La mai imaginada aventura dels molins de vent

I em vaig despertar i em vaig preguntar si tot havia estat un somni. Tot havia estat un somni? Era com... ho vivia com si fos ahir, que m'havia despertat i sentia que a la meva vida li faltava alguna cosa, necessitava alguna cosa. I estava a casa meva. Cada cosa era al seu lloc. Era com si els objectes s'haguessin mogut dos o tres centímetres més cap a dintre. La llum estava escampada d'una altra manera. Tenia un parell de fotografies, un parell de fotos, a sobre de l'armari. I m'hi veia diferent. Somreia diferent. No sé si allò era casa o no era casa. No sé si havia tornat al món o no. Però estava amb mi i allò era casa meva.

Un podcast de dotze episodis que repassa els diferents estadis del viatge iniciàtic i ens capbussa per un món poblat de monstres obtusos i d’illes misterioses, de divinitats nacrades i calzes d’or. Els camins que són llargs, perillosos, plens de sofriment i il·luminats d’amor. De la mà d’una veu i d’un piano, l’oient es converteix en la figura heroica que deixa el món ordinari per endinsar-se a un món extraordinari. La proposta d’aquest pòdcast ve liderada per Projecte Infinit. Integrat pel poeta Oriol Sauleda i el pianista Xavier Vallverdú, i en aquesta ocasió dirigit per Farners Rubio. Té un format proper al rondallaire, al senzill trobadoresc: un piano que t’estira dins d’un món on una veu t’explica històries.

Un podcast de dotze episodis que repassa els diferents estadis del viatge iniciàtic i ens capbussa per un món poblat de monstres obtusos i d’illes misterioses, de divinitats nacrades i calzes d’or. Els camins que són llargs, perillosos, plens de sofriment i il·luminats d’amor. De la mà d’una veu i d’un piano, l’oient es converteix en la figura heroica que deixa el món ordinari per endinsar-se a un món extraordinari. La proposta d’aquest pòdcast ve liderada per Projecte Infinit. Integrat pel poeta Oriol Sauleda i el pianista Xavier Vallverdú, i en aquesta ocasió dirigit per Farners Rubio. Té un format proper al rondallaire, al senzill trobadoresc: un piano que t’estira dins d’un món on una veu t’explica històries.

Saps quantes vegades he mort i quantes vegades he tornat a néixer? Són incomptables les vegades que has nascut si són incomptables les vegades que has mort? I quan sortia a dintre del cofre, vaig sentir com si petits angelets vinguessin a posar-me un vestit de llum. I no era un vestit nou, invisible, que només els més intel·ligents podrien veure. No era un vestit invisible. Era un vestit de llum. I els vestits de llum es porten per dintre. Es porten per dintre i no es proclamen.

I em vaig despertar de cop d'aquest llit, d'aquella que tifa de flors. I com són les coses que el primer que vaig pensar és d'on surten aquestes flors si estic al fons d'una cova? Com és la ment? No us passa a vegades que us desperteu un dia pensant en una qüestió que sembla estúpida. Per què m'estic despertant? Pensant en si vaig deixar oberta o no la porta del darrere. M'acabo de despertar pensant què hi feia el meu llit de pètals...

Duc a les mans aquest cofre, que el veia petit però ara és més gran. i veig que més enllà hi ha una altra porta i la torno a travessar i tanco al meu darrere. Sento més enllà de la terra, a la foscor de la càmera més profunda del cor d'existir. No sé què he fet que he deixat d'existir. No sé què he fet que m'estic desfent. No sé què m'ha passat que els meus peus ja no trepitgen del tot el terra. Com si estigués trobant una nova manera de camin

Qui m'ajuda? Què m'ajuda? Què no m'ajuda? Què no em serveix? Què no em serveix de res. És com si, havent trobat aquesta escletxa que m'hagués enfilat per una mena de món, hagués pogut descobrir aquests boscos estranys on... on ara em puc concentrar, en el que és realment important, què importa i què no importa.

Vaig deixar enrere la velleta de les cartes i em va deixar anar un últim consell. I em va dir, vigila amb les portes. Aquells que expliquen contes són els que s'estan a la porta, vigilant que no es tanquin. Però vigila amb les portes, perquè tu, viatger, viatgera, heroi, heroïna, rei o reina d'Orient, vigila't de tancar bé les portes quan les travessis, no em deixis cap d'oberta, si no vols convertir-te en un contista, si no vols que se't faci un forat en el teu cap, si no vols estar tota la teva vida poblant-te d'històries, explicant-te històries, muntant-te pel·lícules amb els caps plens de perdals.

Tinc dos veus dins del meu cap. Una que diu que no, que no ho puc fer. I me l'escolto molt sovint i me la crec, que jo no estic fet per aquestes coses, que a mi no em pertoca, que jo no he tingut aquesta sort. Però hi ha una altra veu, que és com un palmill, que em reposa en el colze, que m'incita a avançar, a fer coses que no he fet abans. I a vegades no me la crec aquesta veu...

Jo vull que tot segueixi amb el mateix color que abans tenia. Vull tancar la porta. Vull posar el despertador en silenci. Vull apagar tots els telèfons. Vull aturar. Vull aturar aquest impuls que em fa aturar les rotatives. Vull que segueixin les rotatives, que segueixin enviant informació, que em segueixin distraient amb les notícies superficials d'aquesta ciutat, que és la meva. No em feu sortir d'aquí, no em feu anar més enllà! I si més enllà, només hi ha un marge i més enllà d'aquell marge, només hi ha un abisme i enllà d'aquell abisme caic?

En aquest periple, les figures heroiques es troben amb monstres, animals guies, enemics i proves de tot tipus, aprenentatges, temptacions, reconciliacions i matrimonis. No cal dir que són unes històries plenes de poesia: si la mitologia és el somni col·lectiu, el somni és el mite particular.

El Regne del Cel descansa en les quatre cantonades de la Terra. Aquí, en aquest lloc, algú va descobrir l'eternitat. Des d'aleshores que se senten els udols de les estrelles.