Podcast Camps de Cotó

Al nostre programa d’avui repassarem les novetats de: Mina Choi Orchestra-Stories-2025 Marta Sanchez-Perpetual Void-2025 Kenny Barron-Beyond this place-2025 Jazzmeia Horn-Messages-2024 Abe Rábade-Tempo de Cor-2025 Isaiah Collier & The Chosen Few-The World is on Fire-2024 A la part final del programa escoltarem part de la publicació de «In Norway: The Kongsberg Concert», una gravació inèdita i que es va creure perduda, del gran pianista Bill Evans realitzada el 1970, i que coincideix amb el sexagèsim aniversari del Festival de Jazz de Konsberg. En aquest concert Bill Evans estava acompanyat pel contrabaixista Eddie Gómez i el bateria Marty Morell. Gómez tocava al costat del pianista des de 1966, mentre que Morell es va incorporar a la formació l'any 1968 i des de llavors van estar tocant junts fins al 1974.

Pablo Records va ser un segell discogràfic fundat el 1973 per Norman Granz, conegut per preservar el jazz clàssic en una època de canvis musicals. Granz, defensor dels drets civils i creador de Jazz at the Philharmonic, va oferir llibertat artística total als músics, capturant l’espontaneïtat del jazz. El segell va comptar amb llegendes com Ella Fitzgerald, Oscar Peterson, Count Basie, Dizzy Gillespie, Sarah Vaughan i Joe Pass, entre d’altres, mantenint el jazz tradicional viu mentre altres tendien a la fusió o jazz-rock. Després de la mort de Granz el 2001, Concord Records va adquirir Pablo, continuant la reedició dels seus clàssics. Pablo Records es manté com un símbol d’integritat artística i excel·lència musical.

Dins del nostre programa dedicat a les novetats avui escoltarem els darrers àlbums de: • Rex Richardson-Elegy-Summit-2025 • Geoff Stradling-Nimble Digits-Origin Records-2025 • Rafa Aceves Trio-Emeki-Errabal-2025 • Juan de Diego «Grebaliarak»-Azken Uda-2025 • Michael Mayo-Fly-Mack Avenue-2024 • Joan Fort-So Far,So Good-Fresh Sound-2025 • Pasqualle Grasso-Fervency-Masterworks-2025 • John Patitucci-Spirit Fall-Edition Records-2025 • Rodney Whitaker -Mosaic- Origin Records-2025 Tancarem el nostre programa amb la reedició d’un concert del gran Oscar Peterson a quartet en directe a Múnic l’any 1994.

Avui viatjarem al llarg del segle XXI escoltant temes diversos, i seleccionarem els millors àlbums que es van enregistrar durant els anys 2000-2010, escoltant un tema de cada disc en aquesta primera part d’aquest especial. Per aquest motiu hem fet la selecció de temes dels següents àlbums.: 1. Brian Blade Fellowship-Perceptual-2000 2. Marilyn Crispell-Amaryllis-2001 3. Cassandra Wilson-Belly Of The Sun-2002 4. Terence Blanchard-Bounce-2003 5. Brad Mehldau Trio-Anything Goes-2004 6. Miguel Zenon-Jíbaro-2005 7. Dave Douglas-Meaning and Mystery-2006 8. Robert Glasper-In My Element-2007 9. Charles Lloyd Quartet-Rabo de Nube-2008 10. Trio 3 + Geri Allen-At This Time-2009 11. Jason Moran-Ten-2010 Una forta abraçada per tots i bona setmana i bon Jazz.

Avui el nostre programa contara amb les novetats de : Pol Omedes-Tasty Time-The Changes 2024 Steve Davis-We See-Smoke Sessions Records-2024, at Jazz Club, New York City Oz Noy-Fun One-Criss Cross Jazz 2024 Joel Ross-Nublues-Blue Note Records 2024 Ben Patterson Jazz Orchestra-Groove Junkies-Origin Records 2024 El nostre concert a la part final del programa serà part del mateix que va oferir el gran trompetista Tom Harrel al Village Vanguard el 2002 amb: Tom Harrell: Trompeta, Flugelhorn; Xavier Davis: Piano; Jimmy Greene: saxo tenor; Ugonna Okegwo: baix; Quincy Davis:bateria. 1. "Asia Minor" (Tom Harrell) 8:43 2. "Manhattan, 3 A.M." (Tom Harrell) 3:07 3. "Where the Rain Begins" (Angela Harrell-Tom Harrell) 6:18 4. "Blues in Una Sea" (Tom Harrell) 11:39 Bon programa i bon jazz. andreujazz@gmail.com

Nascut a Washington DC el 1899, Edward Kennedy Ellington, més conegut com a "Duke", va començar a tocar el piano de petit. La seva mare, que també va interpretar el piano, va supervisar la seva educació i, quan tenia disset anys, va començar a jugar professionalment. Ellington va començar a compondre la seva pròpia música. El 1923 es va traslladar a Nova York i l'any següent va formar la seva pròpia banda, els Washingtonians. Cap al 1927, la banda d'Ellington havia trobat una petita base de fans i va aconseguir un compromís al famós Cotton Club de Harlem. Aquest va resultar ser un punt d’inflexió important en la carrera d’Ellington, proporcionant-li accés a públics més grans a través de ràdio i enregistraments. El 1931 Ellington va deixar el Cotton Club i va començar una sèrie de visites extenses que continuarien durant la resta de la seva vida. Per a Ellington, la gran banda no estava simplement formada per cinc canyes, quatre trompetes, tres trombons, bateria, un baix i un piano; Estava format per individus. Quan altres compositors s’havien preocupat de crear un so que unifiques els molts instruments en una sola veu, Ellington va creure en deixar que les veus dissonants de cada músic toquessin els uns contra els altres. Va escriure música que va aprofitar l'estil i les habilitats dels seus solistes. Per això i moltes altres raons, els seus solistes sovint es van quedar amb ell durant períodes prolongats i dècades senceres. Avui l’hi rendim homenatge recordant algunes peces d’Ellington amb les quals grans instrumentistes van engalanar les seves pròpies virtuts i qualitats musicals com a músics de Jazz.

Aquesta Setmana repassem les novetats de: Out Of/lnto-Motion 1 M.T.B- 'Solid Jackson' Luther Allison Trio- I Owe lt All To You Al Jarreau & NDR Big Band- Ellington I el nostre concert en directe: Chick Corea Akoustic Band Recorded live at Kongsberg Jazz Festival in Kongsberg - Norway, 1989. Chick Corea (Piano) John Patitucci (Double Bass) Dave Weckl (Drums)

Avui el nostre espai torna a presentar-se oferint com cada any un programa Miscel·lani i recordant efemèrides dels anys cinquanta després d’escoltar diversos blocs musicals els quals avui ometem els noms dels temes i els seus autors per donar més mobilitat i interès per provocar l’audiència de futurs oients.

Dins del nostre programa d'avui els Standards són els protagonistes, i en aquesta ocasió hem seleccionat Standards molt coneguts dins el repertori del Jazz per èpoques que van dels anys 20 als 60 però no interpretats per aquells que els hi van donar més renom sinó per altres músics de diversos temps i èpoques.

Al nostre programa d’avui podrem escoltar les novetats de: • Marco Mezquida y Chicuelo-Del Alma • The John La Barbera Big Band-Grooveyard • Gonzalo del Val- Lamentos Mestizos • One for All Sextet-Big George • Renee Rosnes-Crossing Paths El concert de la setmana a la nostra part final és el que es va celebrar el 13 d’abril del 1961 al Falkoner Centret, Copenhaguen Dinamarca amb: Julian Cannonball Adderley (sa) Nat Adderley (tr) Victor Feldman (p) Sam Jones (b) i Louis Hayes (dr).

El desembre de 1940, Mario Bauzá es va incorporar com a director i arranjador, a la banda de Machito , " The Afro-Cubans". Bauzá i Machito serien els que "fessin comprendre al món del jazz que és un error afegir simplement un percussionista llatí a una secció tradicional de ritme de jazz, com sovint era el cas llavors". Això els va portar a formar “seccions completes de ritmes cubans, on els percussionistes llatins entren en relació amb el jazz, i els bateries de jazz amb la música llatinoamericana”. En aquestes seccions s'integraven diversos instruments de percussió, tocats per diversos músics d'origen normalment cubà, i un contrabaixista que havia de dominar tant els ritmes de jazz com els cubans. Nosaltres avui el que hem fet és escollir un enregistrament per dècada representatiu del Jazz caribeny amb convivència de l'entorn i estil Jazzístic del moment que es va enregistrar per tenir una visió precisa del Jazz Afrocubà i la seva evolució estilística durant cinquanta anys d’evolució.

Willis Leonard Holman, conegut en el món artístic com Bill Holman (Olive, Califòrnia, 21 de maig de 1927) és un músic estatunidenc de jazz, saxofonista, arranjador, compositor i director de big band. En 1948 va decidir deixar els seus estudis d'enginyeria en la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA), per a dedicar-se a tocar jazz. Estudia el saxo tenor durant tres anys, i en 1951 passa a formar part de la big band de Charlie Barnet. Es converteix en arranjador i compositor de Stan Kenton entre 1952 i 1956, convertint-se en un dels més prestigiosos compositors i arranjadors de l'escena jazzística de la Costa Oest dels Estats Units.​ Va formar una big band pròpia que va gravar diversos àlbums a la fi de la dècada de 1950 i principis de la de 1960. Aquests àlbums van incloure els títols: «In a Jazz Orbit» (1958), «The Fabulous Bill Holman» (1958) i «Bill Holman’s Great Big band» (1961). L'àlbum més notable d'aquells anys, va ser «Incomparable», amb la cantant Anita O’Day i editat pel segell Verve. A partir de 1975, gairebé 13 anys després de la seva última gravació de big band, Holman va començar a assajar, escriure i gravar novament amb la seva pròpia big band, i va tornar a triomfar guanyant dos premis Grammy. Els arranjaments de Bill Holman per a grans orquestres de jazz, van tenir un tremend impacte fora dels Estats Units. Va dirigir i va gravar amb conegudes orquestres de jazz com la «WDR Big band» de Colònia, la BBC Big band de Londres, la SWR Big band de Stuttgart (Alemanya), la hr-*Bigband de Frankfurt (Alemanya), la RIAS Big band de Berlín, la Klaus Weiss Big band, Vic Lewis, la Big band de la Ràdio Noruega, BuJazzO i l'Orquestra Metropole dels Països Baixos a Amsterdam. Les partitures musicals i gravacions de Bill Holman estan arxivades en biblioteques nacionals de més de 20 països importants de tot el món.

El passat 18 de novembre d’enguany fa avui tot just una setmana ens va abandonar el gran guitarrista i compositor Barceloní, Jordi Bonell. Músic amb una gran trajectòria sempre va estar vinculat dins de la fusió i el mestissatge Jazzístic. Profundament, líric i melòdic i de pulsació de immaculada pulcritud i tècnica va saber extreure les millors i estilístiques vibracions de les sis cordes fos quin fos el context musical que desenvolupes. Des dels seus començaments amb el grup Secta Sònica als 70 fins als seus darrers enregistraments recordarem avui al que ha estat tot un model i referent com a guitarrista de Jazz dins de les tendències de la Fusió del Jazz Rock, el Jazz Mediterrani, o del World music Jazz entre d’altres. D'altra banda, va estar sempre un músic amb un ampli reconeixement col·laborant amb figures del jazz com:  Chet Baker, Marc Johnson, Archie Shepp, Jim Hall, Larry Willis, Jorge Pardo, Carles Benavent, Horacio Fumero o Chano Domínguez entre altres. També va col·laborar amb d'altres artistes com:  Lola Flores, Joan Manuel Serrat, Gato Pérez, Dyango, Moncho, Marina Rossell, Santiago Auserón (Juan Perro) o Miguel Bosé entre altres.

Aquesta setmana repassarem les novetats del trompetista Tom Harrell, de la cantant Samara Joy del trio liderat pel pianista suec Rasmus Sorensen, del grup Vibe i del trombonista i saxofonista Michael Dease. La nostra darrera part del programa està dedicada a Benny Golson com a complement al seu programa d’homenatge amb un concert en directe amb la formació coliderada amb art Farmer, The Jazztet, al Birdhouse de Chicago el maig de 1961.

Homenatge a Quincy Jones Quincy Delight Jones Jr . Trompetista, director d'orquestra, compositor i arranjador nord-americà (Chicago, Illinois, 14-3-1933). Canta espirituals a Seatle, on s'instal·la la seva família en 1948 i toca diversos instruments abans d'optar per la trompeta. Compon a partir dels setze anys i passa temporades amb Bumps Blackwell i Jay McShann. Contractat per Lionel Hampton (1951-1953), descobreix Europa i escriu per a Oscar Pettiford, Art Farmer, Clifford Brown, Gigi Gryce, Tommy Dorsey, Count Basie,George Wallington, Dinah Washington i d’altres entre el 1954 al 1956. Després d'una gira mundial amb Dizzy Gillespie (1956), es converteix en director artístic de Barclay (1957) i estudia amb Nadia Boulanger. Torna a Nova York, forma una big band que acompanya fins a París l'opereta "Free And Easy" de Harold Arlen (1960). Després de mitjans dels 60s es consagra com a arranjador per a Ray Charles i es dedica a la producció discogràfica. Funda la companyia Qwest Rècords (1981) i es fa cèlebre per les músiques de pel·lícules i pel seu paper en la carrera de cantants tan famosos com Michael Jackson. El seu virtuosisme eclèctic li permet adaptar als gustos del moment els traços fonamentals del jazz i el designa com un dels principals arquitectes de l'entorn musical dels anys 60-80. Nosaltres avui descobrirem al gran Quincy Jones com a Director, compositor, arranjador i conductor de les seves Orquestres durant el període compres entre el 1956 al 1961.

Pel nostre programa d'avui hem recollit del nostre bagul musical quatre obres diferents en contingut, estil i dècada, però tots quatre àlbums mantenen vius un elegant estilisme i una profunda creativitat atemporal. L'ús en tots ells de l'espai i la respiració musical, i la seva singular transparència comunicativa reflecteixen en tots quatre discos un magnífic exemple d'atemporalitat jazzística. Les obres escollides que escoltarem avui són: Live in Brussels-Benny Goodman Big Band. Belgium, U.S. Theater, Fairgrounds, May 25th to 31st, 1958. Destination Out-Jackie McLean. Recorded on September 20, 1963 Blue Note – TOCJ-4165 Something Special-Jim Hall.Recorded March 6 & 8, 1993 at Sound on Sound Recording Studio, New York City Pianism-The Michel Petrucciani Trio.Recorded At RCA Studio "C" December 20th, 1985 Blue Note – CDP 7 46295 2

Aquesta setmana escoltarem els darrers enregistraments de: Fernando Brox «From Within»,Orrin Evans and The Captain Black Big Band «Walk a Mile in my Shoe», Hector Floría «Phanerozoic», Eyal Vilner Big Band «Swingin' Uptown» i Lakecia Benjamin. Tancarem la darrera part del programa amb el concert que va ser gravat el 3 de juliol de 1993 a la Liederhalle de Stuttgart conduïda per Bill Holman, saxofonista tenor, director d'orquestra, compositor, arranjador amb la SWR Big Band.

Grans gravacions del 90 s On era el jazz als anys 90? El jazz va anar seguint les empremtes deixades des de la dècada anterior i un nou ressorgiment contemporani anomenat per molt com a Neo-Bop s'enfrontava contra moviments com el Acid Jazz que estava en ple apogeu en aquell moment. De sobte les discogràfiques van començar a reeditar molts àlbums rars i exhaurits dels anys 60 i 70 a causa del seu mostreig per artistes de hip hop i acid jazz. La ràdio de jazz suau o subgèneres com el Smooth Jazz eren la dominant a les ones, i les estacions de ràdio públiques tot i que encara eren una font per al jazz convencional van deixar pas a un Jazz innocu i propi de clixés de música pop que poc van aportar al Jazz com a art principal. Per a molts joves músics negres que van arribar a l'escena aquella dècada com, Roy Hargrove, Dave Douglas o Brad Mehldau, entre d'altres, van saber prendre nota dels encara supervivents músics del Jazz en majúscules agafant el seu testimoni i va ser la seva oportunitat de deixar la seva empremta definitiva en el jazz acústic amb les seves pròpies experiències musicals contemporànies. Avui escoltarem a aquests joves músics i instrumentistes consolidats d'anteriors generacions aportant petites obres mestres enregistrades al llarg de les dècades dels 90s.

Winton Marsalis Septet at Village Vanguard 1990-1994 El que avui escoltarem ens ofereix una petita mostra del que va passar durant set nits mítiques en el Village Vanguard, tot i que el personal del Septet de Wynton Marsalis va canviar de formació una vegada i una altra, amb Todd Williams i Marcus Roberts en lloc de Victor Goines i Eric Reed principalment. Però tot això és part del que fa que aquest conjunt d'actuacions van ser tan imponents. Es pot veure que aquella banda, amb qualsevol dels seus membres, va ser una de les més grans no sols del seu temps sinó de tots els temps del jazz. T'ho permet saber, el swing, la precisió, el foc i l'originalitat de la música que escoltarem avui i que per moments són absolutament aclaparadors. Gran part d'això té a veure amb el mateix Marsalis, que deixa clar, una vegada més, que és el rei de la trompeta d'avantguarda fermament arrelada en el jazz, el blues i el swing durant tots els vuitanta i mitjans dels noranta. El foc creixent amb el qual executa diversos dels passatges d'aquestes improvisacions poderosament aventureres recorda a Roy Eldridge realineat per a un altre moment o època. Les seves balades parlen per si soles. Després està la manera de tocar de la banda. Totes dues seccions rítmiques tenen formes molt originals d'acompanyar als improvisadors, amb Herlin Riley entrellaçant ritmes de carrer de Nova Orleans amb la seva pròpia versió inventiva del llenguatge del jazz.Reginald Veal, majestuós en les seves introduccions a molts dels temes, per no esmentar el material que treu tema rere tema en la secció rítmica, deixant clar que no sols va ser el gran baixista potent de la seva època, sinó també el que va aportar el conjunt més singular de síncopes i idees que va utilitzar per a crear contrapunts amb ritme. Aquest contrapunt és treballat de diverses maneres pels dos pianistes més impressionants de la dècada dels noranta, Marcus Roberts i Eric Reed, cadascun dels quals inventa amb audàcia rítmica i originalitat prenent de referència i posant el relleu del piano en la secció rítmica que Ellington, Monk, Lewis i Silver van portar a tan profunda autoritat. Wes Anderson és l'home principal en el seu instrument en la seva generació. Todd Williams i Victor Goines són igualment impressionants i Wycliffe Gordon és reconegut entre els músics com el jove mestre de què es pot arribar a fer amb un trombó. En total, aquests són tipus de músics que fan que el públic s'aixequi i cridi, la qual cosa aconseguien transmetre cada nit en el Village Vanguard exhibint una espècie de virtuosisme de conjunt que, donada la durada de la interpretació, estableix un altre estàndard per a la interpretació en grup.

Aquesta setmana repassarem les novetats del pianista Bill Charlap i el seu Trio, del contrabaixista Martin Leiton, de la cantant Veronica Swift, del pianista Luismi Segurado i de la Big Band Secret Society liderada per Darcy James Argue. Tancarem recordant una part del concert celebrat el 14 d'abril del 1966 al Penthouse de Seatle, Washington i protagonitzat pel gran pianista Winton Kelly i el seu trio format per Ron McClure al Baix i Jimmy Cobb a la bateria.