Podcast Camps de Cotó

França va ser important per a Miles tant en l'àmbit professional com personal, es va convertir ràpidament en el seu mercat en directe preferit. Va tocar a França més vegades que qualsevol altre país fora dels EUA i hi va gravar amb freqüència. La seva història al país es remunta a l'any 1949 –quan va presentar-se al Festival International De Jazz amb només 22 anys– i fins al juliol de 1991,en un concert a Niça només dos mesos abans de morir. A principis dels anys 60, Miles va arribar a França després d'haver modificat el curs del jazz. El seu àlbum emblemàtic de 1959, Kind of Blue, va cambiar el hard bop per un estil modal que permetia espai per a un tipus d'improvisació més lliure: una crema lenta ennuvolada que evocava facilitat i tensió. Però en comparació amb la versió d'estudi de Kind of Blue, la música que sortia del Quintet d'Antibes i París tenia molt poc espai per a l'espai i el silenci. Els temes que s’inclouent alguns d'ells van ser dramàtics i d'altres estan plens de fraseig potent, afegint una nova perspectiva emblemàtica en tot el jazz a posteriori. Miles va contractar oficialment la secció rítmica d'Herbie Hancock al piano, Ron Carter al baix i Tony Williams a la bateria a la primavera de 1963, i van entrar a l'estudi el maig d'aquell any amb George Coleman al saxo tenor per gravar la segona meitat de l'àlbum Seven Steps To Heaven. Dos mesos després van arribar a Europa, i Downbeat va considerar que les seves actuacions al Festival Mondial Du Jazz de 1963 eren..... "Excel·lents Nosaltres avui escoltarem un tema de cada un dels concerts inclosos a Miles a França – Miles Davis Quintet 1963/64: The Bootleg Series, vol. 8 i que va ser produït per l'equip guanyador de diversos GRAMMY per Steve Berkowitz, Richard Seidel i Michael Cuscuna (marcant una de les últimes produccions de Cuscuna, que va morir a principis d'any) i masteritzat per l'enginyer de música de Sony, i també guanyador de diversos GRAMMY, Vic Anesini als Battery Studios de Nova York.

Fundada el 1951 per Lester Koenig (3 de desembre de 1917 - 21 de novembre de 1977), Contemporary Records és una història única a Hollywood. Un intel·lectual que estimava les arts, Lester Koenig es va enamorar del jazz quan era adolescent a Nova York, on va créixer fill d'un jutge. La col·lecció de discos el va portar a una amistat per a tota la vida amb un de les icones de la indústria musical, John Hammond. Hammond set anys més gran que ell, va portar el jove Koenig a les sessions d'enregistrament que ell estava produint, despertant en Koenig la passió per posseir una companyia discogràfica de jazz algun dia. El 1951, Koenig va ser abordat per l'antic baixista de Stan Kenton Howard Rumsey, qui amb el seu soci de negocis, John Levine, dirigia un local de jazz de la costa oest, el Lighthouse. Tots dos van oferir a Koenig dur a terme el llançament del primer àlbum de Lighthouse All-Stars que havien gravat ells mateixos. Koenig ho va fer i va transformar Contemporary transformant-lo d'un vehicle clàssic a un segell de jazz modern, i es va transformar en propietari d'un segell de jazz a temps complet. Els discos de Contemporary, especialment els gravats per l'enginyer Roy DuNann, han estat molt apreciats pels audiòfils. Koenig va ser meticulós a l'hora de captar l'essència que els músics intentaven expressar; aquest era el seu objectiu principal com a productor. Les primeres sessions de Contemporary es feien generalment a Capitol Records, però Koenig va portar els seus propis micròfons a aquestes sessions. Decidit a muntar el seu propi estudi, va atreure l'enginyer Roy DuNann lluny de Capitol l'any 1956. DuNann, que treballava a Capitol sota el llegendari John Palladino, ja s'havia fet un nom, dissenyant, entre d'altres, el gran èxit número u de Tennessee Ernie Ford "Sixteen Tons". DuNann va quedar impressionat amb l'atenció de Koenig als detalls, així com els seus micròfons. La dedicació de Koenig a l'àudio d'alta qualitat va ser especialment important per a DuNann, que en poc temps es va dedicar a convertir el magatzem de la part posterior de l'oficina de Melrose Place de Contemporary en un estudi de gravació de primer nivell. Koenig ja havia invertit en equipament de primera línia. L'equip incloïa diversos micròfons de condensador de tubs alemanys i austríacs, inclosos dos Neumann U-47, apreciats avui com els micròfons vocals preferits per moltes estrelles de gravació més importants, i un parell de AKG C-12, el Rolls Royce de micròfons. La combinació de les extraordinàries habilitats de DuNann, una gran sala d'enregistraments en directe de sostre alt, equips d'alta qualitat, un camí de senyal senzill, però prístina i músics de primer nivell van fer de Contemporary un líder en la captura de jazz amb una calidesa i immediatesa sense precedents. El seu so era emblemàtic del jazz de la costa oest de l'època, però Koenig, un novaiorquès, no es va comprometre només a gravar músics locals. Lester Koenig era conegut pel seu respecte i amistat amb els músics, així com per les seves pràctiques comercials refrescants i honestes. Aquestes qualitats van fer del Contemporani una destinació preferida entre els artistes. Avui nosaltres repassarem una de les epoques inicials d’aquest segell compresa entre el període 1953-1955 moments en els quals la identitat inicial del segell va ser modelada per Lighthouse All-Stars de Howard Rumsey, un grup format principalment per antics alumnes de Kenton que van participar en les sessions de Contemporàry des del principi i que van incloure Shelly Manne, Art Pepper, Bob Cooper, Shorty Rogers, Conte Candoli, Bud Shank i molts altres. Els artistes que van gravar Lester Koenig van respondre a la seva fe ferma en la seva creativitat, així com en la seva pròpia bona fe musical. En conseqüència, Contemporary es va convertir en un vehicle essencial per a ells, i tots els Hard bopers que vindrien desprès. Set dècades després de la seva creació, el llegat del segell sembla més imponent que mai, ja que els àlbums —molts d'ells avui àmpliament anunciats com a clàssics— continuen inspirant els fans del jazz i serveixen com a influència i inspiració per als principals actors de l'escena contemporània.

Al nostre programa d’avui contarem amb les novetats de : Out of/Into: -Motion I- Blue Note-2025 Luismi Segurado: -Bud In Green- The Changes-2024 Fernando Brox: - From Within – Fresh Sound New Talent-2024 Samara Joy: -Portrait- Verve-2024 Emmet Cohen: -Vibe Provider-Mack Avenue Records-2025 Tom Harrell: – Alternative Summer -Highnote Records-2024 The John La Barbera Big Band: -Grooveyard- Origin Records-2024- El 1983, a proposta del cap de l'ECM, Manfred Eicher, va demanar a Keith Jarret al baixista Gary Peacock i al bateria Jack DeJohnette , amb qui Jarret havia treballat en l'àlbum Tales of Another de Peacock de 1977, que enregistressin un àlbum d'estàndards de jazz, simplement titulat Standards, Vol. 1. Seguirien poc després dos àlbums més, Standards, Vol. 2 i Changes, tots dos gravats a la mateixa sessió. L'èxit d'aquests àlbums i la gira posterior del grup, que va arribar quan el post-bop acústic tradicional estava gaudint d'un augment a principis dels anys 80, va fer que aquest trio de nous estàndards es convertís en un dels principals i apreciats trios de jazz, i sens dubte un dels més perdurables. Jarret i el seu trio van continuar gravant i girant durant més de 25 anys. Tots tres van gravar nombrosos àlbums en directe i d'estudi que consistien principalment en material de repertori d’estàndards de jazz. Avui escoltarem a Jarret amb aquest inoblidable trio amb una part del concert celebrat al Open Theater East el 25 de Juliol de1993.

Al nostre programa d’avui repassarem les novetats de: Mina Choi Orchestra-Stories-2025 Marta Sanchez-Perpetual Void-2025 Kenny Barron-Beyond this place-2025 Jazzmeia Horn-Messages-2024 Abe Rábade-Tempo de Cor-2025 Isaiah Collier & The Chosen Few-The World is on Fire-2024 A la part final del programa escoltarem part de la publicació de «In Norway: The Kongsberg Concert», una gravació inèdita i que es va creure perduda, del gran pianista Bill Evans realitzada el 1970, i que coincideix amb el sexagèsim aniversari del Festival de Jazz de Konsberg. En aquest concert Bill Evans estava acompanyat pel contrabaixista Eddie Gómez i el bateria Marty Morell. Gómez tocava al costat del pianista des de 1966, mentre que Morell es va incorporar a la formació l'any 1968 i des de llavors van estar tocant junts fins al 1974.

Pablo Records va ser un segell discogràfic fundat el 1973 per Norman Granz, conegut per preservar el jazz clàssic en una època de canvis musicals. Granz, defensor dels drets civils i creador de Jazz at the Philharmonic, va oferir llibertat artística total als músics, capturant l’espontaneïtat del jazz. El segell va comptar amb llegendes com Ella Fitzgerald, Oscar Peterson, Count Basie, Dizzy Gillespie, Sarah Vaughan i Joe Pass, entre d’altres, mantenint el jazz tradicional viu mentre altres tendien a la fusió o jazz-rock. Després de la mort de Granz el 2001, Concord Records va adquirir Pablo, continuant la reedició dels seus clàssics. Pablo Records es manté com un símbol d’integritat artística i excel·lència musical.

Dins del nostre programa dedicat a les novetats avui escoltarem els darrers àlbums de: • Rex Richardson-Elegy-Summit-2025 • Geoff Stradling-Nimble Digits-Origin Records-2025 • Rafa Aceves Trio-Emeki-Errabal-2025 • Juan de Diego «Grebaliarak»-Azken Uda-2025 • Michael Mayo-Fly-Mack Avenue-2024 • Joan Fort-So Far,So Good-Fresh Sound-2025 • Pasqualle Grasso-Fervency-Masterworks-2025 • John Patitucci-Spirit Fall-Edition Records-2025 • Rodney Whitaker -Mosaic- Origin Records-2025 Tancarem el nostre programa amb la reedició d’un concert del gran Oscar Peterson a quartet en directe a Múnic l’any 1994.

Avui viatjarem al llarg del segle XXI escoltant temes diversos, i seleccionarem els millors àlbums que es van enregistrar durant els anys 2000-2010, escoltant un tema de cada disc en aquesta primera part d’aquest especial. Per aquest motiu hem fet la selecció de temes dels següents àlbums.: 1. Brian Blade Fellowship-Perceptual-2000 2. Marilyn Crispell-Amaryllis-2001 3. Cassandra Wilson-Belly Of The Sun-2002 4. Terence Blanchard-Bounce-2003 5. Brad Mehldau Trio-Anything Goes-2004 6. Miguel Zenon-Jíbaro-2005 7. Dave Douglas-Meaning and Mystery-2006 8. Robert Glasper-In My Element-2007 9. Charles Lloyd Quartet-Rabo de Nube-2008 10. Trio 3 + Geri Allen-At This Time-2009 11. Jason Moran-Ten-2010 Una forta abraçada per tots i bona setmana i bon Jazz.

Avui el nostre programa contara amb les novetats de : Pol Omedes-Tasty Time-The Changes 2024 Steve Davis-We See-Smoke Sessions Records-2024, at Jazz Club, New York City Oz Noy-Fun One-Criss Cross Jazz 2024 Joel Ross-Nublues-Blue Note Records 2024 Ben Patterson Jazz Orchestra-Groove Junkies-Origin Records 2024 El nostre concert a la part final del programa serà part del mateix que va oferir el gran trompetista Tom Harrel al Village Vanguard el 2002 amb: Tom Harrell: Trompeta, Flugelhorn; Xavier Davis: Piano; Jimmy Greene: saxo tenor; Ugonna Okegwo: baix; Quincy Davis:bateria. 1. "Asia Minor" (Tom Harrell) 8:43 2. "Manhattan, 3 A.M." (Tom Harrell) 3:07 3. "Where the Rain Begins" (Angela Harrell-Tom Harrell) 6:18 4. "Blues in Una Sea" (Tom Harrell) 11:39 Bon programa i bon jazz. andreujazz@gmail.com

Nascut a Washington DC el 1899, Edward Kennedy Ellington, més conegut com a "Duke", va començar a tocar el piano de petit. La seva mare, que també va interpretar el piano, va supervisar la seva educació i, quan tenia disset anys, va començar a jugar professionalment. Ellington va començar a compondre la seva pròpia música. El 1923 es va traslladar a Nova York i l'any següent va formar la seva pròpia banda, els Washingtonians. Cap al 1927, la banda d'Ellington havia trobat una petita base de fans i va aconseguir un compromís al famós Cotton Club de Harlem. Aquest va resultar ser un punt d’inflexió important en la carrera d’Ellington, proporcionant-li accés a públics més grans a través de ràdio i enregistraments. El 1931 Ellington va deixar el Cotton Club i va començar una sèrie de visites extenses que continuarien durant la resta de la seva vida. Per a Ellington, la gran banda no estava simplement formada per cinc canyes, quatre trompetes, tres trombons, bateria, un baix i un piano; Estava format per individus. Quan altres compositors s’havien preocupat de crear un so que unifiques els molts instruments en una sola veu, Ellington va creure en deixar que les veus dissonants de cada músic toquessin els uns contra els altres. Va escriure música que va aprofitar l'estil i les habilitats dels seus solistes. Per això i moltes altres raons, els seus solistes sovint es van quedar amb ell durant períodes prolongats i dècades senceres. Avui l’hi rendim homenatge recordant algunes peces d’Ellington amb les quals grans instrumentistes van engalanar les seves pròpies virtuts i qualitats musicals com a músics de Jazz.

Aquesta Setmana repassem les novetats de: Out Of/lnto-Motion 1 M.T.B- 'Solid Jackson' Luther Allison Trio- I Owe lt All To You Al Jarreau & NDR Big Band- Ellington I el nostre concert en directe: Chick Corea Akoustic Band Recorded live at Kongsberg Jazz Festival in Kongsberg - Norway, 1989. Chick Corea (Piano) John Patitucci (Double Bass) Dave Weckl (Drums)

Avui el nostre espai torna a presentar-se oferint com cada any un programa Miscel·lani i recordant efemèrides dels anys cinquanta després d’escoltar diversos blocs musicals els quals avui ometem els noms dels temes i els seus autors per donar més mobilitat i interès per provocar l’audiència de futurs oients.

Dins del nostre programa d'avui els Standards són els protagonistes, i en aquesta ocasió hem seleccionat Standards molt coneguts dins el repertori del Jazz per èpoques que van dels anys 20 als 60 però no interpretats per aquells que els hi van donar més renom sinó per altres músics de diversos temps i èpoques.

Al nostre programa d’avui podrem escoltar les novetats de: • Marco Mezquida y Chicuelo-Del Alma • The John La Barbera Big Band-Grooveyard • Gonzalo del Val- Lamentos Mestizos • One for All Sextet-Big George • Renee Rosnes-Crossing Paths El concert de la setmana a la nostra part final és el que es va celebrar el 13 d’abril del 1961 al Falkoner Centret, Copenhaguen Dinamarca amb: Julian Cannonball Adderley (sa) Nat Adderley (tr) Victor Feldman (p) Sam Jones (b) i Louis Hayes (dr).

El desembre de 1940, Mario Bauzá es va incorporar com a director i arranjador, a la banda de Machito , " The Afro-Cubans". Bauzá i Machito serien els que "fessin comprendre al món del jazz que és un error afegir simplement un percussionista llatí a una secció tradicional de ritme de jazz, com sovint era el cas llavors". Això els va portar a formar “seccions completes de ritmes cubans, on els percussionistes llatins entren en relació amb el jazz, i els bateries de jazz amb la música llatinoamericana”. En aquestes seccions s'integraven diversos instruments de percussió, tocats per diversos músics d'origen normalment cubà, i un contrabaixista que havia de dominar tant els ritmes de jazz com els cubans. Nosaltres avui el que hem fet és escollir un enregistrament per dècada representatiu del Jazz caribeny amb convivència de l'entorn i estil Jazzístic del moment que es va enregistrar per tenir una visió precisa del Jazz Afrocubà i la seva evolució estilística durant cinquanta anys d’evolució.

Willis Leonard Holman, conegut en el món artístic com Bill Holman (Olive, Califòrnia, 21 de maig de 1927) és un músic estatunidenc de jazz, saxofonista, arranjador, compositor i director de big band. En 1948 va decidir deixar els seus estudis d'enginyeria en la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA), per a dedicar-se a tocar jazz. Estudia el saxo tenor durant tres anys, i en 1951 passa a formar part de la big band de Charlie Barnet. Es converteix en arranjador i compositor de Stan Kenton entre 1952 i 1956, convertint-se en un dels més prestigiosos compositors i arranjadors de l'escena jazzística de la Costa Oest dels Estats Units.​ Va formar una big band pròpia que va gravar diversos àlbums a la fi de la dècada de 1950 i principis de la de 1960. Aquests àlbums van incloure els títols: «In a Jazz Orbit» (1958), «The Fabulous Bill Holman» (1958) i «Bill Holman’s Great Big band» (1961). L'àlbum més notable d'aquells anys, va ser «Incomparable», amb la cantant Anita O’Day i editat pel segell Verve. A partir de 1975, gairebé 13 anys després de la seva última gravació de big band, Holman va començar a assajar, escriure i gravar novament amb la seva pròpia big band, i va tornar a triomfar guanyant dos premis Grammy. Els arranjaments de Bill Holman per a grans orquestres de jazz, van tenir un tremend impacte fora dels Estats Units. Va dirigir i va gravar amb conegudes orquestres de jazz com la «WDR Big band» de Colònia, la BBC Big band de Londres, la SWR Big band de Stuttgart (Alemanya), la hr-*Bigband de Frankfurt (Alemanya), la RIAS Big band de Berlín, la Klaus Weiss Big band, Vic Lewis, la Big band de la Ràdio Noruega, BuJazzO i l'Orquestra Metropole dels Països Baixos a Amsterdam. Les partitures musicals i gravacions de Bill Holman estan arxivades en biblioteques nacionals de més de 20 països importants de tot el món.

El passat 18 de novembre d’enguany fa avui tot just una setmana ens va abandonar el gran guitarrista i compositor Barceloní, Jordi Bonell. Músic amb una gran trajectòria sempre va estar vinculat dins de la fusió i el mestissatge Jazzístic. Profundament, líric i melòdic i de pulsació de immaculada pulcritud i tècnica va saber extreure les millors i estilístiques vibracions de les sis cordes fos quin fos el context musical que desenvolupes. Des dels seus començaments amb el grup Secta Sònica als 70 fins als seus darrers enregistraments recordarem avui al que ha estat tot un model i referent com a guitarrista de Jazz dins de les tendències de la Fusió del Jazz Rock, el Jazz Mediterrani, o del World music Jazz entre d’altres. D'altra banda, va estar sempre un músic amb un ampli reconeixement col·laborant amb figures del jazz com:  Chet Baker, Marc Johnson, Archie Shepp, Jim Hall, Larry Willis, Jorge Pardo, Carles Benavent, Horacio Fumero o Chano Domínguez entre altres. També va col·laborar amb d'altres artistes com:  Lola Flores, Joan Manuel Serrat, Gato Pérez, Dyango, Moncho, Marina Rossell, Santiago Auserón (Juan Perro) o Miguel Bosé entre altres.

Aquesta setmana repassarem les novetats del trompetista Tom Harrell, de la cantant Samara Joy del trio liderat pel pianista suec Rasmus Sorensen, del grup Vibe i del trombonista i saxofonista Michael Dease. La nostra darrera part del programa està dedicada a Benny Golson com a complement al seu programa d’homenatge amb un concert en directe amb la formació coliderada amb art Farmer, The Jazztet, al Birdhouse de Chicago el maig de 1961.

Homenatge a Quincy Jones Quincy Delight Jones Jr . Trompetista, director d'orquestra, compositor i arranjador nord-americà (Chicago, Illinois, 14-3-1933). Canta espirituals a Seatle, on s'instal·la la seva família en 1948 i toca diversos instruments abans d'optar per la trompeta. Compon a partir dels setze anys i passa temporades amb Bumps Blackwell i Jay McShann. Contractat per Lionel Hampton (1951-1953), descobreix Europa i escriu per a Oscar Pettiford, Art Farmer, Clifford Brown, Gigi Gryce, Tommy Dorsey, Count Basie,George Wallington, Dinah Washington i d’altres entre el 1954 al 1956. Després d'una gira mundial amb Dizzy Gillespie (1956), es converteix en director artístic de Barclay (1957) i estudia amb Nadia Boulanger. Torna a Nova York, forma una big band que acompanya fins a París l'opereta "Free And Easy" de Harold Arlen (1960). Després de mitjans dels 60s es consagra com a arranjador per a Ray Charles i es dedica a la producció discogràfica. Funda la companyia Qwest Rècords (1981) i es fa cèlebre per les músiques de pel·lícules i pel seu paper en la carrera de cantants tan famosos com Michael Jackson. El seu virtuosisme eclèctic li permet adaptar als gustos del moment els traços fonamentals del jazz i el designa com un dels principals arquitectes de l'entorn musical dels anys 60-80. Nosaltres avui descobrirem al gran Quincy Jones com a Director, compositor, arranjador i conductor de les seves Orquestres durant el període compres entre el 1956 al 1961.

Pel nostre programa d'avui hem recollit del nostre bagul musical quatre obres diferents en contingut, estil i dècada, però tots quatre àlbums mantenen vius un elegant estilisme i una profunda creativitat atemporal. L'ús en tots ells de l'espai i la respiració musical, i la seva singular transparència comunicativa reflecteixen en tots quatre discos un magnífic exemple d'atemporalitat jazzística. Les obres escollides que escoltarem avui són: Live in Brussels-Benny Goodman Big Band. Belgium, U.S. Theater, Fairgrounds, May 25th to 31st, 1958. Destination Out-Jackie McLean. Recorded on September 20, 1963 Blue Note – TOCJ-4165 Something Special-Jim Hall.Recorded March 6 & 8, 1993 at Sound on Sound Recording Studio, New York City Pianism-The Michel Petrucciani Trio.Recorded At RCA Studio "C" December 20th, 1985 Blue Note – CDP 7 46295 2

Aquesta setmana escoltarem els darrers enregistraments de: Fernando Brox «From Within»,Orrin Evans and The Captain Black Big Band «Walk a Mile in my Shoe», Hector Floría «Phanerozoic», Eyal Vilner Big Band «Swingin' Uptown» i Lakecia Benjamin. Tancarem la darrera part del programa amb el concert que va ser gravat el 3 de juliol de 1993 a la Liederhalle de Stuttgart conduïda per Bill Holman, saxofonista tenor, director d'orquestra, compositor, arranjador amb la SWR Big Band.