PARAULA D'ARGENTONA

Argentona acollirà del **5 al 7 de febrer** una nova edició de les **Jornades de Memòria Històrica**, dedicades enguany a l’exili republicà i a la deportació als camps de concentració nazis. Les jornades estan organitzades pel **Centre d’Estudis Argentonins**, **Òmnium Cultural Argentona** i l’**Ajuntament d’Argentona**. La historiadora **Margarida Colomer** ha destacat a Ràdio Argentona la vigència d’aquestes jornades en el context actual: > *“La memòria històrica és història, però la mateixa història ens posa en alerta en el present.”* El programa inclou conferències, actes institucionals i propostes culturals. El dimecres 5 de febrer s’obrirà amb una conferència sobre el silenci de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Divendres 6 de febrer es representarà l’obra *Un cel de plom*, basada en la vida de **Neus Català**, al Centre Parroquial, i dissabte 7 de febrer es farà un homenatge a **Ventura Casanovas Miguel**, veí d’Argentona assassinat al camp nazi de Gusen, amb la col·locació d’una llamborda Stolperstein. Des del Centre d’Estudis Argentonins, l’historiador **David Farell** recorda que encara hi ha molta feina per fer: *“La memòria històrica és un procés que no s’atura mai. Encara hi ha molts silencis i moltes històries per reconstruir.”* Les jornades volen recuperar veus silenciades i reivindicar la memòria com a eina de justícia democràtica.

Parlem amb Pep Valentí, president de Creu Roja d'Argentona, Òrrius , sobre la solitud de la gent gran, l'augment dels problemes de salut mental i la situació de les famílies joves. Una conversa al Paraula d’Argentona per entendre els principals reptes socials de la vila.

Aquest dijous 20 de novembre, en un dia carregat de simbolisme —quan es compleixen cinquanta anys de la mort de Franco i de l'inici de la transició democràtica— Paraula d'Argentona ha dedicat el programa a parlar de llengua, identitat i comunitat a partir d'un projecte local que vol portar el català més enllà de les aules: les parelles lingüístiques que promou l'Aula d'Extensió Universitària d'Argentona. Les convidades, la parella lingüística formada per Meritxell Freixas i Verònica Moretta, i Araceli Ferrer, representant de l'Aula d'Extensió Universitària,han reflexionat sobre l'evolució del català des dels anys setanta fins avui i sobre la necessitat de generar espais reals d’ús perquè la llengua continuï viva. En paraules de l'Araceli Ferrer, "la llengua és el paisatge de l’ànima", una idea que resumeix l'esperit del programa i el sentit del voluntariat lingüístic. La Verònica, nascuda a Buenos Aires i resident a Catalunya des de fa vint anys, ha explicat que va triar el català com la seva llengua de vida: "No serà mai la meva llengua d'origen, però sí la llengua que he decidit que sigui la meva". La necessitat de guanyar fluïdesa, sumada a una experiència personal que la va fer prendre consciència del valor del català, la va portar a inscriure's al projecte. La connexió amb la Meritxell, filòloga catalana i veïna d'Argentona, va sorgir a la darrera Mostra d'Entitats, i totes dues descriuen el procés d'aprenentatge que han compartit com "natural, còmode i enriquidor". Les seves trobades, que han anat des de converses a la plaça Nova fins a caminades per la vila, combinen pràctica lingüística i descobriment del territori. "Parlar amb algú és entrar a la ciutat a través de la seva gent", explicava la Verònica, que assegura que conèixer Argentona mentre practica català li ha permès integrar-se d'una manera més profunda. Des de l'Aula d'Extensió Universitària, l'Araceli Farré destaca que el projecte s'adreça sobretot als nous parlants i a les persones que s'empadronen al municipi. L'objectiu és treure el català del marc exclusivament acadèmic i recuperar-ne l’ús quotidià: "El català es perd quan es deixa de parlar. Mai hi havia hagut tanta gent que el conegués i, en canvi, la llengua retrocedeix en l’àmbit social". Per això, l’Aula vol oferir el servei en coordinació amb l'Ajuntament perquè les persones que arribin a Argentona trobin una porta oberta cap a la llengua i la comunitat. El voluntariat, diuen, no és només una eina d'aprenentatge, sinó també de cohesió social. La primera parella lingüística d'Argentona confirma que el model funciona: converses espontànies, aprenentatges compartits i una relació que acaba superant l'objectiu inicial. "Ens enriquim mútuament", explica la Meritxell. I és que, més enllà de l’ús lingüístic, el projecte construeix ponts humans. En un dia com el 20 de novembre, marcat pel record d'una etapa en què el català va ser perseguit, l'experiència d'aquestes parelles lingüístiques esdevé un recordatori: la llengua continua viva quan la fem servir, quan la compartim i quan la convertim en un espai de trobada.

L'escriptora argentonina Emília Illamola ha obert les portes del seu univers personal i creatiu en una extensa conversa al programa Paraula d'Argentona. L'autora, molt vinculada al municipi i al món del llibre des de mitjans dels anys setanta, ha compartit records d'infantesa, els seus inicis en la lectura i la seva relació profunda amb la natura i la pagesia. Illamola ha explicat com Argentona és el centre vital i emocional de tota la seva obra, un espai que defineix com “el rovell de l'ou” on ha crescut i des del qual escriu. Ha recordat també la seva infantesa com a filla de pagès, l'impacte visual i emocional dels camps i els arbres fruiters, i com aquest imaginari natural impregna la seva prosa poètica. Durant l'entrevista, l'escriptora ha repassat els seus primers contactes amb els llibres, quan encara no sabia llegir, i ha destacat el paper de la Quica Albert en la seva formació, així com l'impacte de les primeres lectures en català i de les grans autores i cantants del país. Illamola ha explicat també la seva trajectòria professional, marcada per dècades dedicades al món del llibre i per ser una de les fundadores de la llibreria Robafaves de Mataró, espai cultural de referència en plena transició democràtica. Ha recordat els anys d'intensa activitat, les dificultats del sector i la importància de la cooperació i l'associacionisme. Pel que fa a l'escriptura, Illamola ha revelat que no va començar a publicar fins que va deixar enrere la vida laboral i els fills ja havien crescut. Escriure, assegura, ha estat una manera de recuperar un espai propi i una eina per reflexionar sobre la vida. Ha descrit un procés creatiu pausat, basat en la reescriptura constant i en la necessitat de nodrir-se de la vida quotidiana i del contacte amb les persones. L'autora, que ja ha publicat diversos reculls i novel·les, ha compartit també els seus referents literaris i musicals, així com la influència de Rabindranath Tagore en la seva veu literària.

La música argentonina Carla Pérez Vas conversa al Paraula d’Argentona sobre el seu debut en solitari amb ‘Fi’, un disc íntim que neix d’un procés de dol i de la necessitat de mirar cap endins. L’artista parla també del seu vincle emocional amb Burriac, de la gravació a Zehin —el poble del seu pare— i del moment vital que dona origen al projecte. Al llarg de l’entrevista, reflexiona sobre el paper de les dones en el món de la música i explica per què, en molts circuits, les formacions femenines han de demostrar un nivell més alt per aconseguir les mateixes oportunitats que els grups de nois.

El poeta i col·leccionista d'art Dario Olaortua ha explicat a Paraula d'Argentona el procés de creació d'Enllà, el treball musical que la cantant Carola Ortiz ha elaborat a partir dels seus poemes. Olaortua destaca la complicitat artística amb la músic i la manera com les seves lletres han pres una nova dimensió sonora. En l'entrevista, Olaortua també ha fet balanç de la trajectòria de la Fundació Setba, que impulsa projectes artístics amb col·lectius vulnerables. Ha remarcat la importància de donar visibilitat a artistes amb discapacitat i de generar espais de creació que tinguin impacte social real. Finalment, el cinquè baró de Viver ha abordat l'estat del conjunt arquitectònic del Viver, declarat Bé Cultural d´Interès Nacional. Olaortua ha subratllat la necessitat de preservar la finca i obrir-la progressivament a iniciatives culturals que en garanteixin la continuïtat i el manteniment.

La jove periodista Marina Alaminos, de 27 anys, ha estat la protagonista de la darrera edició del programa Paraula d'Argentona. En aquesta conversa, Alaminos ha compartit la seva trajectòria professional, les seves reflexions sobre el periodisme actual i el vincle que encara manté amb el poble on va créixer. Alaminos, que va començar la seva trajectòria a Ràdio Argentona, ha passat per TV3 i la SER i, actualment, forma part de l'equip del programa 'El Suplement', que s'emet el cap de setmana a Catalunya Ràdio, conduït per Roger Escapa. A més, ha estat al capdavant del magazín estival de l'emissora nacional durant els darrers dos estius. “Fer ràdio el cap de setmana és molt agraït, però també complicat: sona el despertador a dos quarts de cinc del matí i encara no m'hi he acostumat”, confessa. Tot i treballar a Barcelona, la periodista continua molt vinculada a Argentona, especialment a través de la Garrinada, entitat que presideix. “És una manera de connectar amb la música i amb la gent del poble”, explica. Durant l'entrevista, Alaminos ha repassat els seus inicis i els referents que l'han inspirada, com Mònica Terribas i Antoni Bassas, i ha remarcat la importància dels mitjans locals com a escola per als joves periodistes: “Són la millor manera d'aprendre l'ofici i entendre què vol dir explicar històries properes”. La conversa també a repassat qüestions de fons sobre la precarietat laboral en el sector, la dificultat d'accedir a l'habitatge, i els reptes del feminisme i les xarxes socials entre les noves generacions. “Som una generació que ha normalitzat no poder independitzar-se. Viure sola a Barcelona és gairebé un privilegi, i no hauria de ser-ho”, lamenta. Pel que fa al futur del periodisme, Alaminos posa l'accent en la responsabilitat de combatre les fake news i en la necessitat de formar-se en noves eines com la intel·ligència artificial: “Cada cop és més difícil distingir què és veritat i què no. Si abans comprovàvem tres vegades una informació, ara ho hem de fer cinc”.

Gonçal Calvo ha tornat a casa. L’estudi de Ràdio Argentona, que ell mateix va ajudar a posar en marxa fa més de quaranta anys, l’ha rebut ara a l’altre costat del micròfon. “Crec que és la primera vegada a la meva vida que estic a l’altre cantó”, reconeix amb un somriure, després d’haver dedicat quatre dècades a fer preguntes, qüestionar i narrar la realitat des dels micròfons de Catalunya Ràdio. Calvo és un dels pares dels informatius de Ràdio Argentona. Als anys vuitanta, en plena efervescència democràtica, va formar part del nucli impulsor d’una emissora que va néixer “al·legal”, amb molta empenta i poques normes. “Ens vam autoorganitzar i em pagaven amb un sobre, sense contracte ni assegurança”, recorda. Aquells inicis, explica, estaven plens de ganes d’expressar-se després de la dictadura, però també de confusió: “Els ajuntaments tampoc sabien com gestionar-ho. Era una època molt emocionant, dura, però apassionant”. A Ràdio Argentona, Calvo va aprendre a moure’s entre la proximitat i la distància professional. “Quan treballes en un mitjà local, tothom et coneix. És com els metges o els mestres: quan surts al carrer, no deixes de ser-ho. Has de saber gestionar aquesta proximitat.” Després d’aquella etapa fundacional, va fer el salt a Catalunya Ràdio, on va viure moments que han quedat gravats a la memòria col·lectiva. Un dels més intensos, diu, va ser l’incendi del Liceu: “Vaig sortir de la closca de l’ou. Em va agafar totalment desprevingut. Però amb els anys aprens que la tensió davant del micròfon és necessària per fer bé la feina.” També recorda els grans incendis de la Catalunya Central, on va viure situacions límit: “Vam haver de fugir de les flames i vaig veure com un tornado arrencava el sostre d’una masia de sis-cents anys. Aquell dia vaig veure l’infern.” Per a Calvo, el repte més gran d’aquells moments era posar paraules a allò que semblava inefable: “A la ràdio no tens temps per pair-ho. Has d’explicar-ho en directe, amb precisió i serenor.” Durant la seva trajectòria, Calvo ha estat redactor, cap de secció i coordinador, però confessa que mai ha deixat de sentir respecte pel micròfon: “En quaranta anys, mai he perdut la por al micro. Cada cop que entro a l’estudi, em poso en tensió.” Una tensió que considera imprescindible per mantenir la qualitat i la veracitat informativa. El periodista argentoní també parla amb nostàlgia dels inicis tecnològics de la professió: les màquines d’escriure, els teletips, les cabines telefòniques i els casets. “Vam aprendre a fer cròniques des de qualsevol lloc. Una nit fins i tot vaig enviar peces des d’una casa de senyoretes de Castelldefels, perquè era l’únic lloc amb telèfon disponible!”. En una conversa plena d’anècdotes i reflexió, Calvo defensa amb convicció la necessitat de mantenir la mirada crítica en el periodisme actual, especialment en temps de gabinets de premsa potents i missatges institucionals molt dirigits. “El problema no és tant que els periodistes no surtin de la redacció, sinó que han de saber mirar més enllà del dossier oficial. No podem quedar-nos amb el que diu l’administració. Hem d’anar a parlar amb la gent, contrastar. No podem mai perdre l’esperit crític.” Ara, ja jubilat, Calvo continua vinculat al món del periodisme amb projectes formatius adreçats a joves entorn la veritat i les fake news. Un cop més, demostra que la curiositat i la inquietud, com la seva passió per la ràdio, no s’apaguen mai.

Al Paraula d’Argentona hem conversat amb Xavier Peguera, mestre jubilat i activista incansable per la llengua catalana. Fill de Balaguer i establert a Argentona des de finals dels anys vuitanta, Peguera ha dedicat la seva vida a l’educació i a la defensa del català, primer des de les aules i, més recentment, des dels moviments cívics i culturals. Recorda amb orgull els seus anys com a docent a l’Escola Francesc Burniol i després a l’Escola Argentona, on va impulsar projectes que vinculaven l’aprenentatge amb l’entorn: “Intentàvem que l’escola s’obrís al poble. Fèiem sortides, estudis de la riera, activitats amb el Llorenç Aldevila... Tot per arrelar els infants al seu territori”. Amb gairebé quatre dècades de docència, Peguera observa amb preocupació l’evolució social i cultural del país. “El valor de la cultura s’ha anat perdent —lamenta—. Durant el final del franquisme la gent presumíem del que llegíem; ara, la cultura s’ha diluït a internet”. Tot i així, continua compromès amb iniciatives locals de voluntariat lingüístic i educatiu, convençut que la transmissió del català passa per l’exemple i la proximitat: “Hem de regalar el nostre patrimoni cultural. Si abandonem la llengua, desapareixerà, perquè només perviu amb la voluntat dels qui la parlen”. Peguera també reivindica la dimensió integradora de la llengua: “La nostra possibilitat de pervivència depèn d’aquesta gent que arriba a Catalunya. Els hem de regalar el català, convidar-los a ser part de la nostra nació”. Com a membre actiu del Correllengua d’Argentona, Peguera defensa la celebració com una forma d’activisme festiu i obert: “El Correllengua vol mostrar que tenim arrels, llengua i tradicions, i que tothom hi és benvingut”. Enguany, la festa ret homenatge a Mercè Rodoreda, una de les grans veus de la literatura catalana. L’entrevista, plena de reflexions i vivències, és també un homenatge a una generació de mestres que van fer de l’educació una trinxera per la llengua i la cultura. Xavier Peguera, amb serenor i convicció, ho resumeix així: “El català és el nostre patrimoni més antic; és el que ens explica i ens uneix”.

El darrer convidat del programa Paraula d’Argentona de Ràdio Argentona ha estat l’historiador i antropòleg Jordi Alzina Iglesias, que ha conversat des de Grècia sobre la seva recerca entorn del moviment associatiu argentoní. Guanyador de la Beca Burriac 2022, Alzina ha dedicat els darrers anys a reconstruir la vida col·lectiva i les formes d’organització social del poble des del 1876 fins al 2000, un treball que s’ha acabat convertint en un exhaustiu retrat de la societat civil local. Segons ha explicat, el projecte va néixer a partir d’una trajectòria prèvia de més d’una dècada investigant el fenomen festiu d’Argentona, amb estudis, exposicions i documentals dedicats a les entitats juvenils i a la memòria històrica del municipi. “Feia temps que anava recopilant informació i tenia ganes d’aprofitar tot aquest material per iniciar una recerca de conjunt sobre el meu poble”, ha afirmat. L’estudi, que inicialment abastava el període 1940-2000, es va acabar ampliant fins al segle XIX, amb la descoberta de la Unió Argentonina (1876) com a primera entitat documentada. A partir d’aquí, Alzina ha estructurat el treball per etapes històriques, combinant fonts d’arxiu i entrevistes amb testimonis locals. “Com a historiador m’interessen les fonts documentals, però com a antropòleg també vull captar les percepcions i vivències de la gent. Són dues mirades complementàries per entendre la complexitat del passat”, ha explicat. Una de les conclusions que més l’ha impressionat és la vitalitat del teixit associatiu durant els períodes de llibertat, especialment durant la Segona República, en contrast amb el “desert civil” imposat per la dictadura franquista. “Quan hi ha moments de llibertat, hi ha una proliferació i una dinàmica associativa molt gran. En canvi, sota la dictadura, tot queda reduït al futbol i al centre parroquial”, ha apuntat. També ha subratllat el control ideològic que exercia el règim sobre la cultura i l’oci: “Els guanyadors de la guerra no només van tenir el poder polític, sinó també l’hegemonia cultural”. Alzina ha destacat, a més, com l’associacionisme ha estat un reflex local dels canvis socials i econòmics de Catalunya, des de la revolució industrial fins a la transició democràtica. En aquest sentit, considera que l’estudi d’Argentona permet entendre processos més amplis de la societat catalana. “La societat civil sempre té un poder, i per això des del poder sempre hi ha hagut por que es generin pràctiques contestatàries des de baix”, ha remarcat. El projecte culmina amb la Garrinada, símbol de la renovació cultural i participativa dels anys vuitanta, però Alzina no descarta continuar aprofundint-hi. El resultat final es publicarà en forma de llibre, on es podran conèixer les persones, entitats i moments clau que han configurat la història col·lectiva d’Argentona.

A Ràdio Argentona, la protagonista del darrer Paraula d'Argentona ha estat la Maria Esquís Sánchez, una jove molt vinculada al món del camp a través de l'explotació agrícola de Campins, on la seva família fa més de cinquanta anys que hi és masovera. La Maria, que reconeix que no es considera pròpiament pagesa, viu però envoltada de la seva essència: la feina a l'hort, la vida familiar i el contacte directe amb la natura. Aquest cap de setmana, Campins ha estat un dels espais participants a la iniciativa “Benvinguts a Pagès”, una proposta impulsada per la Generalitat que convida les famílies a descobrir de prop el sector primari. Enguany hi han passat més de 600 persones, en una edició que, segons la Maria, “ha estat de les millors que hem fet”. El projecte de Campins va néixer per mantenir viva la feina del seu pare i els seus tiets, però amb una mirada nova: obrir les portes al públic i convertir l'hort en un espai d'aprenentatge. “Volem que els nens vegin que la llet no surt d'un tetrabric i que un enciam creix a terra, no a la nevera”, explica. La Maria també ha recordat la seva infantesa als mercats setmanals, on va començar a vendre verdures amb només vuit anys. Una experiència que, diu, li ha donat caràcter i li ha fet estimar el tracte amb la gent. “El mercat era com una família. Quan el vam deixar, vaig plorar moltíssim”, reconeix. Durant la conversa, Esquís ha parlat també de les dificultats que viu el sector primari: burocràcia, normatives exigents i manca de relleu generacional. Creu que molts pagesos acaben desmotivats per les traves administratives i la poca rendibilitat. “Passen més hores davant l'ordinador que sobre el tractor”, ha lamentat. Tot i això, la seva aposta és clara: continuar donant vida a Campins i fer créixer el projecte educatiu amb visites escolars i tallers. “Ens agradaria ser com una aula oberta, on les criatures puguin aprendre d'on surt allò que mengen.” Amb passió i orgull, la Maria Esquís representa una generació que vol dignificar la feina de pagès i mantenir viu el vincle amb la terra.

El boletaire Francesc Navarro, veí d'Argentona des de fa més de quaranta anys, ha estat el protagonista del darrer espai Paraula d'Argentona, on ha parlat de la seva passió pel bosc i la natura. Navarro, que es defineix com un “recolector” i no pas com un depredador, va reivindicar la necessitat de mantenir una relació respectuosa amb l'entorn: “Abans anàvem a buscar bolets, però també a netejar el bosc; ara molts estan bruts i això impedeix que el bolet broti”. Durant la conversa, el boletaire ha explicat que aquesta afició li ve de família: “M'ho va transmetre el meu pare, que m'ensenyava a mirar el bosc amb calma i respecte”. A més, recorda com, de jove, sortia de Mataró amb el cistell i l'entrepà per passar el matí entre pins i alzines. Amb els anys, però, diu que tot ha canviat: els boscos s'han densificat, molts camins s'han tancat i la pressió humana —de ciclistes, motoristes i visitants— ha crescut. “Hi ha molta gent al bosc i això genera erosió i brutícia. El bosc és de tothom, però també té un amo, i si el propietari no el pot mantenir, cal que l'administració hi intervingui. Els boscos necessiten gestió”, reflexiona Navarro, convençut que la falta de manteniment és una de les causes principals dels incendis i de la degradació forestal. Navarro també parla del canvi climàtic, que altera els cicles naturals i les dites populars: “Tot s'avança. Els bolets surten abans o no surten, i cada cop hem d'anar més amunt per trobar-ne”. Segons explica, la temporada actual arriba més tard i és més irregular, i confessa que ja fa anys que en recull menys que abans. El boletaire recorda amb nostàlgia les mostres de bolets que durant un temps es van organitzar a Argentona: “Vam començar amb molta il·lusió, però va arribar un punt que ja no trobàvem bolets. No era ètic exposar-ne de comprats”. Tot i això, Navarro manté viva la passió pel bosc i pel que li ha ensenyat: a observar, a respectar i a gaudir del silenci. “Quan entres al bosc has d'entrar en silenci. El bosc t'educa la mirada”, conclou.

Els protagonistes de l’última edició de Paraula d’Argentona han estat els germans Jaume i Xavi Amatller, més coneguts al poble com els Notxa. Clowns, actors, dinamitzadors culturals i professors de teatre, els Amatller han compartit micròfons per repassar la seva trajectòria personal i artística, marcada des de ben petits per l’ambient teatral i cultural d’Argentona. Durant la conversa, recorden la influència del pare, que als anys vuitanta va participar al muntatge amateur Somni d’estrelles, i la seva implicació en la Penya del Llanto, una colla que va contribuir a recuperar el Carnestoltes al municipi en plena postguerra. “El nostre pare i els seus amics volien animar un poble gris i van portar gresca i festa al carrer”, expliquen. Els germans també evoquen la infantesa al Centre Parroquial, on van descobrir el teatre amateur. “Jo recordo sortir a l’escenari amb només cinc anys cantant ‘Els soldats venen de França’”, diu en Xavi. El Jaume, per la seva banda, destaca que aquelles obres, que incloïen textos de Brecht, el van marcar i li van despertar la vocació. La professionalització arribaria més tard. El Xavi amb una gira per Andalusia amb la companyia Gat de l’Hospitalet, mentre que el Jaume reivindica l’humor i l’esperit de pallasso com a punt de partida de la seva carrera. Tots dos subratllen, però, la dificultat de dedicar-se plenament al teatre: “Sovint es diu amb ironia: ‘I a sobre els paguen’, i això pesa molt en la nostra professió”, afirma el Jaume. Actualment, els germans Amatller continuen vinculats a la vida cultural del poble i aquest octubre dinamitzaran de nou el Festival Sense Portes. A més, segueixen ensenyant, actuant i mantenint viu l’esperit d’una família i d’un poble estretament lligats al teatre i a la cultura popular.

En plena dictadura franquista, quan el català estava perseguit i ensenyar-lo a l'escola era un acte de valentia, Quica Albert es va convertir en la primera mestra de primària de Mataró que va impartir classes en la llengua pròpia del país. Nascuda a Argentona l'any 1941 en una família pagesa, la seva trajectòria combina compromís pedagògic i activisme cultural. Ara, ja jubilada, ha repassat la seva experiència vital en una entrevista al programa Paraula d'Argentona. Albert va iniciar-se de molt jove en el món educatiu: amb només quinze anys ja es va trobar al capdavant d'una aula amb una seixantena de nens i nenes, en una escola parroquial de Cerdanyola. "Vaig començar sense títol i amb la responsabilitat d'ensenyar infants que mai havien anat a escola. Malgrat l'edat, vaig rebre un respecte immens de les famílies i vaig descobrir que la meva vida seria estar envoltada de criatures", explica. El seu pas a l'ensenyament formal no va ser immediat. Després d'uns anys treballant en feines administratives, la passió per l'educació i per la llengua la va portar a cursar estudis de Ciències de l'Educació a la universitat, compaginant-ho amb la feina i superant proves d'accés sense haver cursat batxillerat. "Vaig estudiar de nit i fins i tot vaig fer treballs en català quan encara no era habitual. El meu amor per la llengua neix sobretot del fet d'haver estat perseguida. La injustícia em va empènyer a defensar-la", recorda. Als anys setanta, va començar a ensenyar a llegir i escriure en català als alumnes de primer de primària a Mataró, una decisió pionera que va comptar amb el suport dels pares i que va contribuir a obrir camí a la immersió lingüística. "Hi havia famílies que fins i tot em demanaven classes de català per a elles mateixes. Va ser una etapa de molta complicitat i de sentir que fèiem un pas col·lectiu molt important", destaca. La mestra, que sempre va donar importància a la música i a la transmissió de valors, defensa que la clau de l'educació és l'estima als infants: "Un bon mestre és aquell que sap veure què necessita cada alumne i que fa que els nens se sentin estimats. Si venen contents a l'escola, aprenen el doble". Ara, amb la perspectiva dels anys, lamenta la davallada en l’ús social del català i els debats actuals sobre percentatges d'hores en castellà, però manté l'optimisme: "Tot depèn de com es presenten les coses. Si es proposa amb entusiasme i naturalitat, els infants responen". La vida de Quica Albert és la d'una generació de mestres que van trencar silencis i van obrir finestres en temps de repressió. El seu testimoni és també el d'una educadora que va fer de l'aula un espai de resistència i dignitat.

Oriol Calvo, director del Museu del Càntir d'Argentona, ha anunciat que es jubilarà d'aquí a tres mesos, posant punt final a una etapa de quatre dècades al capdavant d'una de les institucions més emblemàtiques del municipi. En una entrevista a Paraula d'Argentona, Calvo ha destacat que el museu ha estat “en molts sentits la bandera del poble cap a Catalunya i al món”, convertint-se en un referent cultural més enllà de l´àmbit local. Quan va assumir la direcció, el Museu del Càntir era una institució jove i amb recursos limitats. Amb la seva empenta i dedicació, Calvo ha impulsat l'ampliació i la catalogació de la col·lecció, que avui supera les 3.500 peces de terrissa i ceràmica, moltes d'elles de gran valor històric i artístic. A més, ha estat l'artífex de la projecció internacional del museu, establint contactes amb institucions i col·leccionistes d'arreu del món i aconseguint que Argentona sigui coneguda com una de les capitals del càntir. Un dels moments més significatius de la seva trajectòria ha estat la consolidació de la Festa del Càntir, que cada primer d'agost omple la vila d'artesans, visitants i col·leccionistes. Calvo en subratlla el caràcter únic: “Hem sabut mantenir l'esperit popular i, alhora, obrir-nos a creadors contemporanis que han donat nova vida a una tradició ancestral.” També destaca el paper de la festa com a motor turístic i com a eina per reforçar el sentiment de pertinença dels argentonins. Durant el seu mandat, el museu ha organitzat nombroses exposicions temporals, moltes d'elles innovadores, que han combinat la preservació del patrimoni amb la mirada actual d'artistes contemporanis. Calvo recorda amb especial afecte les col·laboracions amb escoles i entitats locals: “Sempre hem intentat que el museu fos viu, un espai obert on tothom pogués sentir-lo com a propi.” En l´àmbit professional, Oriol Calvo també ha tingut un paper actiu en xarxes i associacions museístiques, participant en jornades i congressos especialitzats. El seu coneixement del món de la ceràmica i la terrissa l'ha convertit en una veu autoritzada en aquest camp, i les seves aportacions han contribuït a situar Argentona en l'agenda cultural del país. Ara, amb la mirada posada en la seva jubilació, assegura que se sent satisfet i agraït. “No ha estat només una feina, sinó una vocació. He tingut la sort de dedicar la meva vida a preservar i difondre un patrimoni que ens defineix com a comunitat.” Tot i deixar la direcció, Calvo no descarta continuar vinculat al món de la cultura i a projectes puntuals que permetin seguir reforçant el llegat del Museu del Càntir. Amb la seva sortida, s'obre un procés de relleu en la direcció del museu que haurà d'afrontar reptes com la digitalització de fons, l'ampliació d'espais i la necessitat de seguir atraient nous públics. Calvo confia que el futur director o directora sabrà mantenir l'essència del projecte i, alhora, aportar-hi noves idees: “El museu és viu i encara té molt camí per recórrer.”

El programa Paraula d'Argentona ha estrenat una nova conversa amb Oriol Bassa, investigador ambiental i enginyer de forest, que alerta dels impactes cada vegada més visibles del canvi climàtic en la fauna i en els espais naturals del nostre entorn. Bassa subratlla que l'augment de les temperatures no només provoca conseqüències directes en la salut de les persones, sinó que també accentua desequilibris ecològics. Un dels exemples més clars és la sobrepoblació de senglars al Maresme, que, segons estudis de la Diputació de Barcelona, arriba a quinze individus per quilòmetre quadrat. “Aquests animals troben fonts d'alimentació fàcils a prop dels nuclis urbans, especialment en contenidors i papereres, i això incrementa el risc d'accidents i conflictes amb pagesos i veïns”, explica. Segons l'investigador, la manca de depredadors naturals i les condicions de sequera prolongada han agreujat la situació. Davant d'això, Bassa defensa “solucions basades en la natura”, com la recuperació d'espècies depredadores com el linx, en lloc de dependre només de la caça. La conversa també posa el focus en altres espècies amenaçades, com el gripau d'esperons, que ha vist fracassar els intents de reintroducció a la Serralada Litoral per la desaparició de zones humides. A més, Bassa alerta de la sobrefreqüentació dels espais naturals després de la pandèmia, que multiplica la pressió sobre ecosistemes ja fràgils. Un altre dels punts clau és la riera d'Argentona, on l'investigador reclama una gestió conjunta entre municipis i administracions per combatre les espècies invasores, especialment la canya i el seneci del cap, i alhora restaurar els hàbitats de ribera. Bassa proposa implicar les escoles del municipi en acords de custòdia ambiental per fer seguiment i manteniment de la biodiversitat.

La mestra Anna Sánchez ha estat la convidada de la darrera edició de Paraula d'Argentona, on ha reflexionat sobre el valor de l'educació com a motor de segones oportunitats. Sánchez, nascuda a Andalusia i establerta a Catalunya des de l'adolescència, ha dedicat la seva trajectòria a acompanyar joves que han estat a punt de quedar fora del sistema educatiu. Actualment, és professora dels Programes de Formació i Inserció (PFI) d'Argentona, que aquest curs han arrencat amb 48 alumnes repartits en tres perfils professionals: auxiliar de vivers i jardins, electricitat i pastisseria-forneria. Uns estudis que, segons explica, permeten als nois i noies “continuar formant-se o bé incorporar-se al món laboral amb més eines i confiança”. Durant l'entrevista, Sánchez ha remarcat la importància d'oferir respostes educatives adaptades a la diversitat de l'alumnat: “Si vaig a comprar pantalons i només hi ha talla única, sortiré frustrada. Doncs amb els joves passa el mateix: el sistema ha de tenir totes les talles”. També ha destacat l'aposta del municipi per l'educació, amb una oferta que considera “un oasi” gràcies a la implicació dels centres i del consistori. A més, ha subratllat el valor afegit dels PFI ubicats a les antigues escoles del Cros, “un entorn natural que permet als joves començar de zero, sense etiquetes”. Sobre els reptes actuals, Sánchez ha advertit del paper dels mòbils i les xarxes socials en la vida dels adolescents: “Molts expliquen més coses a través de la pantalla que cara a cara”. Per això, al centre, els telèfons es guarden durant el dia per afavorir la convivència i la comunicació real. Finalment, ha adreçat un missatge a les famílies: “El que necessiten els joves és presència i coherència. Que els pares i mares assumeixin el seu paper i hi siguin de debò”.

ordi Suari, que va ocupar l'alcaldia d'Argentona en dues ocasions, ha compartit els seus records i reflexions en una entrevista concedida a Ràdio Argentona. Suari, que actualment té 95 anys, assegura que el poble “és una mina d'or” i destaca que sempre hi haurà feina per fer, “només cal que vingui algú amb ganes de gestionar-la bé”. Fill d'un constructor assassinat durant la Guerra Civil i empresari tèxtil d’èxit, Jordi Suari va començar la seva trajectòria pública com a president del Llaç d'Amistat. El 1979 va encapçalar la candidatura de Convergència i Unió i es va convertir en el primer alcalde de la democràcia al municipi. Durant el seu mandat, Argentona va viure canvis significatius, com la implantació de l'IBI, la compra de terrenys per a equipaments com el pavelló i les escoles, l'arribada de l'aigua del Ter i l'obertura completa del carrer Gran. Suari recorda aquells anys com una època d'acords i consensos, on “no hi havia oposició, tothom formava part del govern”. Aquesta conversa amb Jordi Suari és el punt de partida de PARAULA D'ARGENTONA, un nou programa de Ràdio Argentona conduït per Maria Rosa Martínez. Cada dia, després de l'informatiu (13.15 h), el programa oferirà converses pausades amb trajectòries, professions i projectes singulars, totes amb accent argentoní.