Podcast Camps de Cotó

Camps de Cotó – Edició especial d’estiu-5 Amb l’arribada de l’estiu, Camps de Cotó adopta un format diferent per acompanyar els seus oients. Durant aquestes edicions especials, la música esdevé l’autèntica protagonista i les habituals locucions deixen pas a una selecció continuada de temes pensada per gaudir-ne sense interrupcions. Aquests programes d’estiu volen oferir un espai de calma, descoberta i companyia, ideal tant per escoltar amb atenció com per deixar-se portar pel ritme del jazz en qualsevol moment del dia. És una invitació a viatjar a través dels seus múltiples llenguatges, des de les sonoritats més clàssiques fins a les propostes més contemporànies. Com sempre, la selecció musical va a càrrec d'Andreu Fàbregas, que ha preparat cada edició amb la voluntat de reflectir la riquesa i la diversitat dels diferents estils del jazz. El criteri és el de mantenir un equilibri entre noms imprescindibles i descobertes suggeridores, construint itineraris sonors accessibles i estimulants. Bon estiu i bon jazz....Ahhhh per cert!!!!!!! no oblideu fer molt l'amor i gens la guerra, bye bye Andreu Fàbregas i Borràs.

Camps de Cotó - Estiu 2026 - 4 Camps de Cotó – Edició especial d’estiu-4 Amb l’arribada de l’estiu, Camps de Cotó adopta un format diferent per acompanyar els seus oients. Durant aquestes edicions especials, la música esdevé l’autèntica protagonista i les habituals locucions deixen pas a una selecció continuada de temes pensada per gaudir-ne sense interrupcions. Aquests programes d’estiu volen oferir un espai de calma, descoberta i companyia, ideal tant per escoltar amb atenció com per deixar-se portar pel ritme del jazz en qualsevol moment del dia. És una invitació a viatjar a través dels seus múltiples llenguatges, des de les sonoritats més clàssiques fins a les propostes més contemporànies. Com sempre, la selecció musical va a càrrec d'Andreu Fàbregas, que ha preparat cada edició amb la voluntat de reflectir la riquesa i la diversitat dels diferents estils del jazz. El criteri és el de mantenir un equilibri entre noms imprescindibles i descobertes suggeridores, construint itineraris sonors accessibles i estimulants. Bon estiu i bon jazz. Andreu Fàbregas i Borràs.

Amb l’arribada de l’estiu, Camps de Cotó adopta un format diferent per acompanyar els seus oients. Durant aquestes edicions especials, la música esdevé l’autèntica protagonista i les habituals locucions deixen pas a una selecció continuada de temes pensada per gaudir-ne sense interrupcions. Aquests programes d’estiu volen oferir un espai de calma, descoberta i companyia, ideal tant per escoltar amb atenció com per deixar-se portar pel ritme del jazz en qualsevol moment del dia. És una invitació a viatjar a través dels seus múltiples llenguatges, des de les sonoritats més clàssiques fins a les propostes més contemporànies. Com sempre, la selecció musical va a càrrec d'Andreu Fàbregas, que ha preparat cada edició amb la voluntat de reflectir la riquesa i la diversitat dels diferents estils del jazz. El criteri és el de mantenir un equilibri entre noms imprescindibles i descobertes suggeridores, construint itineraris sonors accessibles i estimulants. Bon estiu i bon jazz. Andreu Fàbregas i Borràs.

P-1308-Camps d'estiu 2-2026 Camps de Cotó – Edició especial d’estiu-2 Amb l’arribada de l’estiu, Camps de Cotó adopta un format diferent per acompanyar els seus oients. Durant aquestes edicions especials, la música esdevé l’autèntica protagonista i les habituals locucions deixen pas a una selecció continuada de temes pensada per gaudir-ne sense interrupcions. Aquests programes d’estiu volen oferir un espai de calma, descoberta i companyia, ideal tant per escoltar amb atenció com per deixar-se portar pel ritme del jazz en qualsevol moment del dia. És una invitació a viatjar a través dels seus múltiples llenguatges, des de les sonoritats més clàssiques fins a les propostes més contemporànies. Com sempre, la selecció musical va a càrrec d'Andreu Fàbregas, que ha preparat cada edició amb la voluntat de reflectir la riquesa i la diversitat dels diferents estils del jazz. El criteri és el de mantenir un equilibri entre noms imprescindibles i descobertes suggeridores, construint itineraris sonors accessibles i estimulants. Bon estiu i bon jazz. Andreu Fàbregas i Borràs.

Camps de Cotó – Edició especial d’estiu-1 Amb l’arribada de l’estiu, Camps de Cotó adopta un format diferent per acompanyar els seus oients. Durant aquestes edicions especials, la música esdevé l’autèntica protagonista i les habituals locucions deixen pas a una selecció continuada de temes pensada per gaudir-ne sense interrupcions. Aquests programes d’estiu volen oferir un espai de calma, descoberta i companyia, ideal tant per escoltar amb atenció com per deixar-se portar pel ritme del jazz en qualsevol moment del dia. És una invitació a viatjar a través dels seus múltiples llenguatges, des de les sonoritats més clàssiques fins a les propostes més contemporànies. Com sempre, la selecció musical va a càrrec d'Andreu Fàbregas, que ha preparat cada edició amb la voluntat de reflectir la riquesa i la diversitat dels diferents estils del jazz. El criteri és el de mantenir un equilibri entre noms imprescindibles i descobertes suggeridores, construint itineraris sonors accessibles i estimulants. Bon estiu i bon jazz. Andreu Fàbregas i Borràs.

SteepleChase Records El segell SteepleChase Records és una de les grans joies amagades de la història del jazz. No té la fama mediàtica de Blue Note Records o de Verve Records, però molts aficionats i crítics el consideren un dels segells independents més importants del jazz modern. Els orígens: un estudiant enamorat del jazz SteepleChase va ser fundada l'any 1972 a Copenhaguen (Dinamarca) per Nils Winther, que aleshores era estudiant universitari. Winther passava gran part del seu temps lliure al mític club de jazz Jazzhus Montmartre, un dels epicentres del jazz europeu dels anys seixanta i setanta.Allà hi actuaven molts músics nord-americans que havien trobat a Europa un ambient més favorable que als Estats Units. Winther va començar enregistrant els concerts amb equips modestos. Un dels músics que li va donar suport va ser el pianista Kenny Drew. El refugi dels grans oblidats La importància històrica d'SteepleChase és enorme perquè va donar feina i visibilitat a músics que havien quedat desplaçats per la indústria musical nord-americana.Durant els anys setanta, moltes grans discogràfiques apostaven pel jazz fusió, el rock o la música comercial. Els veterans del bebop i del hard bop sovint es quedaven sense contracte.SteepleChase es va convertir en el seu refugi.No és un segell especialment orientat al jazz elèctric o a la fusió.Per això molts melòmans el consideren un dels grans guardians del jazz acústic després de l'era daurada de Blue Note. Un catàleg immens SteepleChase ha publicat més d'un miler de referències al llarg de la seva història. A més dels grans noms, ha enregistrat nombrosos músics emergents que després han desenvolupat carreres destacades.Durant dècades, Nils Winther va mantenir una estructura sorprenentment petita: pràcticament ell mateix, la seva esposa Mihoko Winther i molt pocs col·laboradors. Entre els artistes més importants del catàleg hi trobem: Dexter Gordon, Mary Lou Williams, Doug Raney, Kenny Barron, Jackie McLean, Thad Jones, Shirley Horn i molts d’altres incloent el nostre estimat Tete Montoliu al qual li vam fer precisament un dels nostres especials dins de la nomina de gegants d’aquest segell ara fa un parell d’anys. Avui rescatem el material del que disposem i a mes aprofitem la oportunitat per posar temes de llarga durada que encara no havíem programat per fer aquesta primera part dedicada plenament a aquest important segell discogràfic.

Sonny Rollins: l'últim gran colós del saxo tenor El món del jazz va perdre el passat 25 de maig de 2026 una de les seves figures més importants amb la mort de Sonny Rollins als 95 anys. Conegut universalment com el "Saxophone Colossus", Rollins va ser un dels músics més influents de la història del jazz modern gràcies al seu so monumental, la seva extraordinària capacitat improvisadora i una creativitat pràcticament inesgotable. Al llarg de la seva carrera va compartir escenari i estudis amb gegants com Miles Davis, Thelonious Monk, Bud Powell, Clifford Brown o Max Roach, convertint-se en una de les grans veus del bebop i del hard bop. Avui li rendim el nostre primer programa d'homenatge amb enregistraments compresos entre el Maig del 1949 i el Febrer del 1956 i extrets dels discos que us passo a referenciar: Les seves primeres gravacions ja mostraven un músic amb una personalitat excepcional. A "J J Johnson's Jazz Quintets", Rollins dialoga amb el gran trombonista J. J. Johnson amb una maduresa sorprenent per la seva joventut. Els seus solos destaquen per la solidesa melòdica i per una capacitat narrativa que ja el diferenciava de molts dels seus contemporanis. A "The Amazing Bud Powell", el tenor es mou amb total naturalitat dins el llenguatge vertiginós del bebop. Les seves intervencions aporten equilibri i lirisme al costat del geni pianístic de Bud Powell, demostrant una gran fluïdesa harmònica i un fraseig ple d'idees. El disc "Sonny Rollins Quartet" representa un pas important en la consolidació de la seva veu pròpia. Aquí ja trobem un Rollins més segur, desenvolupant llargues improvisacions construïdes amb una lògica impecable i una gran riquesa rítmica. És el retrat d'un músic que està a punt de convertir-se en una figura central del jazz dels anys cinquanta. A "Sonny Rollins With The Modern Jazz Quartet", la seva energia i espontaneïtat es combinen perfectament amb l'elegància característica del Modern Jazz Quartet. El contrast entre la contundència del tenor i la delicadesa dels arranjaments crea moments d'una gran bellesa musical. La seva col·laboració amb Thelonious Monk a "Monk" és una de les trobades més fascinants del jazz. Rollins comprèn com pocs l'univers musical del pianista i respon als seus reptes harmònics amb solos intel·ligents, plens d'enginy i d'una gran llibertat expressiva. A "Bags' Groove" de Miles Davis, Rollins comparteix protagonisme amb alguns dels millors músics del moment. Les seves improvisacions destaquen per la seva força, la seva imaginació i una capacitat única per construir discursos musicals coherents a partir de motius aparentment senzills. Finalment, a "At Basin Street" de Clifford Brown i Max Roach, trobem un Sonny Rollins en estat de gràcia. El seu saxo tenor manté un diàleg brillant amb la trompeta de Clifford Brown, oferint alguns dels millors moments del hard bop primerenc. La combinació de virtuosisme, swing i profunditat emocional converteix aquest enregistrament en una autèntica joia. Tots aquests discos documenten l'evolució d'un músic extraordinari que acabaria convertint-se en una de les figures més respectades i admirades de tota la història del jazz. Amb la seva desaparició s'apaga una de les últimes grans veus de l'edat d'or del jazz, però el seu llegat continua viu en unes gravacions que segueixen sent una font inesgotable d'inspiració per a músics i aficionats d'arreu del món.

Dins del programa d’avui, els autèntics protagonistes són els Standards, aquelles composicions que amb el pas del temps han acabat convertint-se en peces imprescindibles dins la història del Jazz. Per aquesta selecció hem volgut fer un recorregut per temes molt coneguts i estimats del repertori jazzístic, escrits entre les dècades dels anys 20 i dels anys 60, una època especialment rica en melodies que han perdurat fins als nostres dies. Ara bé, la particularitat d’aquesta proposta és que no escoltarem aquestes obres en les versions dels artistes que originalment les van popularitzar o que els van donar més renom, sinó a través de la mirada i la sensibilitat d’altres músics de diferents generacions, estils i moments històrics. D’aquesta manera, podrem descobrir com un mateix Standard pot transformar-se constantment segons qui l’interpreta, mantenint sempre la seva essència però adquirint nous colors, noves sonoritats i noves formes d’expressió. El Jazz ha tingut sempre aquesta capacitat de reinventar el seu propi repertori, i precisament els Standards són un dels millors exemples d’aquesta tradició viva, oberta i en permanent evolució. Cada interpretació és diferent, cada músic aporta la seva personalitat i el seu llenguatge, i això fa que aquestes melodies continuïn vives dècada rere dècada. El programa d’avui és, per tant, una invitació a redescobrir grans clàssics del Jazz des d’una perspectiva diferent, escoltant com altres artistes han sabut fer seves aquestes cançons universals.

El recorregut d’avui ens porta per alguns dels discos més emblemàtics del catàleg Blue Note de l’any 1963 amb tota aquella generació irrepetible de músics del hard bop dels anys seixanta. “Never Let Me Go” mostra un Stanley Turrentine càlid, melòdic i profundament bluesy, amb aquell so gras i humà que el va convertir en una veu única del saxo tenor. “Vertigo”, de Jackie McLean obre les portes a un llenguatge més modern i nerviós, gairebé flotant entre el hard bop i les primeres aventures de l’avantguarda. “My Point Of View” confirma la immensa capacitat compositiva de Herbie Hancock, combinant sofisticació harmònica, groove i una elegància absolutament moderna. “Una Mas”, de Kenny Dorham construeix un ambient hipnòtic i llatinitzant, amb una senzillesa aparent que amaga una enorme riquesa rítmica. “Our Man In Paris” és una autèntica joia del jazz expatriat europeu, amb un Dexter Gordon majestuós i relaxat dialogant amb músics de primer nivell. En canvi, “A Man With A Horn” respira soul jazz i carrer, amb l’inconfusible swing terrenal de Lou Donaldson. “Little Johnny C”és una obra menys coneguda però extraordinària, on Johnny Coles desplega lirisme i sensibilitat amb una finor exquisida. “Step Lightly”,de Blue Mitchell combina contundència bop i subtilesa melòdica amb una naturalitat admirable. “Our Thing” de Joe Henderson inquiet, modern i creativament desbordant, ja apuntant cap a nous horitzons sonors. “No Room For Squares” és pur hard bop refinat, amb el fraseig elegant i intel·ligent de Hank Mobley en estat de gràcia. I quan arriba “Idle Moments”, el temps sembla aturar-se: Grant Green crea una atmosfera nocturna, pausada i gairebé cinematogràfica. Finalment,“The Sidewinder” de Lee Morgan esclata amb energia, groove i un magnetisme irresistible que va redefinir el so comercial del jazz modern. Tots aquests discos enregistrats l’any 1963 comparteixen una mateixa essència: improvisació viva, personalitat pròpia i aquella combinació perfecta entre sofisticació i emoció directa. És el jazz de l’època daurada de Blue Note Records, quan cada sessió semblava destinada a convertir-se en història.

En el cas de la selecció d’avui i en primer lloc cal destacar que de Dave Stryker amb Blue Fire: The Van Gelder Session, ens trobem amb un òrgan trio que recupera el so clàssic Blue Note des del mateix estudi Van Gelder. És un disc de groove directe, amb molta influència de Grant Green i Jimmy Smith, on el valor principal és la cohesió del trio i el feeling. Amb Lluc Casares i Big Band Vol. 1, el focus canvia completament cap a l’escriptura orquestral. Aquí el jazz es converteix en arquitectura sonora: arranjaments complexos, influència del l’ellingtonisme clàssic fins a la modernitat contemporània de Thad Jones & Mel Lewis Big Band, i una aposta clara per la sonoritat de gran formació amb identitat pròpia catalana i europea. Sonidos de Lauren Henderson introdueix una altra dimensió, més vocal i híbrida. És un disc que barreja jazz modern amb arrels afro-caribenyes i standards reinterpretats. La seva força està en la narrativa identitària i en la manera com la veu es converteix en instrument central dins d’un entorn molt sofisticat. En canvi, Chicago To New York d’Eric Alexander representa el post-bop en estat pur. És un disc de continuïtat històrica, on el tenor sax es situa dins la tradició de Gene Ammons, Dexter Gordon o Sonny Rollins amb un quartet molt sòlid i un swing molt directe, gairebé sense artifici. Rhythm Riot de Christian Pabst es mou cap al jazz europeu contemporani. És un trio piano, baix i bateria molt interactiu, amb una concepció rítmica gairebé “política”, on la música es planteja com a resposta al caos del món segons el llibret del lider inclos al cd. Aquí predomina l’espai, la interacció i una estètica propera a ECM. Finalment, Curves of Life (Live in Paris) de Steve Coleman & Five Elements és probablement el més radical. És jazz M-Base en directe, basat en sistemes rítmics complexos, polirítmia funk i improvisació estructural. Coleman transforma el groove en una arquitectura matemàtica viva. En conjunt, aquests discos mostren sis aproximacions diferents: tradició (Stryker), escriptura orquestral (Casares), fusió vocal (Henderson), post-bop contemporani (Alexander), jazz europeu introspectiu (Pabst) i experimentació rítmica avançada (Coleman).

Aquests quatre enregistraments documenten un moment especialment ric i divers del jazz de finals del segle XX, on tradició i exploració conviuen amb naturalitat. El directe de Freddie Hubbard al Keystone Korner de San Francisco (novembre de 1981) captura un trompetista en plena maduresa, amb un so poderós, expansiu i d’una precisió tècnica impressionant. El seu fraseig combina lirisme i energia, amb solos que es despleguen amb una narrativa clara i una intensitat creixent. En canvi, Ahmad Jamal, al Festival de Jazz de Mont-real de 1985, ofereix una lliçó magistral d’economia i espai. El seu estil, aparentment contingut, amaga una sofisticació rítmica i harmònica extraordinària. Cada silenci té pes, cada acord està col·locat amb una intenció gairebé arquitectònica, i el trio respira com una sola entitat. Shirley Horn, amb “Thought About You” (1987), ens trasllada a un univers íntim i introspectiu. La seva veu, càlida i delicada, dialoga amb el piano amb una sensibilitat gairebé confidencial. El tempo sovint pausat permet que cada paraula i cada nota ressonin emocionalment, creant una atmosfera de profunda melangia i elegància. Finalment, Carla Bley, amb “Fleur Carnivore” (1988), obre una porta cap a un llenguatge més experimental i eclèctic. La seva escriptura combina humor, ironia i una gran riquesa tímbrica. Les estructures són menys convencionals, però sempre coherents, i el conjunt funciona com un laboratori sonor ple de matisos i sorpreses. En conjunt, aquests quatre treballs mostren la pluralitat del jazz: des de l’ímpetu hard bop de Hubbard fins al refinament minimalista de Jamal, passant per la introspecció vocal de Horn i l’avantguarda compositiva de Bley. Són testimonis d’una època on el jazz no només preserva la seva essència, sinó que continua reinventant-se amb personalitats úniques i veus inconfusibles.

Avui, el programa Camps de Cotó pren una forma especial i molt viva: està construït a partir de les veus dels nostres oients i amics del programa. Al llarg de l’emissió, escoltarem diversos àudios que hem rebut, on cadascú comparteix, des de la seva experiència personal, què significa el jazz per a ell o per a ella. Serà un recorregut plural i íntim, fet de mirades diferents però unides per una mateixa passió. Perquè el jazz no és només música: és emoció, és memòria, és llibertat... i avui el descobrirem a través de qui el viu i el sent tant d’una manera com d’un altre. Aquest programa està dedicat a: Esperança Borràs,Elisenda Rivas,Lourdes Balart,Mònica Martínez,Cèsar Vilagut,Eric Castillo, Ricardo Henche i Francesca Martínez. Gràcies a tots per la vostra col·laboració. Andreu

Avui el nostre espai es presenta de nou amb un programa de caire miscel·lani, com fem cada any, tot recordant efemèrides de diferents èpoques. Després d’escoltar diversos blocs musicals, i seguint la línia habitual d’aquest tipus d’emissions, no es mencionaran ni els títols de les peces ni els seus autors, amb la voluntat de donar més dinamisme i despertar l’interès de nous oients.

Aquesta setmana repassarem les novetats de: El disc Sweet, Sweet Spirit de Ron Carter que destaca per la seva elegància i profunditat, amb un so Gospel compartint lideratge amb el gran director de Coral Gospel Dr.Dicky Dillard amb un treball càlid i espiritual que reflecteix una maduresa artística i profunditat de les arrels tradicionals impecable.Waiting de Marçal Perramon ofereix una proposta íntima i reflexiva, amb una sensibilitat moderna dins l’escena jazzística catalana. A Without Further Ado Vol. 1, Christian McBride desplega tota la seva energia i virtuosisme, combinant tradició i frescor contemporània acompanyat esplèndidament d’un gran grup de cantants. Playtime de Martí Mitjavila transmet una actitud lúdica i creativa, amb arranjaments que juguen amb ritmes i textures. Per la seva banda, Twio Vol. 2 de Walter Smith III explora formats reduïts amb una gran llibertat expressiva i complicitat entre músics. Finalment, Spirit of the Moment: Live at the Village Vanguard del Joshua Redman Quartet serà la part final del programa amb el nostre concert en directe habitual on es captura la intensitat del directe amb una improvisació vibrant i plena d’energia de Redman i el seu Quartet.

• Barcelona Meeting és un enregistrament documental de 1989 que va quedar inèdit i que recull una sessió de jazz a Barcelona amb dos saxofonistes nord-americans de primera línia, Charlie Mariano (saxo alt) i Sal Nistico (saxo tenor), acompanyats per un ritme sòlid i creatiu. El repertori alterna interpretacions de temes de jazz clàssic i originals, mostrant el contrast entre les veus líriques i la potència expressiva dels dos líders. • Tom Ollendorff – Where In The World (2025) és el tercer àlbum del guitarrista britànic, gravat amb Aaron Parks (piano), Conor Chaplin (baix) i James Maddren (bateria). Es caracteritza per composicions pròpies centrades en la melodia, amb una sensibilitat que barreja jazz contemporani, bebop i atmosfera impressionista. Les cançons són líriques i evocadores, mostrant maduresa compositiva i una sintonia refinada entre els membres del quartet. • Ànima d’Irene Reig (2025) és un treball del seu Irene Reig Quartet que fusiona el jazz amb elements de música clàssica i tradicions melòdiques. El disc conté la primera suite de l’artista i explora un viatge emocional i introspectiu, utilitzant harmonies contrapuntístiques i improvisacions dinàmiques per reflectir estadis com la lluita, tristesa i curació. • The Second Time Around (Dutch Jazz Heritage Series) fa referència a un enregistrament emblemàtic del repertori del gran Oliver Nelson. Destacada per la seva rica orquestració de big band i el seu paper dins del jazz mainstream de grans conjunts. (La sèrie Dutch Jazz Heritage reeditava títols històrics dins del patrimoni jazzístic). • Love Lasts Forever – David Hazeltine és un àlbum del pianista americà David Hazeltine, conegut per la seva profunda aposta pel hard bop i el post-bop. El disc destaca per les composicions originals i l’estil líric i elegant al piano, amb solos que combinen tradició i modernitat, fent-lo un punt de referència per als amants de la tradició pianística del jazz. • Avec Amour (Live in Paris 1969) – Thad Jones / Mel Lewis Orchestra és un àlbum en directe gravat a París el 1969 per la big band liderada pel trompetista Thad Jones i el bateria Mel Lewis. Aquest enregistrament captura l’energia d’una de les millors bandes de big band del jazz modern, combinant arranjaments sofisticats, solos virtuosos i una sinergia potent entre els vents i la secció rítmica en un context de concert europeu.

El segell Criss Cross Jazz (fundat el 1980 als Països Baixos per Gerry Teekens) ha tingut un paper estructural en la consolidació de nous talents del jazz modern, especialment dins l’òrbita hard-bop i post-bop novaiorquesa. En primer lloc, ha funcionat com a plataforma de debut com a líders per a músics joves però ja actius a l’escena de Nova York. En un moment (anys 80 i 90) en què les grans multinacionals reduïen el catàleg de jazz acústic, Criss Cross va oferir pressupost, estudi i distribució internacional a instrumentistes emergents que difícilment haurien enregistrat com a líders tan aviat. En segon lloc, el segell va apostar per una estètica coherent: so directe, repertori amb estàndards i originals, i formacions petites (quartets, quintets, sextets). Això va permetre presentar els músics en un context “canònic”, on quedaven exposades les seves capacitats d’improvisació, composició i lideratge sense artificis de producció. Un altre element clau és la xarxa de músics residents. Criss Cross va crear una mena d’ecosistema: els mateixos intèrprets participaven als discos dels altres. Aquest model va afavorir la visibilitat creuada i va consolidar una generació sencera de jazzmen vinculats a l’escena novaiorquesa. També ha estat rellevant la seva continuïtat editorial. No només presentava un debut, sinó que sovint permetia al músic desenvolupar una discografia sostinguda dins el segell, cosa que facilitava una evolució artística documentada. Des del punt de vista històric, Criss Cross ha representat una alternativa europea amb mirada americana: producció holandesa, però enfocada gairebé exclusivament al jazz dels Estats Units. Aquesta singularitat li ha atorgat una identitat molt clara dins el mercat especialitzat. En síntesi, el segell ha estat un laboratori de consolidació del post-bop contemporani, una porta d’entrada al lideratge discogràfic i un arxiu fonamental per entendre el desenvolupament de diversos músics que avui són figures consolidades del jazz modern. Avui el Camps de Cotó ens porta el debut d’alguns grans músics els quals van iniciar la seva carrera discogràfica debutant per aquest segell.

El programa d’avui es centra en àlbums de jazz gravats en directe entre els anys 2000 i 2009.Aquest període va ser prolífic i divers, amb expressions que van des del post-bop al hard-bop o jazz contemporani. Pat Martino, virtuós guitarrista, destaca per la seva improvisació profunda i tècnica impecable en els enregistraments en viu.Els àlbums de Martino reflecteixen la seva capacitat d’unir blues i rigor modal amb energia espontània. Ted Rosenthal, pianista amb una visió jazzística clàssica i intel·ligent, combina la tradició amb innovació en escenaris en directe.Rosenthal aporta un desenvolupament harmònic sofisticat i interacció fluida amb el gran Bob Brokmeyer al trombo de valvules. Diana Krall, contrabaixista i vocalista, va captivar el públic amb concerts íntims i directes a grans sales.Les seves gravacions en viu del jazz vocal aporten atmosfera i seducció en cada interpretació. Brad Mehldau, pianista pioner, va redefinir el trio de jazz modern en concerts amb lírica i exploracions harmòniques profundes. Mehldau aporta també influències de rock i música clàssica en improvisacions llargues. Frank Morgan, saxofonista, va gravar en directe amb un lirisme emotiu, reminescent del bebop clàssic. Morgan transmet essències del jazz històric amb energia renovada sobre l’escenari. Don Friedman, pianista líric i subtil, explora textures sonores refinades en enregistraments en viu. La seva música destaca per la conversa rica entre melodia i ritme. Dave Douglas, trompetista innovador, fusiona jazz i música contemporània en directes vibrantíssims. Douglas desafia convencions rítmiques i tímbrica en cada concert. Kenny Burrell, llegendari guitarrista, ofereix una sonoritat bluesy i elegant en directes memorables.Burrell representa la continuïtat de la tradició del jazz amb classe i profunditat. Johnny Griffin, sax tenor dinàmic, connecta amb el públic amb virtuositat i impuls rítmic en viu. El gran Little Giant es tot una mostra de personalitat, força i creativitat Chano Domínguez incorpora cadències i ritmes flamencs i llatins al jazz en directe, aportant una frescor rítmica única. La intenció del programa ha estat incorporar músics joves i veterans per oferir una mostra fidel i equilibrada de la dècada 2000–2009. Aquesta selecció permet captar l’evolució estilística i la continuïtat del jazz en directe durant aquests deu anys.

P-1294-Grans Composicions-Grans Intèrprets Interpretar repertori signat per Charlie Parker, Thelonious Monk, John Coltrane, Duke Ellington i Miles Davis constitueix un veritable banc de proves per a qualsevol músic de jazz. No es tracta només d’executar unes partitures; implica assimilar llenguatges harmònics, rítmics i estètics profundament codificats. En el cas de Parker, el repte és eminentment tècnic i harmònic: tempos vertiginosos, substitucions constants, línies bebop que exigeixen precisió mil·limètrica i domini absolut del fraseig. Amb Monk, la dificultat és conceptual: comprendre la seva lògica angular, els silencis estructurals, les tensions intervàl·liques i una articulació que defuig la simetria convencional. Coltrane planteja un desafiament d’intensitat i arquitectura: progressions complexes com les “Coltrane changes”, desenvolupaments modals extensos i una exigència espiritual que transcendeix la mera execució instrumental. Ellington, en canvi, obliga a entendre l’orquestració i el color tímbric; fins i tot en formats reduïts, la seva música demana sentit narratiu i sofisticació dinàmica. Amb Miles Davis, el repte és la síntesi: tocar menys per dir més, gestionar l’espai, interactuar amb el silenci i comprendre el context estilístic —del cool al modal o al jazz elèctric. Assumir aquest repertori implica també una responsabilitat històrica. Són obres que han definit el cànon del jazz modern. Interpretar-les sense caure en la imitació requereix maduresa artística: respectar el llenguatge original però aportar una veu pròpia. En definitiva, abordar aquests compositors és enfrontar-se a la tradició viva del jazz. És un exercici d’excel·lència tècnica, comprensió profunda i identitat personal. Avui escoltarem a altres grans músics interpretar els temes cinc gegants intentant que totes elles tinguin una singularitat notable, una perceptible originalitat i una alta qualitat musical jazzistica. Espero no haver errat i que sigui del vostre gust.

Entre els anys 1940 i 1946, el jazz viu un moment de transformació profunda i apassionant. En aquest recorregut històric, explorarem el final de l’era de les grans big bands i el naixement de nous llenguatges musicals. Tommy Dorsey i Frank Sinatra representen l’època daurada de les orquestres de ball i la popularització del jazz vocal. La veu de Billie Holiday, íntima i colpidora, ens mostra la dimensió emocional més profunda del jazz. El seu diàleg musical amb Lester Young defineix una nova manera de frasejar, més lírica i personal. Duke Ellington, amb el contrabaix revolucionari de Jimmy Blanton, eleva la big band a un nivell artístic sofisticat. Glenn Miller simbolitza l’èxit massiu del swing en el context de la Segona Guerra Mundial. Paral·lelament, a les jam sessions nocturnes de Nova York, neix una revolució sonora.Charlie Parker i Dizzy Gillespie trenquen amb les formes del swing i donen pas al bebop.El bebop aposta per tempos ràpids, harmonies complexes i una nova llibertat creativa. Aquest canvi marca el pas del jazz de música de ball a música d’escolta i experimentació. L’orquestra de Woody Herman actua com a pont entre el swing i els nous llenguatges moderns. Els seus músics joves incorporen idees del bebop dins el format de big band. En aquest període conviuen tradició i ruptura. El jazz es diversifica i es torna més individualista, els solistes guanyen protagonisme creatiu i les orquestres continuen sent importants, però ja no monopolitzen l’escena. És una etapa de canvi estètic i generacional i també és un moment marcat pel context social i bèl·lic. Entre 1940 i 1946, el jazz experimenta el canvi mes profund de la historia i posa les bases del que serà el jazz modern.

Sincretisme–Alba Pujals Àlbum contemporani on la trombonista i compositora catalana Alba Pujals fusiona elements de tradició i modernitat, integrant influències de jazz, bolero i aires brasilers. Gravat entre Barcelona i Nova York, presenta composicions originals i versions reinterpretades amb col·laboracions vocals i instrumentals, reflectint una recerca personal cap a una veu artística pròpia i lliure. On a Modern Genius, Vol.1 – Xhosa Cole Treball del saxofonista britànic Xhosa Cole, gravat en directe i centrat en composicions del llegendari Thelonious Monk. El títol és un homenatge al clàssic de Monk (“Genius of Modern Music”). Cole i el seu quartet interpreten les peces amb energia i respecte, combinant tradició i improvisació, amb la participació de tap dancer i veu en alguns temes. El saxofonista te una originalitat i sofisticació mes que notable. West Side Songs – Francesc Capella trio & Laura Simó Aquest repertori és principalment arranjaments jazzístics de cançons clàssiques de West Side Story i altres musicals de Leonard Bernstein & Stephen Sondheim, interpretats en estil jazzistic juntament amb la Laura Simó i el Francesc Capella Trio. Cal destacar la compenetració del trio i la veterania en la interpretació de Laura Simó que plegats ens oferixen un treball dins d’una esfera molt nord-americana i carregada d’autenticitat. Rhythm, Melody and Harmony – Cyrus Chestnut Nou àlbum del pianista de jazz americà Cyrus Chestnut amb un quartet de piano, saxo, contrabaix i bateria. El treball combina composicions originals i versions d’estàndards i explora un jazz acústic sofisticat, amb un equilibri entre swing, gospel i modernitat. La música destaca per la claredat, la cohesió de l’ensemble i d'improvisació fluida. By All Means – Aaron Parks L’àlbum més recent del pianista i compositor Aaron Parks, publicat per Blue Note Records. Ampliant el seu trio habitual amb tenor sax, el treball presenta composicions originals amb una harmonia rica i profunditat emocional, nodrit de tradició jazzística però amb un llenguatge personal. El repertori combina melodies accessibles amb exploracions harmòniques que rewarden múltiples escoltes. ARBORESQUE-Artemis Treball del grup de jazz femení Artemis (Blue Note), que alterna composicions originals de cada membre amb arranjaments de clàssics de jazz i pop. El so del quintet es caracteritza per una cohesió sòlida, una paleta tímbrica rica i una exploració inspirada en elements naturals i emotius, mostrant la maduresa artística del col·lectiu. CONCERT Registre en directe de l’icònic trio d’Oscar Peterson amb Ray Brown i Ed Thigpen, gravat el 1961 a Colonia , Alemanya però publicat oficialment més tard. Aquest àlbum captura la potència swing i l’ofici jazzístic de Peterson en un concert europeu, amb repertori de bop i swing que demostra perquè el trio és considerat una de les configuracions més influents de la seva època.