Llengües a tocar

Molt sovint, les parles de certs territoris extremenys com Las Hurdes s’han considerat simples varietats de castellà, i els seus parlants han hagut de sentir-se dir que allò era «parlar malament». La manca de prestigi i l’estigmatització han influït molt en el fet que aquests parlars s’hagin deixat de transmetre a la següent generació. Tanmateix, ha sorgit un moviment de dignificació i reivindicació de la singularitat de l’extremeny, que, sense negar la forta empremta que ha rebut del castellà, no deixa de reconèixer-se en el seu origen asturlleonès, amb alguns elements d’altres varietats veïnes. Aníbal Martín, escriptor, traductor i divulgador cultural, és un destacat activista d’aquest moviment de dignificació i de reconeixement de l’extremeny com a llengua.

El suec, com la resta de llengües escandinaves, prové del nòrdic antic, una branca de les llengües germàniques. Actualment, és la més parlada del seu grup, amb prop de deu milions de parlants, majoritàriament a Suècia, però amb comunitats històricament presents a Finlàndia —on també és llengua oficial— i en algun altre país veí. Viking Nilsson, lingüista i poliglot, ens explica algunes coses de la seva llengua i de la semblança amb la resta de llengües escandinaves. I també ens assabentem que a Suècia s’hi parlen altres llengües. Al final ens preguntem com pot afectar la llengua sueca el fet que la majoria de la població sigui competent en anglès.

‘Gal·lès’ és el terme d’origen germànic amb què coneixem la llengua dels gal·lesos, que ells anomenen ‘cymraeg’. Els germànics que van envair les illes Britàniques van donar aquest nom, que vol dir «estranger», al poble que s’hi van trobar, i que hi era molt abans. El gal·lès és una llengua cèltica. Fa poc més de dos mil anys, els pobles celtes ocupaven bona part de l’Europa central i occidental. Avui, les llengües d’aquesta branca només es troben a les illes Britàniques i a Bretanya, i el gal·lès és la que té més parlants. James Hawkey, director d’Estudis Catalans de la Universitat de Bristol, ens parla de la llengua dels seus ancestres, que ara també és la seva.

L’amazic és probablement la tercera llengua amb més parlants natius de Catalunya, i tanmateix, encara no és prou coneguda. Era la llengua de bona part del nord d’Àfrica abans de la colonització àrab, i per bé que l’arabització li ha fet perdre parlants, en continua tenint milions, especialment al Marroc i en algunes zones d’Algèria. Al nostre país hi ha hagut amazics des de molt antic. Sant Feliu i sant Cugat, predicadors cristians del segle IV, venien de territori amazic, i després, a l’edat mitjana, molts dels pobladors provinents de l’expansió de l’Islam parlaven també aquesta llengua (i no pas àrab, llengua dels cabdills i de l’aristocràcia). Aquesta presència es reflecteix en nombrosos topònims, com ara Oliva, l’illa de Buda o Mequinensa. També en paraules tan comunes com ‘barraca’ o ‘genet’. Fins i tot el terme ‘enxaneta’ és segurament d’origen amazic. Avui, l’amazic (paraula que vol dir «la gent lliure») és una llengua en procés de revitalització. És des de fa poc oficial al Marroc. Esperem que a poc a poc deixi enrere tota la seva llarga història de minorització.

L’àrab és una de les llengües més parlades del món, però per a molts dels seus parlants l’àrab estàndard és sobretot la llengua de l’escola, dels mitjans o de les situacions formals, més que no pas la de cada dia. Al costat d’aquest estàndard hi ha les varietats locals, que són les que realment s’utilitzen en la vida quotidiana. Al Marroc, aquesta varietat és el darija. És la llengua materna de la majoria de la població, i s’ha anat formant amb el temps a partir de l’àrab, incorporant influències de l’amazic, el castellà i el francès. Tot i que té la mateixa base que altres dialectes àrabs, la seva evolució fa que sigui sovint difícil d’entendre per altres parlants d’àrab, com per exemple egipcis o sirians. El darija és, juntament amb l’amazic, la llengua no oficial amb més parlants als Països Catalans. En parlem amb Leyla Zinoune i Aya Ahrou, estudiants de Filologia Àrab de la Universitat de Barcelona, i amb la seva professora Margarida Castells, arabista i traductora.

L’asturià és una varietat romànica clarament diferenciada dels seus veïns gallec-portuguès i castellà des d’antic. Tanmateix, durant segles ha estat ignorat o considerat un simple dialecte del castellà. Des de fa dècades, però, compta amb un ampli moviment que en reivindica l’oficialitat i el reconeixement, com una llengua romànica ibèrica més. Mentrestant, la gent el parla, l’escriu, el canta i el transmet. Ens ho explica Claudia Menéndez Fernández, professora de la Universitat d’Uviéu.

El sard, en les seves dues grans varietats —logudorès i campidanès— és la llengua principal de l’illa de Sardenya, on també es parla català de l’Alguer, gal·lurès —una varietat de cors—, i fins i tot ligur tabarquí (al meridional arxipèlag del Sulcis), una llengua que també s’havia parlat a l’illa de Tabarca, davant d’Alacant. Avui el sard, però, pateix molts dels prejudicis típics de les llengües minoritzades. Ens ho explica Sara Murgia, psicòloga, que n’és parlant nativa.

El ruandès o kinyarwanda és una de les grans llengües africanes, amb més de divuit milions de parlants a Rwanda (on és oficial), Uganda i la República Democràtica del Congo. Com totes les llengües del grup bantu, el ruandès té diversos gèneres (ni més ni menys que setze, entre singular i plural) que es marquen amb un prefix, i és molt pròxim (hi ha lingüistes que diuen que són varietats de la mateixa llengua) amb el rundi o kirundi. Firmin Dusabe Mujawabera, politòleg i professor de la Universitat de Barcelona, ens explica com és la seva llengua.

L’armeni és una llengua indoeuropea singular enclavada al Caucas, un entorn d’una gran diversitat lingüística. La història del poble armeni ha tingut episodis molt difícils, el pitjor dels quals van ser les deportacions i assassinats massius entre el 1915 i el 1923 en mans del govern turc. Avui una part molt important dels parlants d’armeni, sobretot de la varietat occidental, són a la diàspora. En parlem amb Vardush Hovsepyan, filòloga i professora de llengües.

El friülà és una llengua romànica occidental situada a la cruïlla de tres famílies: la romànica, a la qual pertany, l’eslava, amb l'eslovè, i la germànica, amb les varietats alpines de l’alemany. Això li dona una història i una actualitat sociolingüística complexa i molt interessant. Avui, però, és una de tantes llengües europees amenaçades de desaparèixer. Ens ho explica Paolo Roseano, professor de la UNED i autor, entre d’altres, d’una gramàtica de la seva llengua, el friülà.

L’indonesi és una varietat estandarditzada del malai, la llengua franca tradicional d’una regió extraordinàriament multilingüe. Després de la independència, el nou estat el va adoptar com a única llengua oficial. Algunes de les llengües que es parlen en aquest enorme arxipèlag tenen reconeixement local, però tota la política lingüística està encaminada a imposar l’indonesi. Explica coses de l’indonesi la Maria Bardagí, lingüista i investigadora de la llengua totoli, una d’entre les més de cent que es parlen a l’illa de Sulawesi.

El tàtar de Crimea és una llengua turquesa que té una història tràgica. Ara fa vuitanta anys Stalin va deportar tota la comunitat cap a l'Àsia central. Fins després de la caiguda de la Unió Soviètica no van poder tornar, i amb l'annexió de la península a Rússia, pateixen una política de russificació. Aquestes vicissituds es reflecteixen prou bé en el fet que han hagut de canviar cinc vegades d'alfabet en cent anys. Ens ho explica Miquel Cabal, professor de la Universitat de Barcelona i expert en aquesta comunitat. I ens recorda que no hem de confondre el tàtar de Crimea amb el tàtar de Tatarstan.

El lingala és una de les grans llengües de l’Àfrica, amb milions de parlants natius i milions que l’usen com a llengua franca. Forma part del subgrup bantu, i es parla en una àrea força extensa del centre del continent. Conviu amb moltes altres llengües, entre les quals el kikongo, que també és llengua familiar del nostre convidat, Saoka Kingolo (tot i que la seva llengua inicial és el lingala). El Saoka fa anys que viu a Catalunya i treballa per facilitar l’accés al català a persones que no el parlen.

El napolità és una varietat romànica parlada al sud de la península Itàlica. Va ser llengua administrativa del Regne de Nàpols entre 1442 i 1554 i té una llarga tradició literària. Avui, però, la seva posició està subordinada a l’italià estàndard i, en general, a Itàlia se l’anomena 'dialetto'. Amb tot, manté una vitalitat considerable i és coneguda sobretot per la música popular. En parlem amb Gabriella Gavagnin, professora d’Estudis Italians de la UB i originària de la ciutat de Nàpols.