviche i el tennis. No és el nostre Papa, però tampoc és el de Bannon. Parlem sobre què representa la seua elecció, com es posiciona respecte a JD Vance, Trump i les sectes ultracatòliques, i per què pot ser la jugada intel·ligent del Vaticà per consolidar l’herència de Francesc sense trencar amb els donants més pesats dels EUA.

A Romania han salvat els mobles per mil·límetres. A Portugal, l’esquerra s’ha despenyat. A tot arreu, l’extrema dreta està guanyant la partida no només a les urnes, sinó en el ritme i el relat. La clau no és tant el missatge com la tàctica: saturar l’espai públic amb merda fins que ningú puga pensar. A Twitter, als jutjats o a un podcast de tres hores. Mentrestant, l’esquerra institucional trontolla: entre spin doctors rovellats, estratègies digitals de fireta i intents fallits de fer “el seu Jordi Wild”. Este episodi va d’això: de la batalla pel soroll, de la impotència davant l’espectacle i de per què no basta amb tindre raó.

El debat sobre el futur sol moure’s entre desitjos i pors. Però hi ha llocs on el futur ja ha arribat, i no sempre com ens agradaria. No parlem d’una utopia digital ni d’un estat fallit, sinó d’un laboratori real on la democràcia ha sigut secundària però hi ha indústria, els trens no fallen i l’habitatge públic és norma. Mentre ací discutim si planificar és cosa de comunistes o de tecnòcrates, allà fa dècades que ho fan sense demanar permís. Benvingudes a Singapur.

Les tres associacions de víctimes de la DANA han visitat hui Brussel·les, on s'han reunit amb Ursula von der Leyen i Roberta Metsola, presidentes de la Comissió i el Parlament Europeu respectivament. En este programa d'urgència parlem del context i contingut de la visita i la marxa del judici que segueix el seu curs als jutjats de Catarroja.

L’apagada del 28 d’abril va durar unes hores. Però la resposta —o més ben dit, el soroll— ha durat setmanes. No parlem de la caiguda del sistema, sinó del que va vindre després: columnistes assenyalant les renovables, tertulians rescatant la nuclear com si fóra nova, i molt poca gent preguntant-se per què les centrals estaven ja desconnectades abans del col·lapse. Al mateix temps, tenim una xarxa elèctrica que no dona l’abast, amb més energia renovable que mai però amb infraestructures antigues i infrafinançades. 

Cada cert temps torna la dèria: el problema de l’habitatge és que no es construeix prou. La solució? Llibertat urbanística, menys normes, més grues. El mite ve d’EEUU, on columnistes liberals culpen l’esquerra de fer fugir la gent amb regulacions i ecologisme. Ací, la nova generació de tecnòcrates importats en fan còpia barata. Però potser el debat no va de metres quadrats, sinó de per a qui es construeix, com i amb quins límits. Hui parlem, un dia més, d'habitatge.

La mort del papa Francesc planteja molt més que una successió dins l’Església. Se’n va una de les poques referències morals que l’esquerra reconeixia com a pròpia, fins i tot sense compartir la fe. Va parlar de justícia, de comunitat, de cuidar la vida quan faltaven paraules i sobraven excuses. Hui parlem del buit que deixa al Vaticà i del que està per vindre.

Mentre el Partit Demòcrata s’enfonsa en les enquestes, figures com Ocasio i Sanders omplin pavellons i canals de YouTube. La gent no sap exactament què vol, però té clar què no vol: més silenci, més excuses i més covardia. La frustració no ve tant per excés d’ideologia com per dèficit de coratge. Els grans temes —habitatge, impostos, drets— estan sobre la taula, però el partit es bloqueja per no incomodar ningú. I potser ja no és temps de quedar bé, sinó de plantar cara. Hui parlem del futur dels demòcrates (i la democràcia) als Estats Units d'Amèrica. 

A partir de l’article de l'amic del programa Albert Lloreta, Una taca estranya al cel, que reflexiona sobre el soroll i la dificultat de mantenir converses mínimament dignes a X/exTwitter, abordem una idea que va més enllà del contingut: el veritable problema és l’arquitectura mateixa de la xarxa. Des d’aquí, el salt cap a Blue Sky és natural. No es presenta com una plataforma més, sinó com una manera radicalment diferent d’entendre les xarxes: un protocol obert que permet a l’usuari controlar què veu, com ho veu i amb qui interactua. Una proposta que vol reapropiar-se del debat digital des de la base, repensant-lo des de l’arrel.

Encara molt més a l'est del que parlàvem la setmana passada, Bangladesh és un lloc del que sabem molt poc: el vuité país més poblat del món, la gran fàbrica del sector del tèxtil i el fast fashion i un dels territoris del món més vulnerable al canvi climàtic. Bangladesh és també un dels últims llocs on ha triomfat una gran protesta: Muhammad Yunus, economista especialista en microcrèdits i Premi Nobel de la Pau dirigeix un govern interí per a un país jove i en evolució que intenta superar les pulsions autoritàries. Segona setmana consecutiva en què parlem de protestes i creiem en el poder de la gent.  

El món està calentet — literalment i metafòricament. Mentre sabem al detall cada moviment de Trump, protestes massives sacsegen països com Turquia, Sèrbia, Hongria, Geòrgia o Romania contra governs amb tendències autoritàries. Censura, fraus electorals, retallades de drets… però als mitjans, gairebé no se’n parla. Per què aquests moviments passen tan desapercebuts? Qui protesta i què reclama? I sobretot, quines conseqüències poden tenir? En parlem en una nova entrega dels vostres podcasters favorits.

Hui ens preguntem per què els xicons joves cada dia son més de dretes mentre passa exactament el contrari en les xiques. Parlem del nou llibre de Pablo Simón i del informe "Lost Boys" sobre els motius que han provocat aquest canvi sociològic.

Quatre mesos després de la barrancada del 29-O ha arribat una nova DANA; encara estem discutint a quina hora va arribar Mazón al CECOPI; com que seguim sense entendre què va fallar tenim cap garantia que les alertes funcionen millor a la pròxima. Hui abordem què fer davant una classe política -i funcionarial- poc resolutiva a qui se li podrixen els problemes, i la necessitat d'objectivar les alertes; si la ciutadania ha de tornar a confiar necessitem sistemes, esta volta si, a prova d'inútils.

Esta setmana parlem de Kneecap, de Rich Peppiatt (disponible a Filmin), el biopic del naixement i triomf del grup nord-irlandés que canta en gaèlic sense complexos i amb actitud macarra. La relació d'uns xavals amb un establishment nacionalista inclinat més bé a evitar tot allò que sone a problemàtic ens torna ecos de casa nostra, i en concret de la consulta de la llengua a les escoles, que torna a seguir un guió massa previsible. PS: El nom del capítol és obra de Felip Pineda, gran persona i amic del programa, en BlueSky.

Fem un programa curt d'urgència per actualitzar el que ha passat a les eleccions alemanyes. Han sorprés Die Linke, derrotant als rojipardos de BSW; AfD ha arrassat a partir del malestar econòmic i ara Alemanya s'encara a una gran coalició CDU-SPD que haurà de fer-se càrrec d'un món en ràpida transformació.   

Aprofitem les eleccions alemanyes per parlar del resorgiment de Die Linke, que pot superar la barrera del 5%, front a la debacle de la rojipardos de BSW i en un context on la CDU tornarà a guanyar en un context de debat constant sobre la migració i l'augment d'Alternativa per Alemanya. També ens dona temps a comentar de passada el llibre "Kaput: La fi del miracle alemany" de  Wolfgang Münchau, i entrar en els mals estructurals de la seua economía, la burocràcia i l'equilibri fiscal dogmàtic que els domina. 

Ni que volguérem no podriem seguir el ritme d'anuncis i astracanades de Trump i companyia, però hui ens centrem en un dels temes més atemporals que el definixen i marquen la nostra època: el de complir amb (part d'un) programa que ningú pot dir que li agafe per sorpresa, per destructiu i antieconòmic que ens semble. Hui parlem de promeses complides, del caos i la gent que necessita creure que les coses poden canviar