L’OEST

La periodista i escriptora Anna Sáez, directora del diari El Segre, és l'autora de "L’Enverinadora", una novel·la que dissecciona un dels casos criminals més sorprenents i oblidats de les Terres de Ponent. Una història que barreja crònica negra, memòria i autoficció, i que remou les entranyes de La Granja d’Escarp, el poble que la va veure créixer.

Teresa Carrera Sabaté, arquitecta i experta en neuroarquitectura i bioconstrucció. Filla d’Alguaire i sòcia de Carrera Forns Arquitectes, ha dedicat la seva trajectòria a comprendre com l’espai influeix en la nostra salut i benestar. Parlem amb ella sobre la relació entre arquitectura i neurociència i com podem aplicar aquests coneixements al nostre dia a dia.

“Si tens una història dins teu que et crema, tens la meitat del guió fet”, Laia Manresa és guionista i directora de documentals. El seu últim documental, 'Casa Reynal'.

L'Enric Morera, tècnic d’Espais Naturals de Ponent: "De la nostra feblesa en farem la nostra virtut: la Plana de Lleida no està massificada, i això és un luxe. Però si volem que la Plana de Lleida es valori, primer hem de creure-hi nosaltres." Són algunes de les declaracions que trobareu en aquesta entrevista.

Toni Alarco, director d’animació, artista i model maker especialitzat en stop-motion. Establert a Balaguer. Ha treballat per marques com Xbox, Call of Duty, Amazon o Pull&Bear

Marina Castellví (@marinadorqueguai_) és una jove lleidatana creadora de continguts, comunicadora i estudiant de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Amb més de 20.000 seguidors a Instagram i 30.000 a TikTok, s’ha convertit en eu fresca i divertida que reivindica Lleida, el lleidatà i l’autoestima territorial amb humor i frescor desmuntant estereotips. També col·labora a 3Cat, al programa “Random” del Super3.

L’atropòloga, impulsora cultural a la Cooperativa La Xicoia i Dona Transformada Marta Rallo Arnau ha fet xarxa amb L’Oest. Hem parlat sobre l'agropatriarcat, l'èxode femení als pobles i la lluita per una cultura crítica i descentralitzada. La Marta Rallo, guanyadora del premi Tribuna Atenea està investigant sobre el paper dels ateneus en zones rurals. També ho fa amb les Caramelles de Vilanova de Bellpuig i amb el Museu Trepat de Tàrrega està liderant un projecte de recuperació de memòria amb avis, àvies i néts i nétes. Amb el projecte La Xicoia, la cooperativa guanyadora dels Premis Reeixim L'OESST, vol fer arrribar la cultura crítica als micropobles. La Marta Rallo Arnau, el desafiament de l’agropatriarcat a cop de cultura #loest #donestransformadores #laxicoia #sensepressa

Acompanya'ns en aquesta conversa amb Ester Girabet, una de les fundadores d'Avantva, una cooperativa d'artesanes de cosmètica natural ubicada al poble del Poal. Descobrirem com el seu somni de crear un obrador compartit es va convertir en realitat després de 4 anys d'esforços. Ens explica tot el procés que van haver de fer per complir amb totes les normatives. També ens parla de com la pandèmia va afectar el projecte i de la importància del crowdfunding per tirar endavant les obres de rehabilitació d'una antiga nau agrícola on es troba l'obrador. Avantva és molt més que un espai de producció, és un espai on organitzen tallers, formacions i fins i tot comiats de soltera, sempre amb l'objectiu de promoure la cosmètica natural i sostenible, recuperar els sabers antics sobre plantes medicinals i dinamitzar el territori rural. No et perdis aquesta història d'empenta, resiliència i passió per la cosmètica natural!

Baldufejar al llarg de la vida. D'això es tracta, d'anar giravoltant, a poder ser en forma d'espiral per poder créixer en cada cabriola. L'aubesana Cèlia Clua és una acròbata de les cabussetes. Ja fa temps que no es mareja i això que, de voltes i giratombs, no n'ha parat de fer. Va estudiar infermeria per vocació i la carrera es va quedar aparcada perquè es va casar i va tenir una criatura, però, en divorciar-se, i quan la criatura es va fer mossa, va estudiar un màster de medicina tropical a Barcelona amb la il·lusió d'anar-se'n a l'Àfrica, però, canvi de rumb, aquest màster la duu a Guatemala. La Cèlia, que en aquell moment té una bugaderia a Lleida, deixa el negoci durant uns mesos a càrrec de la sòcia, es ven el cotxe i amb el recull se'n va com a voluntària a una ONG que formava llevadores a Guatemala. A l'arribada a Huehuetenango de seguida s'adona que no pot ensenyar massa cosa a les llevadores si no és a base de dibuixos perquè no saben ni llegir ni escriure. Les nenes del poble tampoc no sabien de lletra, no van a l'escola. Si les famílies es poden permetre pagar el cost dels estudis prioritzen els fills nois. L'albesana descobreix que Huehuetenango és una de les regions amb més analfabetisme del país i en un gir inesperat del seu camí, la Cèlia esdevé la força motriu d'Ixmucané www.ixmucane.org, una ONG que finança un centre educatiu per a noies i beca altres per continuar els seus estudis. Primer lloga una petita casa on acull noies dels pobles veïns perquè puguin estudiar. La casa es va transformar en un internat i, amb uns diners heretats, adquireixen un edifici que van reformant. Ixmucané, a més de proporcionar allotjament, ofereix classes de reforç i tallers de sexualitat, planificació familiar i autoestima. L'objectiu inicial era que aprenguessin a llegir i escriure, però per a la Cèlia no va ser suficient. Avui, les noies, algunes ja dones joves, s'han convertit en professionals, com ara mestres o infermeres, per reforçar les seves comunitats. Amb més de 600 noies graduades, la Cèlia destaca amb orgull els èxits individuals, com el cas d'una noia que, després de graduar-se, té la seva pròpia casa i terrenys. Finançada amb un pressupost anual de 80.000 euros, la sostenibilitat d'Ixmucané prové d'ingressos generats pel mateix internat, les habilitats culinàries de Cèlia i contribucions d'ajuntaments, socis i activitats solidàries com el tradicional sopar i ara vermut solidari d'Albesa que fa cada any pels volts de Nadal. Amb una actitud de vida allunyada de l'anhel econòmic, proclama que la seva felicitat és el seu benefici. Amb un to divertit i una dedicació apassionada, Cèlia Clua i Ixmucané demostra que salvar el món pot ser una aventura alegre. Amb els diners que van recaptar del primer sopar solidari a Albesa, que va consistir a cuinar llonganisses i botifarres que van fer amb el mandongo d'un porc que li van regalar Piensos del Segre, va poder comprar una rentadora. Han passat més de vint anys d'aquell primer viatge a Guatemala i d'aquell primer sopar solidari amb el mangongo... Ara ja està jubilada i continua giravoltant, amunt i avall, entre Guatemala i Albesa.

El lleidatà Antoni Gelonch, advocat, escriptor, mecenes i divulgador artístic, ens obre les portes de casa seva amb una sola finalitat, fer-la petar. Em rep amb sabatilles i em demana si vull prendre alguna cosa. -Un got d'aigua, si us plau-, li agraeixo. Xarrem amigablement i sense pressa, ell assegut a la butaca, jo al sofà. Tot i que viu en un carrer estret de la ciutat, la sala s'omple de la llum blanca d'un matí d'hivern fred i estrany sense boira. Li pregunto sobre la seva trajectòria professional i personal, sobre la fundació que ara presideix, Horitzons 2050, sobre com veu el futur de la seva Lleida natal. En Gelonch té la mirada zenital de qui ha tornat a casa després de voltar per mig món. La vista d'ocell que va més enllà de "la Panadella". L'objectiu de la Fundació -Horitzons 2050 és clar: fomentar el debat i les accions per impulsar la cultura, l'economia, els drets socials, el patrimoni… Amb el principi que les coses s'han de fer ben fetes i no amb una sabata i una espardenya. Gelonch apel·la a què tot plegat ha de fer augmentar l'autoestima dels lleidatans. I aquí, fem un punt i seguit: Des de L'Oest argumentem que els lleidatans i lleidatanes de les ciutats i dels pobles no tenim cap problema d'autoestima, que és un discurs fora del temps, la parada i fonda a la Panadella fa vint anys que no existeix, el que sí que necessitem és vendre'ns millor. El món urbà i el rural són vasos comunicants, un ecosistema que es necessita mútuament i que l'un sense l'altre són inviables. En un any la Fundació ha celebrat el primer Premi de Gravat 2023, el pòdcast del programa Iltrida, el seminari "Mobilitzem-nos, món rural" a Lleida i Torrebesses, la primera i exitosa edició del Sant Miquel de les Lletres (i augurem que serà un precedent i que s'exportarà a tot Catalunya), la recuperació del cant de la Sibil·la aquest Nadal i un llarg etcètera d'accions en només dotze mesos. Però, és que no acaba aquí, l'Antoni Gelonch ha publicat una vintena de llibres en els darrers cinc anys. Li preguntem si és workalholic, diu que no, que ho va ser, però que ara està jubilat... Doncs no em puc imaginar la càrrega de feina abans de jubilar-se. En fi, que les mames i els papes no ens adonem de com creixen els fils i un dia ve la tieta que fa dos anys que no ens visitava i ens diu: però que grans que estan els nens! Penso que d'alguna manera, això és el que ha fet l'Antoni, mirar el territori des de la distància que permet veure l'evolució a batzegades i no amb la crescuda mil·limètrica del dia a dia. Ara, que ha tornat a casa, veu que Lleida ha crescut un pam, però també amb perspectiva que dona veure les coses des d'un plànol elevat s'ha adonat en què li fan falta bràquets o potser que li cal millorar la higiene postural... M'he sentit molt a gust escoltant un senyor savi. M'acomiado amb l'entrevista enregistrada i em diu: -Ep! Que no t'has begut l'aigua. Me la bec d'un glop. M'acompanya fins a la porta, al carrer fa fred i sol. Quin hivern més insòlit. Mentre camino cap al cotxe penso en la conversa tan agradable que hem mantingut, en què poc que sé dels gravats i en com es nota que soc la filla gran de quatre canalles i com en soc d'obedient. Perquè tot i que no tenia set, m'he begut l'aigua com si fes un Sant Hilari.

El lleidatà Víctor Guallar, investigador i professor de l'ICREA al Barcelona Súper Computing Centre (BSC) Barcelona ha col.laborat en la investigació per dissenyar una proteïna artificial capaç de filtrar i degradar els plàstics.

L'agricultura biodinàmica a la vinya i al celler és com el "jazz" de la viticultura. És un ball màgic entre la natura i l'ésser humà, on el conreu es converteix en una dansa harmoniosa amb el sòl, les estrelles i fins i tot la lluna. Imagina un celler que és més que un lloc on es produeix vi, és un santuari biodinàmic. Aquí, els viticultors són com els directors d'orquestra, seguint els ritmes de la natura. Fan servir preparats misteriosos que semblen la poció d'un conte de fades i consideren fins i tot les fases de la lluna com a indicadors per a les seves pràctiques agrícoles. Aquesta aventura enològica no només implica cultivar raïms de manera ecològica, sinó també fer la fermentació del vi sense trucs químics i amb una mica d'encant natural. En lloc de processos de producció robotitzats, es converteix en un festival on cada ampolla té la seva pròpia història encantada.

Els confinaments i la vida petita que ens ha tocat viure amb aquesta pandèmia han fet que la vida al món rural, la de poble, sigui l’opció que ofereix més qualitat. Viure en un entorn natural, amb més temps per dedicar a allò que ens agrada més que no pas als desplaçaments i amb la possibilitat de teletreballar... Algunes famílies s’han arriscat a fer el canvi però no n’hi ha prou. La realitat és que a Catalunya hi ha centenars de municipis en perill de despoblament. Segons un estudi de la Universitat de Lleida, uns 200 municipis a la demarcació estan en risc de patir-lo (un 21% del total de pobles de Catalunya); a més, el 53% dels municipis lleidatans són micropobles amb menys de 500 habitants. Llardecans, al Segrià i ja a tocar de les Garrigues, és un dels municipis que pateix de forma sistemàtica i continuada el problema del despoblament. Fa poc més de 100 anys a Llardecans hi vivien prop de 1.500 persones. Al 2021, 429. Des del municipi (i no només des del consistori), han pres la ferma determinació de redreçar aquesta estadística que només fa que baixar.

Hom podria pensar que un espectacle cultural és igual, es faci on es faci. Aquesta afirmació perd tot el sentit quan parlem de Dansàneu. No parlem tan sols de dansa, música o patrimoni en un paratge únic com són les Valls d’Àneu, parlem de molt més: parlem d’història, d’aquests indrets i de les persones que l’habiten; parlem de les emocions que generen, del dret que té tothom, visqui on visqui, a accedir a la cultura. Tot això i molt més és Dansàneu. Un festival on cada proposta és un petit tresor, programat per a que es converteixi en un espetacle únic. Això és Dansàneu. D’això i molt més n’hem parlat amb la Rut Martínez, directora del Dansàneu, i Ferran Rella, president del Consell de Cultura de les Valls d’Àneu, en aquesta entrevista.

La Laia Duaigües és fisioterapeuta, escaladora, osteòpata, alpinista, especialista en sòl pelvià i en uroginecologia; va ser membre de l'equip espanyol femení d'alpinisme entre els anys 2018 i 2021 i, actualment, estudia osteopatia biodinàmica, compaginant-ho amb l'execució del nivell TD1 per a ser guia de muntanya.

L’Elin_bruixa, nom amb què trobareu la nostra convidada a Instagram, treballa en una escola però té vocació de bruixa. De totes les dones amb qui hem parlat, podríem dir que ella és qui té un perfil més semblant a allò que ens ha evocat, tradicionalment, aquest concepte, sobretot, per la seva manera d’entendre la vida basada en l’autoconeixement i en l’acceptació del cicle natural de la vida. Voleu saber més coses de la bruixa Elin? Acompanyeu-nos!

L’Arantxa Hidalgo és psicòloga i és a punt d’especialitzar-se, oficialment, en sexologia tot i que parlant amb ella ens ha quedat clar que ja n’és una gran experta. A les xarxes, tant a Instagram com a TikTok, la trobareu al compte @juust_sex. Temes tan interessants com l’educació sexual, la identitat de gènere i l’orientació sexual, la cura del nostre cos, les bruixes i, també el feminisme (que ella interpreta com un “valor imprescindible que caldria incloure en el model educatiu”) han centrat la nostra conversa amb l’Arantxa. Tot això i moltes més coses interessants és el que podreu escoltar a continuació.

La Raquel París és nutricionista i està especialitzada en la salut hormonal de les dones. Si la voleu seguir, la trobareu al compte d’Instagram @raquelparisnutricio. La Raquel considera que les dones estem invisibilitzades en el món de la investigació científica ja que no s’hi tenen del tot en compte les nostres diferències fisiològiques respecte als homes. Extrapolant-ho al seu terreny, ens diu que també hi ha força desconeixement pel que fa al comportament hormonal del cos femení i, com a conseqüència, a la nutrició més adequada per a nosaltres en cada moment o etapa de la nostra vida. Tot seguit, parlem amb ella en profunditat de tot això i de moltes més coses interessants que no us podeu perdre.

La Roser Palau Costafreda, és llevadora. Quan estava estudiant infermeria va veure el seu primer part, i això li va permetre adonar-se del poder que tenen les dones. Va ser llavors quan va decidir estudiar per ser llevadora. No va ser fins que va anar a Anglaterra, però, que va conèixer diferents maneres de donar a llum, on el part es tracta com una continuació de l’embaràs, com un procés fisiològic. Va tornar a Catalunya amb la possibilitat de poder-hi obrir el primer centre de naixement a l’Hospital de Sant Joan de Deu de Martorell. Ara és la matrona referent d’aquest hospital. Amb ella hem parlat de bruixes, de violència obstètrica, del poc coneixement que tenen les dones del seu cos, del procés del part, del paternalisme i l'infantilisme amb què es tracta en alguns casos les dones quan donen a llum i del poc coneixement que té el món de la medicina sobre la salut femenina.

“La cacera de bruixes va ser un feminicidi a gran escala.” Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar? Sí? Segur? Aquest lema feminista no és massa rigorós històricament; de fet, el més probable és que siguem les netes de les persones que van assenyalar a aquestes dones que mitjançant rumors van crear una fama que en molts casos les va portar a la forca. Si no ho fóssim, segurament que avui no seríem aquí. Reconèixer això ens fa més conscients que en moltes ocasions hem estat al costat dels perseguidors, fins i tot, d'alguns col·lectius. La història no para de repetir-se de forma dramàtica però els comportaments no són rígids i sempre som a temps de canviar-los i de fer alguna cosa per aturar la persecució i l’estigmatització dels col·lectius discriminats. Aquesta és una de les reflexions que ens fa la Ivet Eroles Palacios, autora del llibre “Dones al marge, bruixes i altres històries d’estigma i oblit” de l’editorial Fonoll i que ja va per la quarta edició. Amb ella hem parlat de les bruixes d’abans i també del paral·lelisme que hi ha entre la seva persecució i l'actual estigmatització de determinats col·lectius. La Ivet ens ha confessat que el seu treball entorn a les bruixes és un homenatge a les dones del món rural que han estat doblement invisibilitzades. Sabíeu que la primera llei coneguda a nivell europeu contra el crim de bruixeria es va fer l’any 1424 a les Valls d’Àneu, un dels epicentres de la cacera de bruixes a Europa?