Podcasts d'asteroides

Tinc pressa. Vull son. Direu que a què ve, quan fa tants de dies que no rondo per aquí. Us deixo un poema del Joan-Elies, ara que ja el tinc. Una altra lluna us n’apuntaré els versos. Mentrestant escolteu-los.

Mossèn Fontanella em pregunta que quan hi haurà un podcast d'ell al basar. I, per tal de plaure'l prestament, ens hem decidit per un sonet seu, A la mort de Nise. Pels més decandents, sapigueu que el barceloní Francesc Fontanella (nascut tot just un any abans de la mort de l'ebrenc Francesc) és un dels nostres grans del barroc. Així que no hi podia faltar en els nostres podcasts d'asteroides. La música que acompanya els versos és la primera peça de l'Stabat Mater de Pergolesi.

L’altre dia va caure a les meues mans l’edició facsímil de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit. Vaig fullejar-lo una mica, i al final del volum s’hi apleguen reproduïts uns textos esparsos del poeta. I m’encuriosiren, doncs anaven més enllà de la poesia, i tractaven temes decididament polítics. És així com em vaig capbussar a la mar d’internet, i vaig descobrir una vessant completament nova per a mi de Papasseit, el seu catalanisme. I encara més, vaig topar-me amb la història de l’edició del llibre, de l’any 1976, duta a terme per la impremta de l’Exèrcit Popular Català (que entre falsificació de passaports i reproducció de cartells hi intercal·lava l’edició de poesia). No tenia pressa per fer un podcast d’asteroide de Papasseit d’algun dels fragments finals del volum, com mai en tenim per estes coses al basar. Però m’ha semblat que era adequat fer-ho ara, que en vespres d’una declaració de sobirania, i que hi ha tòpics que s’arrosseguen de Papasseit fins avui. La música que acompanya el text és del lleidatà Enric Granados, la Danza española núm. 5, interpretada per Sharon Isbin.

Avui als podcasts d’asteroides reprendrem la poesia. I ho farem amb un clàsic de la literatura catalana, L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer. De tot el poema èpic hem escollit un fragment del Cant vuitè, «L’enfonsament», en què l’autor ens descriu el paisatge apocalíptic de la desaparició del mític continent. L’acompanyament de la lletra serà ben experimental, és la peça Blockhaus de l’Atlantique d’Anton Mobin, en què es recullen els sons ambientals de la vora de l’oceà en un lloc marcat per sempre per la Guerra. I, al final, podreu escoltar els primers versos de la seqüencia gregoriana Dies Irae,.

Feia dies que el tenia pendent, el llibre Esmorzars de l’Ebre de l’Ignasi Revés. Una de les raons, potser, era la dificultat de triar un passatge d’aquest viatge literari i humà, en què la gastronomia acaba sent una magnífica excusa per conèixer-ne les terres i les persones (no us en faré la nòmina, que ben llarga és!). Només us diré que, si voleu conèixer una mica les Terres de l’Ebre de veritat, este és el vostre llibre imprescindible. Així que, gens original, em decanto per un en què apareix el protagonista del títol. Un fragment ben poètic. I és que no per ser narratiu a un text no deixa de calar-se-li la poesia. La música del podcast és la peça Over the River and Through the River de Father Sleep. Trio un rogle pla, recobert d’herbeta. M’acotxo, allargo el braç, la mà i els dits, i toco l’Ebre tebiet. La sabata dreta s’enfonsa en el fang on creix l’herba i la feina és meva per mantenir-hi l’equilibri. En surto com puc, la sabata esquerra també enfangada, i me n’enretiro uns metres. Aquí l’ombra comença a esqueixar-se. Les algues seques s’entortolliguen a les soques dels arbres, a les branques arrossegades per les riuades. Al mig del riu, on toca el sol, navega una barca vermella amb dues noies. Remen riu avall. No trigaran gaire a passar sota el pont del Mil·lenari, el més recent, pràctic i estilitzat dels tres ponts de Tortosa. Jo tampoc tardaré gaire a marxar. Aniré a buscar la passarel·la de fusta, on abans he vist quelcom que semblava un munt de llana. Pujaré a dalt, al parc que hi ha al passeig de Ribera. Trobaré un noi que fa estiraments a la barana d’una altra passarel·la. Travessaré el passeig. A davant d’un edifici de línies horitzontals, símbol de la nova Tortosa, la Tortosa que ha buscat el sud, pujaré al cotxe. I m’aviaré a l’altra punta de la ciutat, perquè he de fer gana per esmorzar.

Feia dies que el tenia pendent, el llibre Esmorzars de l'Ebre de l'Ignasi Revés. Una de les raons, potser, era la dificultat de triar un passatge d'aquest viatge literari i humà, en què la gastronomia acaba sent una magnífica excusa per conèixer-ne les terres i les persones (no us en faré la nòmina, que ben llarga és!). Només us diré que, si voleu conèixer una mica les Terres de l'Ebre de veritat, este és el vostre llibre imprescindible. Així que, gens original, em decanto per un en què apareix el protagonista del títol. Un fragment ben poètic. I és que no per ser narratiu a un text no deixa de calar-se-li la poesia. La música del podcast és la peça Over the River and Through the River de Father Sleep.

Del pròleg al llibre Molles per no perdre’m, de Jesús M. Tibau, ens arriba un deliciós text de Josep Igual. Mentre ens emmarca el llibre en el món literari d’en Tibau, el Josep ens va esfilagarsant la idea de ‘dietari’, i de com aquest gènere permet a l’escriptor explorar nous camins i expressions creatives. El podcast d’avui, doncs, és un pròleg: una magnífica obertura que ens convida a una òpera de suculents tasts que irradien poesia. La música de fons és la peça The entrance, de l’àlbum The secret place d’electron7. Era qüestió de temps que el literàriament polièdric Jesús M. Tibau ens lliurés un paquet o altre del seu dietarisme: un banc de proves, un work in progress: la dita literatura del jo, o des del jo —aqueixa assemblea d’ànimes que les conjuntures repinten. L’aposta del tortosí de Cornudella deriva, per tant, al nostre modest parer, del rejoc de la lògica: fins allà on la lògica hi posa cullerada en els vaporosos afers literaris… Subscriu-te als podcasts d’asteroides

Del pròleg al llibre "Molles per no perdre’m", de Jesús M. Tibau, ens arriba un deliciós text de Josep Igual. Mentre ens emmarca el llibre en el món literari d’en Tibau, el Josep ens va esfilagarsant la idea de ‘dietari’, i de com aquest gènere permet a l’escriptor explorar nous camins i expressions creatives. El podcast d’avui, doncs, és un pròleg: una magnífica obertura que ens convida a una òpera de tasts que irradien poesia. La música de fons és la peça The entrance, de l’àlbum The secret place d’electron7.

De mi n'han dit moltes coses, suposo, però poques de bones. És per això que trobar-me en començar un llibre, sota l'adjectiu de 'provocador', em podria provocar malfiança. Però quan l'epítet ve de la mà de Joan Todó, i el llibre és A butxacades, sé que està posat amb tota la intenció del món, i cada vegada que ho llegeixo se m'enceta un somriure als llavis. I és que, per a provocador literari (per no dir-ne terroriste de les bones lletres), ja el tenim a ell! D'aquí poquet tindrem un nou llibre seu de poemes a les nostres mans. Però mentrestestant us convido a revisitar els seus contes, i n'agafo un fragment ben a propòsit, perquè per saber-ne el final no tindreu altre remei que capbussar-vos-hi. La música és de Antonio de Cabezón i es tracta de la peça titulada Canto del caballero.

Encara que a última hora, ens afegim a l’homenatge que la xarxa li dedica a J.V.Foix, i com tantes vegades dinamitza el víctor des del seu bloc. La tria del podcast d’avui, un sonet del Sol i de dol (la barreja de modernitat i de motius medievals d’este poemari sempre m’ha impactat). Hem optat per “On són, oh mar, els déus i llurs imatges”, un text que Joan Guinjoan ja va musicar. Nosaltres, però, l’acompanyem d’una gavota de Jean-Philippe Rameau. On són, oh mar, els déus i llurs imatges Que et feren immortal? El tron espars Per ribes closes i ports sense fars, On és? Ets presa de l’or de les platges. No hi ha velers ni llenys que et donin gatges Sinó la nau veloç que ignora atzars O els acers submarins prenyats de dards; Pèlag vençut, no reclames ostatges. Naus voladores en deserts celestes T’albiren morta en llur esguard fugaç, -Jaç d’ondines, solaç nocturn dels astres! No et nodreixen tempestes ni malastres: -Als qui vencen els cels, dóna la faç, I al gosat dels teus fons, noves conquestes!

La Carme i el Víctor ens animen a recordar a Montserrat Roig, ara que fa vint anys que ens va deixar. Inevitablement ens havíem de sumar a la iniciativa, i ens han vingut a la memòria els nostres podcasts d’asteroides, que feien dies que no solcaven pels cels enteranyinats d’internet. Avui, el fragment escollit parla de literatura, espigolat del llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Escolteu-lo atentament: art, memòria i paraules de la Montserrat Roig, que sempre hem de tenir presents. I l’acompanya al piano Stefano Mocini, un joveníssim músic (de 16 anys!), amb la peça Injustice, de l’àlbum A cat playing (absolutament recomanable, no us el podeu perdre). L’única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria [...]. Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés de l’escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l’altra banda, que encara batega, que encara existeix.

Si parlem de música d’El meravellós mag d’Oz el primer que ens vindrà al cap, segurament, és la Judy Garland cantant Somewhere over the rainbow. Però aquí no la sentirem, ja que a BSO clàssica ens endisem sempre uns quants anys més en la història. Així, doncs, la pel·lícula que visitarem data del 1910 és de manufactura nord-americana i va ser dirigida per Otis Turner (aquí en podeu trobar una ressenya personal). I era completament muda. Però al document que podem trobar a la xarxa no ho és pas ja que s’hi han posat una sèrie de músiques ben clàssiques que de ben segur recordarem. Una d’elles és la conegudíssima Dansa de la fada de sucre del ballet Trencanous de Txaikovski, n’endevineu la resta? Descarregar-lo en mp3 · Subscriure-s’hi

Des de La paraula escrita ens animaven fa uns dies a commemorar el centenari del naixement de Màrius Torres. Així que gràcies al recordatori del nostre company Víctor (podeu veure la llista de participants aquí) ens hi afegim amb un podcast d’un sonet de l’escriptor lleidatà. Així, doncs, del llibre cinquè de l’antologia Poesies i altres escrits, editat a cura de Margarida Prats, n’hem collit un sonet titulat “L’abisme de llum”. La música que l’acompanya és d’Arcangelo Corelli, un violinista que segur que li agradava al Màrius, i és del Concerto Grosso Op. 6 No. 4. Quan seguim àgilment, amb un cor que no es cansa, qualsevol cosa viva dins nostre o en el món —flama o ocell, temps de turment o d’esperança— fins als termes suprems on tota boira es fon, una sagrada esgarrifor, de mort o crisma, ens pren, de veure allò, com nosaltres vivent, tornar-se gra de pols que es perd en un abisme enllà dels nostres ulls i de la nostra ment. Com un espai, profunditat vertiginosa, tu ets per ella, cenyint la vida tremolosa, renaixement de tot morir, nord de tot rumb. Claredat massa vasta per la nostra mirada! Alegria de l’ànima que sent, enlluernada, Déu entorn nostre, com un abisme de llum!

Des de La paraula escrita ens animaven fa uns dies a commemorar el centenari del naixement de Màrius Torres. Així que gràcies al recordatori del nostre company Víctor (podeu veure la llista de participants aquí) ens hi afegim amb un podcast d’un sonet de l’escriptor lleidatà. Així, doncs, del llibre cinquè de l’antologia Poesies i altres escrits, editat a cura de Margarida Prats, n’hem collit un sonet titulat “L’abisme de llum”. La música que l’acompanya és d’Arcangelo Corelli, un violinista que segur que li agradava al Màrius, i és del Concerto Grosso Op. 6 No. 4. Quan seguim àgilment, amb un cor que no es cansa, qualsevol cosa viva dins nostre o en el món —flama o ocell, temps de turment o d’esperança— fins als termes suprems on tota boira es fon, una sagrada esgarrifor, de mort o crisma, ens pren, de veure allò, com nosaltres vivent, tornar-se gra de pols que es perd en un abisme enllà dels nostres ulls i de la nostra ment. Com un espai, profunditat vertiginosa, tu ets per ella, cenyint la vida tremolosa, renaixement de tot morir, nord de tot rumb. Claredat massa vasta per la nostra mirada! Alegria de l’ànima que sent, enlluernada, Déu entorn nostre, com un abisme de llum!

Avui, 13 de juny, incitats per saragatona, la blocosfera bull d’apunts en memòria de Jesús Moncada, ara que fa cinc anys que ja no és entre nosaltres. Trobareu un bon grapat d’enllaços de diferents contribucions en este apunt de cal Llibreter. El Basar, encara que tard, també s’ha volgut sumar a este petit homenatge a l’escriptor de Mequinensa. Ho farem amb un podcast d’un fragment d’una de les seues novel·les més emblemàtiques, Camí de sirga, i concretament un passatge en què parla de llaüts i de com l’època convulsa de la primera meitat de segle XX afavoria els canvis dels noms dels bastiments. La música és de Jean-Baptiste Lully, i es tracta de l’obertura de Le Bourgeois Gentilhomme. D’ençà de l’avarament, el Neptú formava part del Nelson, primer i únic patró de la nau: els músculs, el cervell, els nervis del navegant tenien una continuació en el vaixell ennegrit pel carbó. A través del gemec del costellam, de les vibracions del buc, de la manera d’esllissar-se per l’aigua, el llaüter arribava a copsar l’Ebre, a establir-hi un lligam misteriós expressat per l’Honorat del Rom d’una manera contundent quan afirmà que el Nelson no tenia estèrnum sinó roda de proa i que posseïa un arjau en lloc de membre viril. El netejaren de llot i van examinar les condicions del buc. L’estada davall aigua l’havia conservat bé. Només es trobava en mal estat la pintura de les galtes de proa, reblanida per l’aigua i despresa parcialment durant la recuperació i la neteja. Entre les pellofes de la darrera capa, aplicada a la primeria de la guerra, apareixien fragments de les lletres del primer nom del vaixell, pintades per l’Aleix de Segarra i repintades cada any durant el repàs estival dels llaüts. Sense estar al cas, amb prou feines algú hauria sabut trobar la solució del trencaclosques i compondre, destriant els fragments blaus dels vermells i del blanc brut que els envoltava, el nom del déu Neptú amb què la vídua Salleres, després d’un Júpiter i d’un Mart, havia prosseguit la saga mitològica iniciada amb l’efímer Polifem del temps de la guerra del 14. A conseqüència dels canvis comportats per la guerra i la col·lectivització de les mines, Júpiter va transformar-se en Lenin, Mart en Llibertat i sobre les lletres del Neptú cobertes amb una mà insuficient de blanc, un calafat entusiasta però maldestre pintà amb vermell el nom de Carles Marx. Fragment de Camí de sirga, part III, capítol 3.

En el segon programa de BSO clàssica viatjarem cap a la Rússia revolucionària de la mà d’Eisenstein i un dels grans films de la història: El cuirassat Potemkin. La seua banda sonora té una història ben moguda, però tot resumint-la us direm que el compositor Edmund Meisel va haver de composar-la en dotze dies i dotze nits per a l’estrena de la pel·lícula a Alemanya el 1925, i que no és fins a la dècada dels 80 en que es restaura la partitura original (per a saber-ne més, us recomano visitar este enllaç). I recordeu que sempre podeu escoltar la música des de la pel·lícula d’a on l’hem tret! Descarregar-lo en mp3 · Subscriure-s’hi

Reprenem avui una antiga tradició dels podcasts d’asteroides, la de donar-hi cabuda a aquelles produccions poètiques que han nascut a la xarxa (recordeu el d’Emigdi, el d’Accídia, el de Doe, el de Bruixa de sol i el de JM Balbastre). I és amb l’excusa de la publicació de Totes les sortides dignes que tot fent-li una lectura hem agafat un poema vingut des de l’Alguer, de la Cinzia Paolucci; perquè ens agrada (no podia ser d’una altra manera!) i perquè servix per reconèixer que la xarxa unix la gent d’un poble com el nostre com mai havia passat abans: tan lluny del nostre Ebre, i tan a prop del clic del nostre ratolí. La música que escoltareu és de Paul Glot, i es tracta de la peça Lord, Be With Us, We Need Thee. El dia de la memòria Des del cel negre plouen gotes d’aigua fosca com llàgrimes centenàries que troben desfogament en una sortida digna. Els homes necessiten d’un món nou… de sortir del gel de la solitud, de la foscor de la indiferència. Baixa des del cel el plor que fa soroll… s’aplaca, sanglota. Moviments llargs i lents bressolen veus sobre veus del mateix timbre i color. Al costat del foc, un vell narra els horrors del passat. Dins l’espetec de la flama ressona la seva veu feble. Paraules que tremolen en l’aire, que mouen la consciència. El nen que escolta en silenci ajupit als seus peus dibuixa sobre un full blanc l’esperança d’un demà millor.

La Roser d’Antaviana ens cita avui per commemorar la figura de Salvador Espriu, quan fa 25 anys que no es troba entre nosaltres (vegeu aquí els blocs participants). Nosaltres hem triat un tema ben mariner per fer-ne un podcast, i hem escollit un fragment de Cementiri de Sinera (aquí el de veritat): potser perquè les odisseiques ressonàncies gairebé sempre són del nostre gust. La música que acompanya el poema és de AlmaNova, Sarajevo Nights. [La constel·lació Argos, d'un mapa de Mercator.] Cementiri de Sinera XXV A la vora del mar. Tenia una casa, el meu somni, a la vora del mar. Alta proa. Per lliures camins d’aigua, l’esvelta barca que jo manava. Els ulls sabien tot el repòs i l’ordre d’una petita pàtria. Com necessito contar-te la basarda que fa la pluja als vidres! Avui cau nit de fosca damunt la meva casa. Les roques negres m’atrauen a naufragi. Captiu del càntic, el meu esforç inútil, qui pot guiar-me a l’alba? Ran de la mar tenia una casa, un lent somni.

El passat el 31 d’octubre ens va deixar Adrià Chavarria. En aquell moment el Basar no va sumar-se a recordar-lo, de tant sobtat que va ser, però això no volia dir que no ho acabéssem fent (tal i com s’ha fet arreu). I avui ha arribat el dia. Molts ja el coneixeu, d’altres potser no. Si és que no, us convido a donar un cop d’ull a esta pàgina, i us donareu compte que hem perdut un dels «nostres» grans. Un dels molts oficis literaris que tenia era el de director de la revista Rels (i aquí la podreu llegir). Per a este podcast hem triat un poema que podeu trobar al núm. 83 de la revista Reduccions, que podeu llegir a la xarxa gràcies al portal de revistes Racó. La música del podcast és de John Williams, i és la peça Dusty Porch. Incompresos els límits, travessen els llindars de la nit, esperant l’albada, que no rebervera els designis, ni les esperances. Sense comprendre els camins es refan un rere l’altre, en vistes a un mar d’horitzó que llambrega l’udol de la nit més profunda. L’hora de la partida s’apropa: esbalçant-se en crineres lleugeres de colors, vers dreceres que no saben ben bé on van. El dia sanglota el meu missatge, mentre la nit s’emmiralla en la llum d’un fanal, que llangueix en la matinada que no arriba.

Avui es tanca l’Any Amades, i el Víctor ens convoca a tots a celebrar-ho amb un apunt i convertir, així, internet en la Plaça Major del folklore. Al Basar ho farem amb un podcast en què el text de l’Amades l’hem extret d’un dels volums de la reedició de la Biblioteca de Tradicions Populars, del que es titula Mitologia de la mar. El fragment que he escollit és un que em resulta familiar literàriament… les ressonàncies innsmouthianes de la llegenda popular són més que sospitoses, per no dir inquietants. Potser el mestre Accídia ens en sabria dir alguna cosa, si li plau trencar el silenci sepulcral que l’envolta… La música que l’acompanya és de Diana Rowan, i es tracta de la peça The Sea Set. Hi ha una terra on la gent són mig peixos mig persones i les dones sobretot estan posseïdes d’una gran bellesa. Una vegada un capità de Mataró va haver-hi d’anar. Es va enamorar d’una dona i d’amagat se la va emportar. Li era molt difícil poder-la mantenir, perquè havia de passar-se unes quantes hores dintre de l’aigua. El marit, gelós, féu construir dintre de la barca com una grossa peixera ben tancada, amb barrots de ferro perquè no se li escapés. Amb aquesta dona tingué quatre fills, que, com la mare, eren mig homes mig peixos. Era més plaent a ella la vida de peix que la de persona i sempre furgava per poder-se tirar a la mar; però el seu marit de cap manera no ho volia, perquè tenia por que no tornaria a bord. Un dia, aprofitant un descuit del mariner, s’hi va tirar; els seus fills la van seguir i es van enfonsar tant, que els treballs del seu marit i de la tripulació per pescar-los van ésser inútils i mai més no en van saber res.