Nexes: relats sonors sobre drets i migracions

Podríem definir la identitat, de manera ràpida i senzilla, com el conjunt de característiques físiques, socials, culturals, lingüístiques, polítiques... amb les quals ens identifiquem. La identitat és, doncs, la identificació amb aquesta multiplicitat de capes que ens cobreixen circumstancialment o de manera més constant. Per reflexionar sobre la vivència de la identitat, posem un peu al Kurdistan del nord i l’altre a Síria gràcies a les convidades Dilara Ekman i Gabriel Garroum.

Existir és, en part, resistir, versa versa Josep Maria Esquirol al seu llibre "La resistència íntima". Així, el filòsof expressa que la resistència no és un fet circumstancial, aïllat, sinó una manera de ser, un moviment de l’experiència humana. La resistència política, com explica Esquirol, sol ser un fenomen espontani que sorgeix de la base i és fruit de la presa de consciència del que veritablement està en joc. I aquest “adonar-se’n” no passa per trobar una solució individual, sinó que s’articula a través d’una resposta comunitària. En ocasions, una elecció condueix a la resistència i, en d’altres, la persona resistent simplement es troba allà, sense haver-ho decidit. La resistència és, doncs, una forma d’existència. Per parlar de resistència anem cap al Líban de la mà de Yara El Haraki i Ghassan Saliba.

La joventut és una etapa de trànsit, un període inexacte de pas entre la infància i l’adultesa. La joventut entranya la paradoxa: té tota la força del desig i de l’empenta i, alhora, tota la fragilitat de la incertesa i el dubte; és allà on recauen les esperances del futur i també les culpes del present. Ser jove vol dir aprendre a moure's en un món sovint massa complicat: precarietat, obstacles de tota mena, violència estructural i entorns més o menys hostils. Fins i tot, hi ha persones joves que han de deixar enrere casa seva, el seu lloc segur que ja no és tan segur, per continuar sent joves en altres llocs desconeguts. Com és viure l’etapa de la joventut sense l’arrelament clar de ser d’un lloc? Sense un sentit de pertinença, una estabilitat física o un entorn familiar? Com és viure la joventut en trànsit, o en un altre territori, o lluny de la casa natal? Parlem de joventut i refugi amb Muhannad Mahaini i Lara Soueid.

La història no és res més que una dansa entre la memòria i l’oblit, entre tot allò que perdura i tot allò que es perd. Trobem innumerables exemples de conflictes immersos en la disputa per conservar la memòria o, al contrari, per imposar l’oblit. Perquè el poder sap bé que negar a un poble el seu passat és negar-li també el seu futur. D’aquesta manera, la voluntat de destruir a un grup humà (el que entenem com a genocidi) va més enllà de l’eliminació dels cossos físics dels seus membres, i inclou també la desarticulació del cos comunitari i de la seva identitat col·lectiva, que s’expressa a través del llenguatge, la cultura, l’art i l’arquitectura. Això és el que alguns autors han denominat memoricidi. Un clar exemple d'aquesta dinàmica és la situació que es viu a Palestina. Ens hi apropem amb Salam Al-Maslamani, Laurent Cohen i Mohammed Hamarsha.

La reivindicació de la llengua i la cultura amazigues han trobat un espai important d’expressió i mobilització a Internet i, particularment, a les xarxes socials. Aquest fenomen es dona amb més força en el cas de la joventut amaziga a la diàspora, que han fet de l’esfera digital un lloc on aprendre, compartir i fer servir l’amazic. En el capítol d’avui explorem l’experiència d’Amazigh Talks, una plataforma digital que promou la divulgació de la llengua i cultura amazigues, alhora que reivindica una identitat històricament invisibilitzada.

L’art pot esdevenir una eina per a connectar amb part de la nostra memòria i herència culturals, tot convertint-se en un vincle tangible amb les arrels. Així, el procés artístic també pot ser una declaració de resistència. Des de la diàspora, els artistes sovint s’han apropat a les seves pròpies històries fent visibles situacions d’injustícia que es manifesten a través de desplaçaments forçosos, exili o discriminació. Però també, a través del seu art, han emprès una recerca de la complexitat de les seves pròpies identitats. En el capítol d’avui parlem amb tres artistes que, a través de diferents disciplines, comparteixen el fet que els seus projectes artístics busquen connectar amb els seus orígens.

El poble soninke, que troba les seves arrels a l’Àfrica Occidental, està fragmentat en diferents estats a causa de l’establiment de les fronteres colonials. En l’actualitat està dividit entre Mali, Mauritània, el Senegal i Gàmbia. Tot i que també trobem població soninke a altres països com Costa d’Ivori, Guinea Bissau, Ghana o Burkina Faso. La llengua soninke, que pertany a la família del mandé, és parlada per més de 2 milions de persones a tot el món i coexisteix amb moltes altres llengües en els diferents països en els quals es parla. Malgrat això, té un ús extremadament limitat per part de l’administració. D’acord amb el que apunta una recerca realitzada pel CIEMEN l’any 2020, s’estima que al voltant de 4.000 persones d’aquesta comunitat resideixen a Catalunya. En aquest sentit, la població soninke a Catalunya s’esforça per a posar en valor la llengua i fomentar el seu aprenentatge.

La indignació davant la mort del jove venedor Mohssine Fikri, mentre intentava recuperar part del peix que li havia confiscat la policia marroquí, va suposar un punt d’inflexió al Rif el mes d’octubre de 2016. A partir d’aquí es va conformar una onada de mobilitzacions que han rebut el nom de Moviment Popular del Rif, el Hirak. Unes protestes que denunciaven la corrupció del sistema, l’elevada taxa d’atur, la manca d’infraestructures com hospitals o universitats i exigia oportunitats laborals per a la població rifenya, la posada en llibertat dels presos polítics, entre d’altres. En el capítol d’avui escoltarem el diàleg entre dues activistes rifenyes que reflexionaran al voltant de la situació del moviment del Hirak, la seva visió des de la diàspora i el vincle amb el seu lloc d’origen.

El Sahara Occidental figura com un dels disset Territoris No Autònoms pendents de descolonitzar. Tot i que està inclòs en aquest llistat elaborat per Nacions Unides, l’Estat espanyol continua sent la potència administradora colonial del territori, que des de 1975 ha estat ocupat pel Marroc. Es tracta d’un territori molt ric en recursos naturals: posseeix una de les principals reserves de fosfats del món, les seves aigües tenen una gran riquesa en bancs de pesca i la seva ubicació, a més d’oferir grans quantitats de sorra és un gran potencial per a l’explotació turística i d’energies renovables. En el capítol d’avui explorem les claus polítiques, econòmiques i jurídiques de l’espoli de recursos naturals del Sahara Occidental. També veurem de quina manera el poble sahrauí s’ha organitzat en la defensa del seu territori.

El terratrèmol que va sacsejar l’Estat marroquí el 8 de setembre ha desvetllat unes profundes desigualtats territorials entre les zones urbanes i les rurals, les més afectades pels danys provocats pel sisme. El terratrèmol i les seves conseqüències han posat de manifest les diferències socioeconòmiques entre les zones rurals i urbanes del Marroc, però també la marginació que viu el poble amazic en particular, ja que en aquestes zones rurals més remotes bona part de la població és amaziga. I es tracta d’un poble minoritzat en termes lingüístics, culturals i polítics per l’estigmatització històrica que ha patit, així com per l’abandonament polític dels territoris de major presència amaziga. En el capítol d’avui ens preguntem sobre com la marginació sistemàtica i l’empobriment de les zones rurals al Marroc explica la magnitud dels danys causats pel terratrèmol.