Llevat dins la pasta

Avui, festivitat de Sant Jordi, iniciem un programa amb un poema de Pepe Baena Iniesta que ens endinsa en la temàtica que us proposem: Olor entre vies Olor entre vies foscor entre línees repetint-ne el cant del treballador indignat. Olor entre vies dolor entre consignes patint-ne el cant del jove estudiant. Olor entre vies temor entre promeses gaudint-ne el cant del feble jubilat. Olor entre vies temblor entre pífies compartint-ne el cant de qualsevol aturat. Fa només unes setmanes a diversos punts de Catalunya es desfermava un caos sostingut durant varis dies en la xarxa de Rodalies (sobretot, però més enllà i tot) de RENFE que va indignar milers d’usuaris. Per una altra banda, el transport públic de qualitat és una necessitat. En un context -entre d’altres- de canvi climàtic, de crisi de disponibilitat (i preus) d’energies i de matèries primeres, es fa més necessari que mai posar en valor el transport col·lectiu de qualitat. Avui, per a parlar-ne, tenim als estudis de Ràdio Estel la Mercedes Vidal Lago que és vicepresidenta de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic i militant de l’Acció Catòlica Obrera, ACO.

Com ve passant, també aquest curs 2024-2025 ha estat marcat per la crisi de l’habitatge. Ara bé, en el present curs i en el món escolar està especialment prenent cos la indignació davant de la injustícia de la manca d’un sostre digne per a tothom. Moltes de les criatures que estudien als centres escolars de casa nostra pateixen aquesta emergència, les conseqüències de la qual venen advertint els equips educatius. Aquests equips, tot començant per la població del Gironès Salt, s’han reunit, s’han trobat i han dit «Prou! No podem continuar posant-hi pedaços. Cal que hi actuem.» Des de novembre fins al dia d’avui, per diferents comarques de Catalunya s’estan succeint rodes de premsa per tal de donar a conèixer a tothom aquest gran problema social que va des del trauma de l’infant que viu en carn pròpia un desnonament al patiment que li causa l’infrahabitatge, la pobresa energètica... Avui tenim amb nosaltres la Cristina Martín Campo. Ella és delegada sindical d’USTEC·STEs (IAC) i membre d’una de les plataformes, la 080, que fan assemblees, debaten i actuen perquè tota la societat desperti i sapiguem que «Sense casa no hi ha educació». Martín ens acostarà també al problema de l’habitatge que les persones que treballen al món escolar tenen i ens parlarà del protocol que alguns sindicats del sector junt amb la PAH i el Sindicat de Llogateres han elaborat.

Aquest any 2025, ja ho hem recordat en programes anteriors, es compleix el centenari del moviment de la Pastoral Obrera Joventut Obrera Cristiana, la JOC, que va ser fundada a Bèlgica el 1925 per Joseph Cardijn. Avui us volem acostar la realitat d’aquest moviment a casa nostra, de la mà del seu president, Jordi Carrasco Esperabé, del seu consiliari general, Miquel Álvarez i d’Aina Argueta, militant de la JOC.

El passat dia 20 de febrer, un bon grapat de persones van omplir la sala de conferències del Museu diocesà de Barcelona. Les congregava la presentació del darrer llibre publicat per les Ediciones HOAC sota el títol “Maneras de vivir. Mucha gente pequeña, haciendo cosas pequeñas, está cambiando el mundo”. Allí la presidenta diocesana de la GOAC, l’Érika Fabregat Muñoz, i l’autora de l’obra, l’Araceli Caballero Garcia, van introduir l’acte amb un animat diàleg. El col·loqui tampoc no va estar exempt de dinamisme. Araceli no és escriptora. Ha elaborat el llibre com a periodista i activista per un món on regni el bé comú i el respecte, per tant, dels drets humans de tota generació i amb especial èmfasi en la cura de les persones i de la natura. A “Maneras de vivir” ens regala un munt de recursos i d’eines per ser aplicades cada dia i de manera natural tant personalment com comunitària.

Aquest any 2025 es compleix el centenari d’un dels moviments cristians més significatius del segle XX: la JOC, Joventut Obrera Cristiana, que va ser fundada a Bèlgica el 1925 per l’aleshores capellà -i després cardenal- Joseph Cardijn. La JOC s’estengué ràpidament per Europa i pel món sencer. També arribà a Catalunya el 1932, i continua avui ben viu. Per parlar-ne hem volgut trobar-nos amb una de les persones que millor coneix la JOC de Catalunya: l’historiador Francisco Martínez Hoyos. Ell va ser militant de la JOC a la federació del Besòs i va fer la seva tesi doctoral sobre la història d’aquest moviment, que va ser publicada per l’editorial Mediterrània l’any 2000 amb el nom de “La JOC a Catalunya. Els senyals d’una església del demà (1947-1975)”. A més a més de les seves activitats de recerca històrica, que inclouen temes molt diversos, des d’aquesta Església que s’esforça a mantenir diàleg amb el món que li ha tocat viure, a la realitat de l’Amèrica Llatina, col·labora amb les revistes El Ciervo i Foc Nou, a més a més de La Vanguardia i revistes especialitzades d’història.

“Rostres i reptes del món obrer avui” és el títol d’una mostra fotogràfica que s’ha pogut visitar fins al 14 de març al claustre del Seminari Conciliar de Barcelona i ara està en itinerància. “Es tracta de 22 panells que a través de cites del pensament social de l’Església, de testimonis i d’imatges fotogràfiques ens proposen un itinerari per la vida del treball, del barri, de les lluites per justícia social, d’una Església profètica i esperançada”, com diu la directora de la Pastoral Obrera de Catalunya, Mercè Solé. Per parlar-nos d’aquesta exposició tenim a l’estudi al president de l’ACO i també membre del Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya, Jordi Soriano.

Corren temps d’involució. Sort que en paral·lel bufen vents de reflexió i acció esperançadores. La memòria és el despertar dels pobles. Encara és més necessària la memòria històrica en el camp de les dones, perquè la invisibilització de les seves aportacions al món i al moviment obrer ha estat una constant des dels inicis de la revolució industrial, i perquè parlem d’una llosa patriarcal que també en els nostres dies pesa tremendament sobre nenes, dones, persones trans... La nostra invitada d’avui, Amor del Alamo Margalef, va ser regidora a l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat del 1999 al 2007, amb responsabilitats polítiques en Dones, Persones amb discapacitats, Nova Ciutadania, Cooperació i Solidaritat… àmbits sempre vinculats a les persones. Va ser membre de la sectorial de Dones de l’Assemblea Nacional de Catalunya. De fa 5 anys és presidenta de la Federació d'Associacions Veïnals de Sant Boi, i forma part de la Junta de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC). Tot just abans de la pandèmia, va fer una xerrada per a la GOAC sobre “Les dones als segles XX i XXI. Fites i reptes”.

Cada dia un clam ressona, amb la mirada implorant al cel i a l’acció a la terra: la sanitat cau a pedaços a causa de la seva privatització i, en proporció directa, l’esgotament físic i anímic creix en el personal que s’hi dedica. La Germanor Obrera d’Acció Catòlica va decidir en assemblea, a començament de curs, centrar la seva campanya diocesana en la defensa de la sanitat pública i del dret a la salut.

El moviment Acció Catòlica Obrera, de la Pastoral Obrera, celebra comunitàriament la Pasqua des de l’any 1954, just un any després de la seva fundació. És per tant, una celebració molt identitària i nuclear. Per parlar de la història d’aquesta celebració i sobretot de la propera edició l’abril vinent, hem convidat al nostre espai a dues persones que formen part de la Comissió Re-Imaginem la Pasqua de l’ACO, Miky Aragón i Blanca Aznar, tots dos militants de l’ACO i participants habituals a la Pasqua.

La Fundació Pere Casaldàliga, que ja ha passat per aquest espai, impulsa la campanya “Construint Cultura de Pau”, centrada en combatre el racisme per construir una societat més justa i pacífica. Per reflexionar-hi, han organitzat un seguit de trobades i xerrades per diferents punts de Catalunya i per a l’acte central a Barcelona, han convidat a Nuno Coelho. Coelho és un destacat activista brasiler, periodista i referent internacional en justícia social i igualtat racial. Precisament, al Brasil, l’Observatori Racial Dom José María Pires denuncia el permanent estat de lluita de la població negra davant “una estructura que combina racisme amb discriminació i exclou la població negra, malgrat els dictats constitucionals que propugnen la igualtat de drets. Aquests drets es violen diàriament”.

Corren vents d’alto el foc sobre una Gaza polvoritzada, terroritzada i dempeus; aires d’amenaça i més enllà sobre una Cisjordània també humiliada i dempeus; corren temps d’assentada impunitat marcada no tan sols per les dècades de colonialisme i d’apartheid, de racisme i neteja ètnica sinó, a més, d’una imatge, d’un fet: Netanyahu rebut per Trump... Per explicar-nos l’inexplicable, tenim a l’estudi dues representants de la unió de les entitats que ens han convocat a la ciutadania de Catalunya a no callar davant el genocidi: la CPCI (la Coalició prou complicitat amb Israel i la Comunitat palestina de Catalunya). Elles són l’Alys Samson Estapé i Nour Torelló. L’Alys és activista feminista i antiracista i membre de la Coalició Prou Complicitat amb Israel. Va ser coordinadora europea del moviment Boicot, Desinversions i Sancions a Israel (BDS). Actualment és membre de la junta de NOVact, l’Institut Internacional de la Noviolència. La Nour és filla de mare palestina originària d’Haifa. A Palestina treballa com a tècnica de comunicació i d’incidència. Màster en Moviments Socials, Conflictes internacionals i Periodisme de Construcció de Pau (UAB), reafirma la seva convicció en la comunicació com a motor de canvi. És professora al Màster de Gènere i Comunicació de la UAB.

Fa només uns dies coneixíem una sentència del jutjat social de Tarragona que condemnava una empresa química d’Alcover a una indemnització d’1,13 milions d’euros per a la família d’un dels treballadors de l’empresa. Es tractava d’un treballador que es va suïcidar al lloc de treball, a l’any 2020. Segons 3CAT, la sentència exposa que l’empresa no disposava de l'avaluació de riscos psicosocials obligatòria i que tampoc no es van aplicar mesures de vigilància de salut davant l’estat d'estrès i angoixa en què es trobava el treballador. Es tracta d’un fet molt greu i reconegut com a accident laboral. Fa uns dies, també vàrem haver de lamentar un altre accident mortal al Port de Barcelona. Els accidents mortals laborals són un gran llast a casa nostra, i també hi ha d’altres afeccions de salut lligades a la feina. Avui parlem d’aquest tema per la importància de preservar la salut a la feina. I ho fem amb la Immaculada Cortès Franch, metgesa, i cap de Servei de Salut i Treball (SERSiT), i de la Direcció de l’Observatori de Salut Pública (DOBSAL) de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

La Doctrina Social de l’Església és un ric patrimoni de saviesa que l’Església ha anat adquirint progressivament en els temps contemporanis, com a resposta als reptes de les realitats canviants en els àmbits humà i social. I no es tracta de receptes, sinó de principis de reflexió, criteris de discerniment i orientacions per a l’acció, a fi de contribuir a un món social conforme a la justícia del Regne de Déu. Avui parlarem d’aquesta qüestió amb en Paco Porcar Rebollar. Ell viu a la Vall d’Uixó (Castelló). És laic i militant de l’HOAC (la Germanor Obrera d'Acció Catòlica); llicenciat en Història Contemporània i diplomat en Ciències Religioses; ha estat responsable general de Formació de l’HOAC i responsable de la revista “Noticias Obreras”; col·labora amb el Departament de Pastoral del Treball de la Conferència Episcopal Espanyola, i és l’autor del llibre Una història d'alliberament: Mirada cultural a la història del moviment obrer (Ediciones HOAC). Paco visita regularment Catalunya sempre que li demanen els moviments de la Pastoral Obrera. En la darrera ocasió, els dies 16 i 17 de novembre, la GOAC el va cridar per impartir un Curset sobre la Doctrina Social de l’Església.

“On hi ha balcons amb roba estesa, hi ha classe obrera”, deia el bisbe Antonio Algora, que molts anys va ser el responsable de la Pastoral Obrera. El 13 de desembre passat s’ha estrenat la pel·lícula “L’edat imminent” on veiem la vida quotidiana de la gent senzilla, amb roba estesa als balcons de Nou Barris. Avui volem parlar d’aquest film del Col·lectiu Vigília amb dos dels seus components, Clara Serrano Llorens, directora i Pau Vall, guionista i director de fotografia.

El passat 24 d’octubre es va presentar al Seminari Conciliar de Barcelona, el llibre "Madeleine Delbrêl. Una mística en el mundo obrero". L’autor és José Luis Vázquez Borau, doctor en Filosofia i Teologia, escriptor, president d’honor de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya i fundador de la Comunitat Ecumènica Horeb-Carles de Foucauld. Avui el tenim amb nosaltres per aprofundir en aquesta dona, un dels testimonis cristians més atractius del segle passat i, creiem que, de molta actualitat. Una figura sobre la qual ja hem parlat anteriorment al nostre espai.

L’any passat, per celebrar el dia del treball decent que se celebra el dia 7 d’octubre arreu, la plataforma Església pel treball Decent va organitzar un acte al Museu Diocesà i un acte públic a la plaça de la Catedral de Barcelona. Volem saber més d’aquesta Jornada (com es va celebrar a Barcelona) i també de la mateixa plataforma Església pel Treball decent i per això hem convidat a dos dels seus membres: Joan Mate i Pepe Rodado.

El 19 de novembre de 1964, a la parròquia de Sant Medir al barri barceloní de Sants i acollits pel rector mossèn Josep Maria Vidal Aunós va tenir lloc l’assemblea fundacional de Comissions Obreres. Ara ha fet 60 anys. Avui volem recordar aquesta onomàstica amb el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco Serradilla. Barceloní, de 54 anys, fill d’emigrants extremenys i amb un grau mitjà de formació professional d’automoció. El 1991 va entrar a formar part de la plantilla de Nissan, ara Silence, a la qual segueix pertanyent en excedència.

“Noviolència Activa i Joventuts, construint Cultura de Pau”. Aquest és el tema que tracta l’edició número 34 de l’Agenda Llatinoamericana corresponent a l’any 2025. Es tracta del llibre d’aquest gènere més difós cada anys dins i fora del continent. Avui volem parlar d’aquesta nova edició de l’Agenda Llatinoamericana amb Carme Gual Via i amb Jordi Pujadas Ribalta, tots dos membres del consell de redacció de l’edició catalana.

Els passats dies 23 i 24 de novembre van tenir lloc a Àvila unes jornades organitzades pel Departament de Pastoral del Treball de la Conferència Episcopal Espanyola, amb una nombrosa participació de representants dels moviments i equips de Pastoral Obrera de Catalunya. Enguany les jornades van tenir un caràcter extraordinari: tant perquè s’hi celebrava el XXXè aniversari del document que el 1994 van aprovar tots els bisbes “La Pastoral Obrera de tota l’Església”, com pel fet que, per primera vegada, es comptava com a ponents amb dues personalitats vingudes de Roma: la doctora en economia Alessandra Smerilli, secretària del Dicasteri per al Desenvolupament Humà Integral, i la doctora en teologia Emilce Cuda, directora de la Pontifícia Comissió per a l’Amèrica Llatina. Una tercera ponència va anar a càrrec de Fernando Carlos Díaz Abajo, expert en pastoral obrera i consiliari de l’HOAC. Per fer balanç de tot plegat, hem convidat avui al Llevat dins la pasta a Antonio Javier Aranda, l’actual director del Departament de Pastoral del Treball de la Conferència Episcopal Espanyola, que ens respondrà per via telefònica des d’Elx, Alacant, el seu lloc de residència.

Cada cop es mostra més que l’impuls desmesurat del sector turístic té un impacte directe sobre aspectes tan importants com els preus de l’habitatge a ciutats com Barcelona. Aquest fet s’escampa com a una gota d’oli a d’altres llocs potser no tan turístics com la capital de Catalunya. A banda dels apartaments, els hotels representen una opció d’allotjament per a visitants (turistes o no). Avui posem el focus sobre les persones que s’encarreguen de la neteja de les habitacions d’instal·lacions hoteleres de casa nostra, unes 200.000 a l’Estat espanyol; i d’un sindicat que es va formar per a posar de relleu les condicions en què treballen aquestes persones que són dones, bàsicament. I per això tenim entre nosaltres avui la Sílvia Carrió Amat que és cambrera de pis en un hotel i membre de Les Kellys. Recordem que en aquest mateix espai fa dues temporades vam entrevistar-la a ella i a Vania Arana.