ONA MOMENTS .ORG

Podcast Personal El món de Bettydolm Programa 3 Hoy he querido hablar de algo que muchas veces se pasa por alto: que tener esquizofrenia no significa renunciar a tus sueños. A lo largo de mi vida he estudiado, he trabajado y he seguido construyendo proyectos personales, aunque el camino no haya sido sencillo. He tenido que enfrentarme no solo a los síntomas de la enfermedad, sino también a los prejuicios, las dudas ajenas y, en ocasiones, mis propios miedos. He estudiado, he realizado prácticas, he trabajado y he seguido formándome porque me niego a que un diagnóstico defina quién soy o hasta dónde puedo llegar. La esquizofrenia forma parte de mi historia, pero no es toda mi identidad. Soy mucho más que mi enfermedad; soy una persona con metas, inquietudes, capacidades y un enorme deseo de ayudar a los demás. A veces, cuando cuentas que tienes una enfermedad mental, aparecen personas que, con buena o mala intención, intentan limitarte. Te dicen que no podrás con ciertos estudios, que determinados trabajos son demasiado exigentes o que deberías conformarte con menos. Pero he aprendido que nadie conoce mejor que tú tus propias capacidades, tus límites y tu potencial. “Nadie puede definir tu valor ni determinar hasta dónde puedes llegar.” Con esto no quiero decir que el camino sea fácil. Habrá momentos de cansancio, recaídas y dudas. Pedir ayuda cuando la necesites también demuestra fortaleza. Si algo me ha enseñado mi experiencia es la importancia de confiar en uno mismo. Escuchar consejos puede ser útil, pero no debemos permitir que el miedo o las expectativas de los demás condicionen por completo nuestras decisiones. Muchas veces, las personas proyectan sus propios límites sobre nosotros. Confía en ti. Tu vida te pertenece. Tus sueños también. Y aunque el camino sea diferente al de otras personas, no significa que sea menos valioso. Sigue adelante, a tu ritmo, celebrando cada logro y recordando que eres mucho más fuerte de lo que a veces crees. Bettydolm El món de Bettydolm

Quan la Memòria té Veu de Teatre: Miquel Malirach i la Dignitat dels Nostres Avis «La memòria només continua viva quan algú l'explica» La sintonia comença a sonar. No és una melodia qualsevol; són els acords tallants de «España, cariño, lo nostre no funciona». Una declaració d'intencions en tota regla que obre el programa i que s'instal·la en l'ambient com un veredicte musical. Perquè, realment, com pot funcionar un país que encara manté tants interrogants oberts? Com pot rutllar la història quan tot el que encara no sabem de les víctimes de la Guerra Civil continua enterrat sota tones d'oblit i burocràcia? Amb aquest teló de fons musical i conceptual, s'encenen els llums del teatre. Amb més de vint anys de professió a les espatlles, transitant amb naturalitat entre el teatre de text, els musicals de gran format com Cop de Rock, la televisió i el doblatge, l'intèrpret Miquel Malirach s'enfronta ara a un d'aquells projectes que canvien la relació de l'artista amb el seu ofici: Avi, et trauré d'aquí. L'obra, una producció de Teatre Nu inspirada en el llibre de Joan Pinyol, posa sobre la taula la punyent història real d'una recerca: la d'un nét que es nega a acceptar que les restes del seu avi reposin, sense el consentiment de la família, al Valle de los Caídos. Però, per sobre de tot, és un mirall on es reflecteixen els silencis heretats de milers de llars catalanes que, com la cançó d'inici, constaten una ruptura interna evident. El teatre com a trinxera contra l'oblit Hi ha textos que es llegeixen amb els ulls i d'altres que es llegeixen amb l'estómac. Malirach recorda perfectament l'impacte d'obrir aquell guió per primera vegada; va entendre de seguida que allò transcendia la promoció teatral. No és fàcil conviure amb la responsabilitat de donar veu a una ferida col·lectiva que encara supura. Com es gestiona aquest pes a sobre de l'escenari? Acompanyat a l'escena per la sensibilitat d'Àurea Márquez, el procés de creació ha estat un exercici de generositat i responsabilitat circumscrita a la veritat. Junts construeixen un muntatge que camina sobre la fina línia que separa el document històric de la poesia visual. És precisament aquí on el teatre guanya la partida als llibres de text i als documentals d'arxiu: in la capacitat de fer l'espectador partícip del dolor, de l'abraçada que mai es va fer, de la conversa que la postguerra va emmudir. L'obra es converteix en un catalitzador perquè moltes famílies, en sortir de la sala, s'atreveixin finalment a parlar de tot allò que van callar els seus avis. El teixit invisible de l'ofici Més enllà del compromís històric d'aquesta producció, cal mirar l'home que hi ha sota els focus. Si mirem enrere, trobem els orígens de Malirach a l'Escola El Galliner, el bressol on va néixer una pulsió artística que l'ha portat a tocar totes les tecles de la interpretació. Darrere de l'èxit i de l'aplaudiment sonor del públic, hi ha una part invisible de l'ofici que l'actor reivindica amb maduresa: Les hores de solitud preparant un personatge, on sovint la música actua com a guia invisible. La gestió de la incertesa i els aprenentatges profunds que només s'extreuen dels fracassos o dels moments de buidor. La recerca constant d'aquell paper ideal que encara queda per arribar. El que manté viva la flama de Miquel Malirach després de dues dècades és precisament aquesta capacitat de continuar emocionant-se cada vegada que trepitja les fustes d'un escenari, un espai on es mostra tal com és, despullat de trampes. Un cant a la perseverança En essència, l'univers de Malirach es podria definir en un qüestionari ràpid d'aromes d'infància, cançons protectores i paisatges on desconnectar del soroll del món. Però si una cosa queda clara en apropar-se a la seva figura, és que concep la seva feina com un servei públic i humà. Avi, et trauré d'aquí no vol ser un retrat des de la rancúnia. Malgrat el dolor que l'amara, l'espectacle conté un missatge profundament esperançador basat en l'amor i la perseverança. És un altaveu per a tots aquells que encara busquen una resposta, una reparació o, simplement, un lloc digne on portar flors als seus familiars. Perquè, mentre les coses entre nosaltres i el passat continuïn sense funcionar, fer memòria no serà remenar la història per obrir velles nafres, sinó l'única manera justa de tancar-les per poder, finalment, mirar cap al futur. onamoments.org

Podcast · Reflexiones de Vida El Mon de Bettydolm Programa 2 En este segundo programa de radio comparto una reflexión sobre cómo era mi vida antes de experimentar mi primer brote psicótico y cómo esa experiencia transformó mi forma de ver el mundo, a los demás y a mí misma. Durante el programa hablo de la persona que era antes de la enfermedad: mis sueños, mis planes de futuro, mi personalidad y la manera en que afrontaba la vida. También explico cómo viví el brote, el impacto que tuvo en mi salud mental y los cambios que aparecieron después, tanto a nivel emocional como personal. A lo largo de la conversación reflexiono sobre el proceso de reconstrucción que vino después: aprender a convivir con la esquizofrenia, aceptar una nueva realidad y descubrir fortalezas que antes no sabía que tenía. Explico cómo algunas cosas cambiaron para siempre, pero también cómo encontré nuevos propósitos, nuevas metas y una forma diferente de entender la vida. Este episodio no solo habla de pérdida y dificultad, sino también de crecimiento y esperanza. Es una historia de transformación en la que comparto cómo he pasado de sentir que mi vida se había roto a descubrir que todavía podía construir un futuro con sentido, manteniendo mis sueños y luchando cada día por ellos. Bettydolm

Estat d’ànim Quan la cultura, la ràdio i la salut mental es converteixen en un espai de comunitat, reflexió i esperança. Una nova mirada a la salut mental El juny de 2025 va néixer Estat d’ànim, un fanzín dedicat a la salut mental amb l’objectiu de combatre estigmes, desinformació i prejudicis. El projecte, impulsat per Nila López Escofet, directora també del programa radiofònic El Paf de Ràdio Morell, ha evolucionat fins a convertir-se en una revista cultural i divulgativa amb periodicitat trimestral. Més que una publicació, Estat d’ànim és una plataforma oberta per parlar amb naturalitat sobre emocions, vulnerabilitat i salut mental, creant ponts entre la divulgació científica, l’art i les experiències personals. De fanzín a moviment cultural El projecte ha crescut gràcies al suport de lectores, col·laboradores i professionals de diferents disciplines. Aquesta evolució ha permès consolidar una línia editorial més àmplia i generar espais de debat, reflexió i comunitat. “Parlar de salut mental no és un signe de debilitat, sinó un acte de valentia.” La revista combina testimonis personals, neurociència, literatura, música i cultura contemporània per oferir una mirada humana i transversal sobre el benestar emocional. Trencar estigmes des de la cultura Un dels principals objectius de la revista és visibilitzar realitats que sovint continuen invisibilitzades: el suïcidi, l’esquizofrènia, el dol perinatal o els trastorns emocionals. A través de les seves pàgines, el projecte reivindica la cultura com una eina de cura, connexió i acompanyament emocional. La música, la ràdio, l’escriptura o l’art poden convertir-se en refugis compartits. Associació Estat d’ànim Durant la presentació a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus també es va anunciar la creació de l’ Associació Estat d’ànim, Cultura i Salut Mental. L’entitat neix amb la voluntat d’impulsar activitats culturals, espais comunitaris i projectes socials vinculats al benestar emocional i la salut mental col·lectiva. Mirant cap al futur Amb la mirada posada en els pròxims anys, el projecte aspira a convertir-se en un referent cultural i divulgatiu dins l’àmbit de la salut mental a Catalunya. La iniciativa continua creixent gràcies a la implicació d’una comunitat que creu en el poder de la paraula, la cultura i l’acompanyament mutu.

El Món de Bettydolm MENTE · FUERZA · VISIBILIDAD Hola! soy Betty, tengo 21 años y vivo en Madrid. Es un placer para mí formar parte de este proyecto y compartir este espacio con vosotros. En este primer programa quiero presentarme y contaros quién soy, mi diagnóstico, mi experiencia personal y el propósito que me ha llevado a convertirme en activista de salud mental. La salud mental es muy importante para mí porque forma parte de mi vida y también de la de tantas personas que se han sentido solas e incomprendidas en este mundo. A través de este proyecto quiero ayudar a visibilizar realidades que muchas veces siguen siendo invisibles o que todavía no mucha gente se atreve a hablar debido al gran estigma social que existe. Mis síntomas empezaron en 2017, coincidiendo con el nacimiento de mi hermano más pequeño. Sin embargo, no fue hasta 2021 cuando sufrí el brote psicótico y la enfermedad “floreció”. Más adelante, en 2023 recibí mi diagnóstico de esquizofrenia, y en 2024 decidí empezar a contar mi historia en redes sociales, tras una mala experiencia y rumores en clase al ingresar en psiquiatría. A partir de ese momento entendí que compartir mi historia podía servir para algo más grande que una simple aclaración. Si mi experiencia podía ayudar aunque fuera a una sola persona a sentirse menos sola o con esperanza, entonces merecía la pena hablar. Hoy sigo luchando para romper estigmas, dar visibilidad a la salud mental y recordar que un diagnóstico no define a la persona. Gracias a todos por vuestra atención. Betty❣️ @bettydolm

Yadi en el mundo 🌍 Una historia de vida marcada por la resiliencia, la esperanza y la valentía de transformar el dolor en inspiración para los demás. Un debut literario lleno de humanidad La escritora hondureña afincada en Tarragona, Ana Yadira Villanueva Montoya, debuta en el panorama literario con Yadi en el mundo, una obra autobiográfica cargada de sensibilidad, honestidad y humanidad. Publicado por Editorial Círculo Rojo, el libro recoge la historia de vida de una mujer que ha transformado las dificultades en aprendizaje y la vulnerabilidad en fortaleza. Nacida en Choloma, Honduras, en 1992, Yadira comparte un recorrido vital marcado por la migración, los cambios constantes y la convivencia desde muy joven con trastornos de salud mental como la ansiedad, la depresión y el trastorno bipolar. “Este libro no es solo mi historia; es también una mano tendida para quienes sienten que están luchando solos.” Una historia de superación y esperanza Con un lenguaje cercano y transparente, Yadi en el mundo invita al lector a recorrer la infancia, adolescencia y juventud de la autora. A lo largo de sus páginas, Yadira narra los desafíos emocionales que marcaron profundamente su vida, desde la separación de sus padres hasta experiencias traumáticas que dejaron huellas difíciles de sanar. Sin embargo, lejos de quedarse únicamente en el dolor, la autora transmite un poderoso mensaje de esperanza, demostrando que siempre es posible levantarse después de cada caída y encontrar motivos para seguir adelante. La llegada a España y un nuevo comienzo En 2010, Yadira viajó a España en busca de nuevas oportunidades y de un futuro mejor. Llegar a Barcelona supuso enfrentarse a una cultura diferente, a la soledad y a grandes retos personales. Durante esa etapa vivió momentos de profunda inestabilidad emocional y varias experiencias hospitalarias que marcaron su proceso de diagnóstico y recuperación. A pesar de todo, encontró dentro de sí misma la fuerza necesaria para seguir luchando. Su historia refleja la importancia del apoyo humano, la fe, el amor propio y la capacidad de reconstruirse incluso en los momentos más oscuros. “Cada caída puede convertirse en un nuevo comienzo cuando decidimos no rendirnos.” Más que un libro: una misión social La inspiración para escribir esta obra nació después de colaborar con una fundación de salud mental. Allí, Yadira comprendió que muchas personas viven luchas similares en silencio y decidió compartir su experiencia para acompañar, visibilizar y ayudar a quienes se sienten incomprendidos o invisibles. Más allá de ser una autobiografía, Yadi en el mundo es un abrazo para quienes atraviesan dificultades emocionales y un recordatorio de que siempre existe una salida. Una voz que inspira Además de escritora, Yadira es creadora de contenido en redes sociales y conferenciante. A través de sus mensajes inspira a miles de personas a creer en sí mismas y a luchar por sus sueños. Ha participado en charlas en institutos y universidades tanto en España como en Honduras, llevando un mensaje de conciencia sobre la salud mental, resiliencia y esperanza. “La vulnerabilidad también puede ser una forma de fortaleza.” Una historia que deja huella Con Yadi en el mundo 🌍, Ana Yadira Villanueva Montoya abre su corazón al mundo y demuestra que contar la propia historia puede convertirse en una poderosa herramienta para sanar, inspirar y ayudar a otros. Una obra valiente, emotiva y profundamente humana que invita a reflexionar sobre la importancia de la salud mental, el amor propio y la esperanza. © 2026 · Yadi en el mundo 🌍 · onamoments.org

El cos que recorda el que la ment va oblidar Trauma implícit, memòria corporal i sistema nerviós Benvingudes i benvinguts a Del Calaix Mental, un espai on obrim converses necessàries sobre salut mental, emocions i tot allò que sovint guardem en silenci. En cada episodi intentem posar paraules a experiències que moltes persones viuen, però que no sempre saben explicar. Avui parlarem d’un tema profund i molt present en moltes vides: el cos que recorda allò que la ment va oblidar. Quan vivim una situació que ens impacta intensament, no sempre la podem processar en aquell moment. A vegades la ment intenta seguir endavant, però el cos continua sostenint aquella experiència. Tensió crònica, ansietat sense una causa aparent, reaccions desproporcionades, cansament constant o malestar físic sense una explicació mèdica clara… moltes vegades, darrere d’això, hi ha una memòria corporal que continua activa. Per parlar d’aquest tema ens acompanya Uma Kanya, que ens ajudarà a entendre millor com funciona el trauma implícit, la memòria corporal i la relació directa amb el nostre sistema nerviós. Uma, gràcies per ser ací una vegada més. El cos guarda allò que la ment no pot sostenir La memòria corporal és una de les formes més profundes i silencioses amb què el nostre organisme conserva experiències emocionals que no han pogut ser processades completament. Quan una situació ens supera emocionalment, el cervell activa mecanismes de supervivència que prioritzen protegir-nos abans que comprendre allò que està passant. Per això, moltes vegades, una persona pot sentir ansietat, tensió o malestar sense entendre exactament d’on prové. La ment pot intentar continuar, racionalitzar o fins i tot oblidar una experiència, però el cos continua reaccionant com si el perill encara existira. Segons explica Uma Kanya, aquesta memòria no sempre és conscient. Especialment durant la infància o en moments d’impacte intens, el cos pot retenir respostes emocionals que no arriben a convertir-se en records clars. Això fa que moltes persones visquen durant anys amb una sensació permanent d’alerta sense saber-ne el motiu. Quan el sistema nerviós viu en supervivència El sistema nerviós té un paper central en aquest procés. És el responsable de detectar constantment si estem en seguretat o en perill. Quan ha passat massa temps en estat d’estrès, pot quedar atrapat en una mena de mode supervivència permanent. Aquesta activació sostinguda es manifesta sovint a través de símptomes físics molt habituals: contractures, problemes digestius, tensió mandibular, migranyes, cansament constant, insomni o dificultat per relaxar-se. També afecta la manera com reaccionem emocionalment. De vegades, una situació aparentment petita desperta una resposta desproporcionada perquè el sistema nerviós no només està reaccionant al present, sinó a experiències antigues que encara associa amb inseguretat. Moltes persones normalitzen aquest estat perquè és l’únic que han conegut durant anys. Viure cansat, en tensió o hipervigilant acaba convertint-se en una forma automàtica de funcionar. La importància de recuperar la sensació de seguretat Un dels aspectes més importants que destaca Uma Kanya és que el cos no necessita ser forçat a recordar. El primer que necessita és sentir-se segur. La recuperació no consisteix a lluitar contra el cos, sinó a aprendre a escoltar-lo amb respecte. Quan el sistema nerviós comença a regular-se, el cos deixa gradualment d’actuar des de la defensa constant. Eines com la respiració conscient, el moviment corporal, la consciència emocional, el descans o la teràpia especialitzada poden ajudar enormement en aquest procés. La sanació no sempre implica recordar exactament què va passar; moltes vegades el més important és que el cos deixe de sentir que encara està en perill. Aquest procés és diferent per a cada persona i no existeix una línia recta ni un temps concret. El que sí que resulta essencial és avançar amb paciència, escolta i suavitat. Aprendre a escoltar el cos Una de les reflexions més potents de l’episodi és entendre que el cos no està fallant. Moltes vegades està intentant protegir-nos de la millor manera que ha après. Entendre això pot transformar completament la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixos. Mirar el cos amb menys judici i més comprensió obri la porta a una relació més humana amb les nostres emocions i experiències. Escoltar el cos és també començar a escoltar la història que durant molt de temps ha intentat explicar en silenci. Gràcies, Uma, per ajudar-nos a entendre que moltes vegades el cos no està fallant, sinó intentant explicar una història que encara no ha pogut ser escoltada. Entendre això pot canviar completament la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixos. Ens retrobem al pròxim episodi de Del Calaix Mental. Uma Kanya Especialista convidada Iván Castisens Director i presentador · Del Calaix Mental Un programa dirigit i presentat per Uma Kanya i Iván Castisens · Del Calaix Mental · Podcast i ràdio sobre salut mental, emocions i consciència emocional

Els seus primers estudis van començar amb la professora Maria Carbonell de Massià, continuant després amb Joan Massià i perfeccionant finalment la seva formació a l’Aula de Música de Barcelona. Aquesta base sòlida li va permetre construir una veu pròpia, allunyada de les modes i profundament vinculada a la sinceritat artística. Al llarg dels anys ha col·laborat amb cantants i grups com ARTIC, Miquel Ferrer Quartet i Dama Dama, enriquint la seva visió musical amb experiències diverses. Però si alguna cosa defineix Aleix Gaus és la seva capacitat de transformar emocions íntimes en composicions universals. “La música no és només so: és record, és absència, és presència i és veritat.” Des de l’edició d’El Mar l’any 1993 fins a treballs com Amor Profund, Intimitat, Postals, Trobada, Aires Nous, Capvespre i Nostàlgia, la seva discografia mostra una evolució coherent i profundament personal. El 2023, amb Nostàlgia, va oferir un dels seus treballs més íntims, especialment pels primers quatre temes dedicats a la seva mare. I el 2025, amb el vídeo de Bressol del Nord, va reafirmar el seu compromís cultural amb la Catalunya Nord i la defensa de la identitat compartida. Una vida dedicada a la música Aleix Gaus no entén la música com una simple disciplina artística, sinó com una forma de vida. Des dels seus primers estudis amb Maria Carbonell de Massià fins al perfeccionament musical a l’Aula de Música de Barcelona, el piano va anar ocupant un espai central en la seva existència fins a convertir-se en el seu llenguatge més sincer. La influència dels seus mestres va ser decisiva per consolidar una mirada artística basada en la sensibilitat, la precisió i la profunditat emocional. Aquesta base li va permetre construir una trajectòria coherent, elegant i fidel a una identitat pròpia que ha sabut mantenir al llarg de dècades. La seva carrera no s’ha limitat a l’àmbit individual. Ha col·laborat amb formacions i artistes com ARTIC, Miquel Ferrer Quartet i Dama Dama, enriquint el seu univers sonor i aportant una visió oberta i plural de la creació musical. Discografia amb ànima L’any 1993 va arribar El Mar, el seu primer disc, una obra que va marcar l’inici d’una discografia profundament personal. Aquell treball ja anticipava una característica que es convertiria en essencial dins la seva obra: la música com a espai d’intimitat i veritat emocional. Després arribarien àlbums com Amor Profund, Intimitat, Postals, Trobada, Aires Nous, Capvespre i Nostàlgia, cadascun amb una personalitat pròpia però units per una mateixa voluntat expressiva: emocionar sense artificis. Especialment significatiu és Nostàlgia, enregistrat l’any 2023, una obra especialment íntima en què els primers quatre temes estan dedicats a la seva mare. Aquest treball representa una síntesi madura del seu univers musical: memòria, absència, amor i homenatge. La música d’Aleix Gaus no busca soroll: busca permanència. Compromís cultural i defensa dels músics Més enllà dels escenaris i dels estudis de gravació, Aleix Gaus també ha defensat activament la dignitat del sector musical. La seva participació a Els Matins de TV3 denunciant les dificultats que molts músics troben per poder actuar en directe va evidenciar el seu compromís amb la realitat professional dels artistes. També ha col·laborat en diferents programes de ràdio i televisió, i una de les seves composicions, Blad d’Or, va formar part d’un documental de TV3, fet que va ampliar la difusió de la seva obra i va consolidar la seva presència dins l’escena cultural catalana. Les seves actuacions en espais emblemàtics com l’Ateneu Barcelonès, l’Oratori Sant Felip Neri o la Casa Elizalde han reforçat la seva connexió amb un públic que reconeix en la seva música una autenticitat cada vegada més rara. Música i identitat El 2025 va enregistrar el vídeo del tema Bressol del Nord com a mostra d’agraïment a la gent de la Catalunya Nord per la seva defensa de la llengua, la cultura i la identitat col·lectiva. Aquest gest confirma una idea constant en la seva trajectòria: la música també és una eina de memòria i de resistència cultural. En un temps de velocitat i consum immediat, la seva obra reivindica la pausa, la profunditat i la permanència. El piano es converteix així en un espai de reflexió i de pertinença. Versió revista digital Aleix Gaus representa una manera d’entendre la música allunyada de la superficialitat. El seu piano parla amb la calma dels qui han viscut molt i escoltat encara més. La seva obra no busca impactar: busca quedar-se. I ho aconsegueix. Entre concerts, enregistraments i compromís cultural, continua demostrant que la música és una forma de resistència elegant. Una manera de preservar allò essencial. Text promocional visual Entrevista exclusiva: Aleix Gaus — 45 anys de sensibilitat al piano, emoció i cultura viva. Una conversa íntima sobre música, memòria i identitat. Especial complet a onamoments.org Firmat per onamoments.org

El Calaix Mental Setmana de Conscienciació del 12 de maig “Fibromiàlgia: El cos crida el que el silenci amaga” Amb motiu del Dia Internacional de la Fibromiàlgia, el programa Uma Kanya amb la participació d’Ivan Castisens – El Calaix Mental ha estrenat el seu primer espai dedicat a una realitat que encara continua sent invisible per a moltes persones: la fibromiàlgia i el dolor crònic. “Fibromiàlgia: quan el cos crida el que ningú escolta” El programa ha volgut obrir una finestra de comprensió, sensibilització i suport cap a totes aquelles persones que conviuen diàriament amb dolor constant, cansament extrem i la sensació de no ser escoltades ni compreses. Durant l’espai, Ivan Castisens ha introduït una reflexió clara i necessària: moltes persones afectades per fibromiàlgia continuen patint no només els símptomes físics, sinó també la incomprensió social, els prejudicis i, en molts casos, la falta de credibilitat sobre el seu patiment. La neurociència, però, és contundent: el dolor és real. Per això, la conversa amb Uma Kanya ha servit per aprofundir en conceptes com la sensibilització central, un mecanisme del sistema nerviós que fa que el cervell perceba dolor de manera persistent, fins i tot sense una lesió visible. També s’ha abordat el paper fonamental de la psicologia en el tractament i l’acompanyament emocional. Qüestions essencials tractades: Per què moltes persones tarden anys a rebre un diagnòstic Els prejudicis més freqüents al voltant de la malaltia La relació entre dolor crònic, fatiga i boira mental La importància del descans i del son L’impacte emocional de conviure amb dolor invisible El paper de la família i de l’entorn Estratègies per millorar la qualitat de vida Uma Kanya ha remarcat la necessitat d’escoltar, validar i acompanyar les persones que conviuen amb esta realitat, així com la importància que la societat i el sistema sanitari estiguen més preparats per abordar correctament una malaltia complexa i sovint silenciada. Aquest primer programa de El Calaix Mental naix amb la voluntat de donar veu a allò que sovint queda guardat en silenci: el dolor emocional, la salut mental i les realitats invisibles que formen part de la vida de moltes persones. Creure, escoltar i comprendre també és una forma de cura.

No es amor: Es trauma con buen marketing Un análisis sobre la repetición de patrones y la neurociencia del vínculo con Uma Kanya Este artículo explora las reflexiones de Uma Kanya, psicóloga clínica especializada en trauma, vínculos y emergencias. A través de su experiencia en situaciones extremas y su práctica clínica diaria, Kanya desmitifica las dinámicas de pareja contemporáneas y analiza por qué el cerebro humano tiende a aferrarse a lo conocido, incluso cuando duele. *** La anatomía del vínculo: Más allá del romanticismo Para Uma Kanya, la clave de nuestra infelicidad relacional reside en una confusión fundamental: confundir la intensidad con la intimidad. En su obra, la autora sostiene que lo que muchas veces vendemos como “pasión arrolladora” no es más que la activación por estrés de nuestro sistema nervioso. Desde una perspectiva neurocientífica, el cerebro no prioriza nuestra felicidad, sino nuestra supervivencia basada en la coherencia. Esto explica por qué repetimos patrones destructivos: buscamos lo que nos resulta familiar porque para nuestro sistema nervioso lo conocido equivale a seguridad, aunque sea doloroso. El “Cajón de Mierda” y el peso del pasado Uno de los conceptos centrales en la metodología de Kanya es el “cajón de mierda”. Este término se refiere al cúmulo de traumas no resueltos, heridas de apego y experiencias del pasado que guardamos en el subconsciente. Sin darnos cuenta, estas vivencias actúan como un filtro que condiciona nuestras decisiones presentes, empujándonos hacia personas que resuenan con nuestras heridas antiguas. “El amor de verdad no duele; lo que duele es intentar construir un vínculo con alguien que no está emocionalmente disponible.” El peligro de la fantasía frente a la claridad En la era de los “casi algo” y la intermitencia emocional, Kanya advierte sobre la resistencia humana a la realidad. Según la psicóloga, la claridad es peligrosa porque tiene el poder de romper la fantasía. A menudo, preferimos sostener una ilusión sobre quién podría ser la otra persona antes que aceptar la cruda realidad de su indisponibilidad. La adicción a la intermitencia La ciencia del apego sugiere que nos enganchamos a los vínculos ambiguos porque generan una respuesta dopaminérgica similar a la de una adicción. Cuando alguien nos brinda atención de forma errática, el cerebro entra en un estado de alerta y deseo constante, confundiendo esa ansiedad con un amor profundo y especial. De la emergencia a la resiliencia La trayectoria de Kanya en psicología de emergencias —interviniendo en catástrofes como la reciente DANA— le ha otorgado una visión única. Esta experiencia en situaciones críticas le ha enseñado que el ser humano tiene una capacidad asombrosa para sobrevivir, pero que para vivir con plenitud se requiere un proceso de regulación emocional profundo y consciente. *** Hoja de ruta: Salir del bucle Para romper estos ciclos, no basta con consumir consignas de “amor propio” en redes sociales. La verdadera sanación requiere un trabajo activo: Consciencia: Identificar el patrón y entender que el cerebro busca coherencia, no bienestar. Regulación: Aprender a calmar el sistema nervioso ante la “intensidad” adictiva que confundimos con pasión. Aceptación: Mirar la realidad sin el filtro de la fantasía para poder elegir vínculos basados en la paz. Basado en el trabajo de Uma Kanya, fundadora de Uma Kanya Psicología y autora de “No es amor. Es trauma con buen marketing.”

Arnau Folch i l’art de renéixer entre les cendres de «La Mentida» El cantautor de la Vila de Gràcia presenta el seu nou senzill, una rumba pop visceral produïda per Vic Mirallas. En el paisatge musical actual, pocs exercicis són tan complexos com transformar el dolor d’una traïció en un ritme que convidi al moviment. Arnau Folch, una de les veus més autèntiques de l’escena emergent de Gràcia, ho ha aconseguit amb «La Mentida». Aquest segon avançament del seu proper treball, Un Cop Més, no és només una cançó de ruptura; és un mapa emocional que transita entre la ràbia del passat i l’alliberament del present. Una rumba per curar les ferides Si bé el punt de partida de «La Mentida» és un moment de ruptura “visceral”, Folch ha optat per fugir del dramatisme estàtic. La tria de la rumba pop com a vehicle sonor no és casual: «Necessitava energia», confessa l’artista. “La rumba permet explicar una història dura però amb moviment i llum.” Aquest gènere permet que la lletra, carregada d’imatges de foc i ruïna, respiri a través de la llum i el ritme. La producció de Vic Mirallas ha estat clau en aquest equilibri, aportant una sensibilitat que entén perfectament aquesta dualitat entre la foscor del missatge i la vitalitat de la melodia. El foc com a punt zero L’imaginari de la cançó es construeix sobre metàfores potents: el foc que destrueix però que també purifica, i la ruïna com el “punt zero” necessari per tornar a aixecar-se. Per a Folch, “la mentida” és un concepte polièdric que ens transforma a tots. Comparat amb treballs anteriors, l’Arnau es mostra ara més directe, simplificant les estructures per deixar que l’emoció nua ocupi tot l’espai. ‘Un Cop Més’: El viatge complet «La Mentida» se situa en el clímax emocional de l’EP Un Cop Més, el moment en què “tot esclata i ja no hi ha marxa enrere”. Tot el disc funcionarà com un relat del recorregut emocional d’una relació, des de la guspira inicial fins al que queda després de l’incendi. De cara al 2026, Folch ja prepara una proposta de directes que promet ser més escènica i immersiva. El missatge que Arnau Folch vol llançar al món es resumeix en una sola paraula: Renéixer. © 2026 onamoments.org

Francesca Coll transforma el silenci d’un crim real en literatura Francesca Coll (Sant Quirze del Vallès, 27 d’octubre de 1971) és una autora que escriu amb contundència i honestedat. Diagnosticada amb Asperger, defensora de la llibertat i dels drets humans, converteix la seva veu directa en el motor narratiu de Vint anys de silenci, una novel·la negra inspirada en l’impacte emocional del cas Helena Jubany. La novel·la neix de la necessitat de donar forma literària a una història marcada pels errors d’investigació, els silencis institucionals i les veritats incompletes. Coll no pretén reconstruir els fets reals, sinó explorar-ne la càrrega moral i emocional a través d’una ficció pròpia. “La literatura no resol casos, però pot explorar els silencis i rescatar veritats humanes que la justícia sovint no pot contenir.” A Vint anys de silenci, el detectiu Pirot investiga un crim antic quan gairebé totes les proves s’han esvaït. Aquest fil narratiu serveix per reflexionar sobre la memòria, la culpa i la fragilitat de la veritat quan el temps ho ha erosionat tot. Amb una exhaustiva documentació prèvia basada en hemeroteca, testimonis i fonts judicials, Coll construeix una novel·la que homenatja el gènere negre clàssic alhora que denuncia les fallades irreparables del sistema judicial. El títol sintetitza el nucli de l’obra: el silenci dels culpables, dels testimonis, de les institucions i també de les consciències marcades per la culpa. Un silenci que pesa tant com el crim mateix.

Albert Esteve celebra la memòria i el present amb “SERÀ SERÀ” El cantautor de Sant Vicenç dels Horts presenta un nou single pop-rumber que mira el passat amb tendresa i celebra el present amb energia mediterrània. El cantautor de Sant Vicenç dels Horts Albert Esteve presenta “SERÀ SERÀ”, el seu nou single, una peça que combina pop, rumba i essències mediterrànies per mirar enrere amb afecte i sentit de l’humor. La cançó contraposa dues etapes vitals —les nits interminables de joventut i el present ple de responsabilitats— i ho fa amb un to celebratiu que evita la nostàlgia amarga. Produïda per Stefano Maccarrone a Abuelita Studios i masteritzada a AM Mastering, la cançó consolida l’univers musical fresc i vital que l’artista està construint single a single i que culminarà amb la publicació del seu nou disc al llarg del 2026. Entre la memòria i el present “SERÀ SERÀ” neix d’un moment de reflexió personal. Esteve explica que la cançó parla d’aquell instant en què mires enrere i recordes les nits llargues, les festes improvisades i la llibertat despreocupada de la joventut, però sense deixar de celebrar el moment actual. La lletra evoca aquesta memòria amb versos com “que tornin cap a mi les nits on la rumbera em faci ballar a su vera”. En aquest context, la “rumbera” simbolitza molt més que un estil musical: és l’esperit de la festa, la comunitat i el moviment que sempre ha estat present en la seva manera d’entendre la vida. Lluny de recrear-se en la nostàlgia, el tema aposta per un record lluminós. Per a l’artista, mirar enrere és una forma d’agrair tot el que s’ha viscut, sense renunciar al present ni a les noves etapes que arriben amb el pas del temps. La música com a espai de llibertat Un dels versos que millor resumeix l’esperit del tema és “Amb rumbera la vida és més entera”. Per a Esteve, la música continua sent un espai de refugi i llibertat, un lloc on connectar amb les emocions i mantenir viva la part més espontània de la vida. Musicalment, “SERÀ SERÀ” aposta per una fusió natural entre pop, rumba i tocs d’electrònica suau. El resultat és una sonoritat mediterrània, fresca i lluminosa que acompanya el relat de la cançó: celebrar el camí recorregut sense perdre la capacitat de ballar i gaudir. La producció de Stefano Maccarrone ha estat clau per aconseguir aquest equilibri sonor. El treball conjunt a Abuelita Studios ha permès donar forma a una peça que combina energia festiva amb una producció acurada. El màster final, realitzat a AM Mastering, reforça aquesta identitat sonora i garanteix una escolta neta i potent a les plataformes digitals. Un disc que es revela cançó a cançó “SERÀ SERÀ” és el quart avançament del disc que Albert Esteve prepara per al 2026. Abans ja havia publicat els singles “La cullereta”, “PAELLA PARTY” i “AI K’ETS WAPA”, peces que comparteixen un mateix fil conductor: la celebració de la vida quotidiana amb humor, proximitat i emoció. El projecte es construeix de manera progressiva, publicant les cançons una a una en lloc d’esperar a presentar tot el disc de cop. Segons l’artista, aquest format permet que cada tema tingui el seu moment i que el públic pugui descobrir el projecte de forma més orgànica. La resposta als primers singles ha estat positiva i ha ajudat a consolidar una comunitat de seguidors que connecta amb la sinceritat i l’energia de les seves cançons. Arrels i autenticitat Nascut a Sant Vicenç dels Horts, Albert Esteve manté una manera d’escriure molt vinculada a la proximitat i a les experiències quotidianes. Les seves cançons sovint combinen celebració, humor i emoció, tres elements que defineixen tant la seva música com la seva manera d’entendre la vida. En aquest sentit, “SERÀ SERÀ” també parla de no renunciar. No renunciar als records, ni a la festa, ni a la possibilitat de continuar celebrant el camí recorregut, encara que les responsabilitats canviïn el ritme del dia a dia. El single estarà disponible a totes les plataformes digitals a partir del 23 de gener de 2026, i representa un nou pas en el camí artístic d’Esteve. Si hagués de resumir què significa aquesta cançó, probablement ho faria amb una idea senzilla: la vida continua canviant, però la música sempre pot fer-nos ballar una mica més.

La Doctora del Sexe i l’Amor Dins el programa CAP BUTACA BUIDA 🎟️ VAL DESCOMPTE 2×1 Aprofita aquest descompte i vine a gaudir de CAP BUTACA BUIDA amb “La Doctora del Sexe i l’Amor”. Una comèdia divertida, atrevida i participativa, amb un ritme àgil i amè. Interpretada per Silvia Cuesta, que a través del teatre, la dansa i la improvisació convertirà cada funció en una experiència irrepetible. Sortiràs amb ganes d’amor… i de fer bogeries! 👄 Humor, sexe i amor: una recepta infal·lible per riure sense tabús. 👁️ Argument La doctora Slava Slavingui arriba amb una missió urgent: comprovar si un pacient —escollit voluntàriament d’entre el públic— està preparat per afrontar la vida amorosa actual. A partir del seu particular “test dels cinc sentits”, revisarà l’estat dels seus òrgans vitals, comprovarà la seva resistència pulmonar i el moviment pelvià, en una consulta tan científica com imprevisible. 🚨 On i quan? Teatre: La Vicentina Lloc: Sant Vicenç dels Horts Data: Dissabte 21 de març Hora: 20:00 h Durada: 75 minuts 🙄 Què diu el públic? “Una comèdia divertida, atrevida i plena de picardia.” — Sitges Press “M’ha encantat, és una ARTISTA.” — Entrápolis (J. González) “Feia temps que no reia tant en un espectacle. El final és una bomba.” — V. Farrerons “Necessitem més espectacles com aquest que ens facin sortir de la rutina.” — M. Marín

El fetge en la Medicina Tradicional Xinesa: l’òrgan clau de la primavera Quan arriba la primavera, la natura es posa en moviment. Els arbres broten, els dies s’allarguen i l’energia comença a expandir-se. Segons la Medicina Tradicional Xinesa (MTC), aquest canvi també es reflecteix dins del nostre cos, i l’òrgan que té un paper central en aquest moment de l’any és el fetge. Però quan la MTC parla del fetge, no es refereix exactament al mateix que en la medicina occidental. Una visió més àmplia del fetge En medicina occidental, el fetge és un òrgan amb funcions metabòliques molt importants: participa en la desintoxicació, en el metabolisme dels nutrients i en la producció de diverses substàncies essencials. En canvi, en la Medicina Tradicional Xinesa el fetge té un paper més ampli. Es considera responsable de regular el flux de l’energia vital del cos, coneguda com a Qi. Aquesta funció és essencial perquè totes les altres funcions del cos puguin treballar de manera harmoniosa. Quan l’energia flueix correctament: ens sentim amb iniciativa i claredat mental tenim flexibilitat física i emocional ens adaptem millor als canvis Quan aquest flux es bloqueja, poden aparèixer diferents molèsties o desequilibris. El fetge i les emocions Un aspecte molt interessant de la MTC és la relació entre òrgans i emocions. En el cas del fetge, l’emoció associada és la ràbia o la frustració. Això no significa només enfadar-se de manera intensa. Sovint es manifesta com irritabilitat, impaciència o aquella sensació interna d’estar bloquejats o limitats. Quan aquestes emocions s’acumulen durant molt de temps, poden afectar el flux de l’energia del fetge i acabar reflectint-se en el cos. Senyals que l’energia del fetge no flueix bé Quan el fetge perd la seva capacitat de regular l’energia, el cos pot donar diferents senyals. Alguns dels més habituals són: tensió cervical o a les espatlles migranyes o mals de cap, especialment a la part lateral del cap canvis d’humor o irritabilitat digestions irregulars sensació d’opressió al pit dificultat per relaxar-se Moltes d’aquestes molèsties són molt comunes avui dia i sovint estan relacionades amb el ritme de vida i l’estrès. L’estrès: un dels grans enemics del fetge En la societat actual vivim sovint amb presses, exigències i preocupacions constants. Aquest tipus d’estrès prolongat és un dels factors que més bloqueja el flux d’energia del fetge. Quan això passa, el cos acumula tensió i el sistema nerviós es manté en un estat d’alerta constant. Amb el temps, aquesta situació pot traduir-se en contractures, migranyes o fatiga emocional. Com podem cuidar el fetge a la primavera? La primavera és un moment ideal per ajudar el fetge a recuperar el seu equilibri. Alguns hàbits senzills poden marcar una gran diferència: Moure el cos amb regularitat, especialment amb activitats suaus com caminar o fer estiraments. Passar temps a l’aire lliure, aprofitant l’augment de llum natural. Alleugerir l’alimentació, evitant menjars molt pesats o alcohol en excés. Expressar emocions en lloc de reprimir-les. Buscar moments de calma enmig del ritme diari. El fetge necessita moviment, però també flexibilitat. Un recordatori important La Medicina Tradicional Xinesa ens ensenya que la salut no depèn només del cos físic, sinó també de l’equilibri entre emocions, hàbits i entorn. Cuidar el fetge a la primavera és, en realitat, una invitació a viure amb més fluïdesa, menys tensió i més capacitat d’adaptació. I sovint, petits canvis en el nostre dia a dia poden tenir un impacte molt més gran del que imaginem. Posa’t en contacte amb la Carol 📧 theroyalacupuncture@gmail.com 🌐 www.theroyalacupuncture.com 📸 Instagram: @theroyalacupuncture 📞 Telf. 623 273 471

En blanc i negre, amb ànima pròpia Nito Figueras reinventa els Beatles al piano Nito Figueras presenta The Beatles, en blanc i negre, un treball delicat i profund que revisita el llegat del quartet de Liverpool des d’una mirada madura, lliure i absolutament personal. Enregistrat gairebé íntegrament amb piano sol, el disc aposta per la llibertat creativa, l’exploració harmònica i una reinterpretació honesta que defuig la imitació. “Només amb el meu piano, he volgut reinterpretar aquestes cançons i oferir-ne una visió pròpia, sensible i profundament personal.” Un viatge sonor En blanc i negre, com les tecles del piano i com una fotografia antiga que encara emociona, aquest disc esdevé un viatge íntim on l’admiració es transforma en música. El resultat és una proposta elegant, minimalista i plena de matisos, que combina jazz, pop i expressivitat personal amb absoluta maduresa artística. ©onamoments,org

Sant Valentí : La força de l'amor o l'amor forçat? Molt bones benvolguda família de Moments en FM! Ivan, anem a obrir la Kabaña, amb molt d’estima com cada setmana! Som-hi! Avui l’Ivan ha anat a fer un encàrrec així que no hi podrà ser, l’enyorarem. Per les dates en les quals ens hi trobem s’apropa el dia dels enamorats i volem atendre a aquest dia pautat com el dia de l'amor entre les parelles, un requisit social que comporta a sentir-se estimat amb la condició de rebre un regal. Aquest detall procedeix dels sentiments de l'altra persona o de la sèrie d'inputs que es reben, per a aquest dia, a través dels anuncis tant a nivell de televisió com de ràdio...? Parlem de serveis de comunicació per excel·lència... De veritat que a la caça d’un regal per a un reconeixement? ❤ ❤ ❤ Atesa aquesta pauta social i altres acceptades: Sant Valentí, Sant Jordi, Nadal, les nostres autèntiques dates... Fem un còmput total, en el qual, sent generosos, ens adonem que disposem de la totalitat de deu dies per a viure l'amor al nostre camí anual. Quin horror! Els 355 dies restants no sentim res? Aquest sentiment concret desapareix perquè no està contemplat a nivell social? Sant Valentí, una festa imposada, en la qual si no tens parella, ja no participes d'ella i el sentit de pertinença s'esvaeix per a les persones solteres, vídues o que triem caminar individualment. Amb la insistència d'haver de mostrar amor pautat es poden generar emocions desagradables, des d'una idea estereotipada externament. ❤ ❤ ❤ Si us plau, anem variant mirades, d’una vegada, l'amor no es redueix a tenir parella ni aquest tipus de relació decretada com el que ha de ser. Sempre existirà un amor que roman: el més valuós, el nostre propi. Respirem. Una pausa abans de la necessitat de comparació o competició. No condicionem l'altra part; no per això ens ha deixat d'estimar o ens estima menys. Tan important és aquest dia concret d'amor? Ens representa alguna cosa des de la sinceritat o perquè correspon per a ser ben mirat? La nostra Kabaña no està en contra de la celebració de Sant Valentí, només intentem contemplar totes les mirades, des del respecte i la consciència. ❤ ❤ ❤ Deixem que els nostres cors parlin quan vulguin, de la manera que els sorgeixi de l'interior, no quan estiguin forçats a donar una resposta que no els pertany. Viure l'amor, qualsevol tipus d'amor, segons la nostra pròpia essència i la de les persones que estimem és la seva veritable finalitat. Visca l’amor incondicional i les seves mostres siguin quan siguin! Sense més. ❤ ❤ ❤ Estimada família de Moments en FM, la nostra Kabaña us desitja molt bona setmana i que visqueu dolçament la presència de l’amor a les vostres vides des de qualsevol relació a la qual li doneu importància! La setmana vinent tornarem acompanyats d’Ivan que ens regala moltes dosis d’estima! Una abraçada molt púrpura! Ana Torres Fornieles ❤ ❤ ❤

Xavier Bertran Solé L’ofici de viure entre l’escenari i el poble · De Terrassa al cor de Catalunya amb Lo Cartanyà Hi ha actors que interpreten personatges. I n’hi ha que, amb el temps, es converteixen en part de la memòria col·lectiva d’un país. Xavier Bertran Solé (Terrassa, 1968) forma part d’aquesta segona categoria. Llicenciat en interpretació per l’Institut del Teatre (1987-1990), Bertran ha construït una trajectòria sòlida, transversal i profundament arrelada a l’escena catalana. Actor, guionista, autor, director i articulista, la seva carrera és el reflex d’una curiositat artística constant i d’una mirada fina sobre la condició humana. El teatre: la casa i el refugi Els anys noranta el veuen créixer entre escenaris i companyies ambicioses. Des dels inicis amb “Home per home” (1990), sota la direcció de Pau Monterde, fins a l’etapa intensa amb la companyia La Mòmia —“De cara a la paret”, “Tracti’m Devos”, “Iconoclasta”— Xavier Bertran es forja en un teatre físic, arriscat i exigent. Durant cinc anys gira amb “Pornofonia bucal” (1990-95), una proposta irreverent dirigida per Joan Anguera que es converteix en peça de culte. Aquell període li ensenya una de les grans lliçons de l’ofici: repetir sense repetir-se, mantenir viva la veritat cada nit. La seva carrera teatral és un mosaic de registres: la comèdia clàssica amb “Les dones sàvies” (1999), el thriller mil·limètric de “La Ratonera” (2014), la reflexió contemporània a “Perduts” (2018) o “La morta de Pompeu Crehuet” (2020), i l’èpica històrica amb “Conqueridors” (2023). Entre moltes altres produccions: “El vol d’Ícar”, “Un cas curiós”, “La doble inconstància”, “Guillermo Gallardo en Gimiendo a lo lindo”, “Casta Diva”, “5 Hombres.com”, “Flip”, “La Perritxola”, “Sexes” i “Sexos”. Si hi ha una obra especialment emblemàtica és “Sexes” (2004), escrita per ell mateix i publicada pel Grup 62. Una comèdia sobre les relacions humanes que, sota el somriure, amaga la fragilitat emocional de tots nosaltres. “He fet de moltes persones diferents per entendre millor una sola: jo mateix.” Lo Cartanyà: el poble que va conquerir Catalunya La televisió li dona projecció massiva amb “Lo Cartanyà” (2005-2007), creada i dirigida conjuntament amb Sergi Pompermayer per a TV3. Ambientada en un poble lleidatà i interpretada en dialecte lleidatà, la sèrie va ser pionera en portar el territori al centre del relat televisiu. El retorn commemoratiu pels 20 anys ha estat molt més que nostàlgia: una retrobada amb un equip unit per una complicitat humana profunda. En un context marcat pel canvi climàtic i la sequera, moltes de les situacions que semblaven caricatura avui ressonen amb sorprenent actualitat. Molt més que un personatge Abans i després de Lo Cartanyà, ha participat en programes i sèries com “Les 1000 i una”, “Efectes secundaris”, “7 de notícies”, “Set de nit”, “Minoria absoluta”, “Tempus Fugit”, “Si tu vas al Cel”, “Lokus Day” i “+Singulars”. Com a guionista ha treballat en produccions com “Plats bruts”, “Sota Terra”, “Big Band Clan” i “Crits”. A la ràdio ha col·laborat amb Toni Clapés, Albert Om, Mònica Terribas i Kiku Sanchís, entre d’altres. En l’àmbit literari és autor de “De quatre grapes”, “Amb la ploma al cos”, “Sexes” i “Pluja Daurada – Reflexions espirituals –”. També ha estat articulista a El 9 Nou, La Vanguardia, Benzina, Yo Dona i Núvol. El silenci que ho diu tot Quan se li pregunta què té el teatre que no té la televisió, la resposta és clara: el silenci. Aquell instant en què centenars de persones contenen la respiració. Aquell segon abans de sortir a escena, quan el focus encara no s’ha encès del tot i els nervis confirmen que l’ofici encara importa. Després de més de trenta anys de carrera, el que emociona Xavier Bertran no és l’èxit, sinó aquest moment invisible. L’instant fràgil i irrepetible. Actor, director, guionista o autor? Potser no cal triar. Tot forma part del mateix impuls: explicar històries. I potser aquesta és la clau del seu recorregut: Xavier Bertran no ha deixat mai de buscar. I mentre busqui, el públic el continuarà trobant. Article cultural · Moments en FM · 2026

De la Xina a Catalunya Teràpies Orientals amb la Carol Capítol 2 – La salut segons la Medicina Tradicional Xinesa Quan parlem de salut, sovint pensem simplement en no estar malalts. Però la Medicina Tradicional Xinesa ens ofereix una visió molt més profunda: la salut és l’equilibri constant del cos, la ment i l’energia vital abans que aparegui la malaltia. Des d’aquesta mirada, sentir-se “ni bé ni malament” no és casual. És un missatge subtil del cos que ens convida a escoltar-nos abans que el desequilibri es faci més evident. Prevenir abans de curar La Medicina Tradicional Xinesa posa un gran èmfasi en la prevenció. La malaltia no apareix de cop, sinó que és el resultat d’un procés lent de desajustos interns. Detectar els primers senyals —cansament, insomni, digestions lentes, tensions o dolors lleus— permet actuar quan encara som a temps de recuperar l’harmonia. Els hàbits quotidians, l’alimentació, el descans i el ritme de vida tenen un paper fonamental. Petits canvis sostinguts poden generar transformacions profundes en el benestar. Escoltar el cos La Medicina Xinesa no veu la malaltia com un fracàs, sinó com un avís. El cos sempre busca l’equilibri, i quan no el troba, ens ho comunica. Aprendre a escoltar aquests senyals és una forma de respecte cap a nosaltres mateixos. Cuidar-se no hauria de ser una resposta a l’esgotament, sinó una pràctica quotidiana. La salut és un camí que es construeix dia a dia. Posa’t en contacte amb la Carol 📧 theroyalacupuncture@gmail.com 🌐 www.theroyalacupuncture.com 📸 Instagram: @theroyalacupuncture 📞 Telf. 623 273 471

De la Xina a Catalunya: Teràpies orientals amb la Carol Què és realment la Medicina Tradicional Xinesa? En aquesta primera entrevista del cicle De la Xina a Catalunya: teràpies orientals amb la Carol, ens endinsem en el món de la Medicina Tradicional Xinesa (MTC) per entendre què és realment, més enllà dels tòpics i les idees preconcebudes. Lluny de ser una moda passatgera o una teràpia “alternativa”, la MTC és un sistema mèdic complet, amb més de 2.000 anys d’història, que continua plenament vigent avui dia. L’objectiu d’aquesta conversa és apropar la MTC d’una manera clara i entenedora, sense tecnicismes, perquè qualsevol persona pugui comprendre la seva filosofia i el seu funcionament. La Medicina Tradicional Xinesa posa l’accent en la prevenció, l’equilibri i una visió global de la persona, tenint en compte no només els símptomes físics, sinó també l’estat emocional, l’estil de vida i l’entorn. Una manera diferent d’entendre la salut Segons la MTC, la salut no és només l’absència de malaltia, sinó un estat d’harmonia interna. Quan l’energia vital —el conegut Qi— circula correctament pel cos, la persona se sent amb vitalitat, claredat mental i benestar. Quan aquest flux es bloqueja o es desequilibra, poden aparèixer molèsties, cansament o problemes de salut. A diferència de la medicina occidental, que sovint se centra en tractar el símptoma o la part del cos afectada, la Medicina Tradicional Xinesa observa el cos com un tot interconnectat. Dos pacients amb el mateix símptoma poden rebre tractaments diferents, perquè el que importa és entendre l’arrel del desequilibri en cada persona. Més enllà de l’acupuntura Quan es parla de MTC, molta gent pensa immediatament en l’acupuntura, però aquesta és només una de les seves eines. La Medicina Tradicional Xinesa inclou també la fitoteràpia xinesa, la dietètica energètica, el massatge Tuina, els exercicis terapèutics com el Qi Gong o el Tai-txi, i recomanacions personalitzades sobre hàbits de vida. Totes aquestes tècniques tenen un objectiu comú: ajudar el cos a recuperar la seva capacitat natural d’autoregulació. Una resposta als mals del món actual En un context marcat per l’estrès, el ritme accelerat, el cansament crònic i els desequilibris funcionals, cada vegada més persones s’interessen per la Medicina Tradicional Xinesa. Molts consulten per problemes com l’insomni, l’ansietat, les digestions pesades, els dolors recurrents o la falta d’energia, situacions en què la MTC pot aportar una mirada complementària i molt valuosa. Cal destacar que la Medicina Tradicional Xinesa és compatible amb la medicina convencional. No es tracta de substituir-la, sinó de sumar enfocaments quan és necessari, sempre amb criteri i respecte. I si ets escèptic? A les persones que mai n’han sentit parlar o que es mostren escèptiques, el missatge és clar: la MTC no promet miracles, sinó escoltar el cos, entendre què necessita i treballar des de l’arrel. Sovint, l’experiència personal és la millor manera de comprendre-la. Aquesta primera entrevista és una invitació a obrir la ment i descobrir una manera diferent —i molt antiga— d’entendre la salut, que pot encaixar perfectament amb les necessitats del món actual. Posa't en contacte amb la Carol 📧 theroyalacupuncture@gmail.com 🌐 www.theroyalacupuncture.com 📸 Instagram: @theroyalacupuncture 📞 Telf. 623 273 471 Reserva la teva cita