Revolució. Fina Birulés llegeix Hannah Arendt

04.02.16 D'acord amb la filòsofa Fina Birulés, la lectura del controvertit llibre de Hannah Arendt Sobre la revolució (1963) permet preguntar-nos fins a quin punt la revolució pertany encara al nostre horitzó polític, alhora que interrogar-nos sobre el lloc que la llibertat política té en el nostre present. En el pròleg del seu llibre Entre el passat i el futur Arendt escriu: «Des de l’estiu de 1776 a Filadèlfia i l’estiu 1789 a París fins a la tardor de 1956 a Budapest, la historia de les revolucions, que políticament explica amb detall la història secreta de la Edat Moderna, podria ser narrada, en forma de paràbola, com la llegenda d’un vell tresor que, en les més variades circumstàncies, apareix sobtadament i inesperadament i desapareix altre cop, en condicions misterioses diverses, com si es tractés d’un miratge». I presenta la revolució com un fenomen emergit a l’Edat Moderna i que té com propòsit últim la llibertat política com a capacitat coral de donar vida i de participar en un ordre polític del tot nou. Arendt ens recorda que, malgrat que sovint s’ha entès l’esperit revolucionari com una temptativa de ruptura radical amb el passat, les revolucions són en el fons intents de donar estabilitat i permanència al nou començament. Amb això sembla tractar de suggerir-nos que totes les experiències revolucionàries de fundar la llibertat política, o bé s’han articulat des d'una teoria que acaba imposant violentament un ordre durable, o bé han estat incapaces d'articular-la en conceptes i, per tant, de transmetre-la, de donar-li estabilitat. D’aquí no se’n segueix, però, una condemna de l’experiència revolucionària i per això parla del «tresor perdut de la tradició revolucionària». Amb aquesta expressió vol apuntar cap al fet que és millor un memorable seguit de fracassos que cap record. Sobre la revolució ens reconcilia amb un passat viu i ens ensenya a concentrar-nos en el millor present concebible.

28.01.16 D'acord amb la filòsofa Fina Birulés, la lectura del controvertit llibre de Hannah Arendt Sobre la revolució (1963) permet preguntar-nos fins a quin punt la revolució pertany encara al nostre horitzó polític, alhora que interrogar-nos sobre el lloc que la llibertat política té en el nostre present. En el pròleg del seu llibre Entre el passat i el futur Arendt escriu: «Des de l’estiu de 1776 a Filadèlfia i l’estiu 1789 a París fins a la tardor de 1956 a Budapest, la historia de les revolucions, que políticament explica amb detall la història secreta de la Edat Moderna, podria ser narrada, en forma de paràbola, com la llegenda d’un vell tresor que, en les més variades circumstàncies, apareix sobtadament i inesperadament i desapareix altre cop, en condicions misterioses diverses, com si es tractés d’un miratge». I presenta la revolució com un fenomen emergit a l’Edat Moderna i que té com propòsit últim la llibertat política com a capacitat coral de donar vida i de participar en un ordre polític del tot nou. Arendt ens recorda que, malgrat que sovint s’ha entès l’esperit revolucionari com una temptativa de ruptura radical amb el passat, les revolucions són en el fons intents de donar estabilitat i permanència al nou començament. Amb això sembla tractar de suggerir-nos que totes les experiències revolucionàries de fundar la llibertat política, o bé s’han articulat des d'una teoria que acaba imposant violentament un ordre durable, o bé han estat incapaces d'articular-la en conceptes i, per tant, de transmetre-la, de donar-li estabilitat. D’aquí no se’n segueix, però, una condemna de l’experiència revolucionària i per això parla del «tresor perdut de la tradició revolucionària». Amb aquesta expressió vol apuntar cap al fet que és millor un memorable seguit de fracassos que cap record. Sobre la revolució ens reconcilia amb un passat viu i ens ensenya a concentrar-nos en el millor present concebible.

21.01.16 D'acord amb la filòsofa Fina Birulés, la lectura del controvertit llibre de Hannah Arendt Sobre la revolució (1963) permet preguntar-nos fins a quin punt la revolució pertany encara al nostre horitzó polític, alhora que interrogar-nos sobre el lloc que la llibertat política té en el nostre present. En el pròleg del seu llibre Entre el passat i el futur Arendt escriu: «Des de l’estiu de 1776 a Filadèlfia i l’estiu 1789 a París fins a la tardor de 1956 a Budapest, la historia de les revolucions, que políticament explica amb detall la història secreta de la Edat Moderna, podria ser narrada, en forma de paràbola, com la llegenda d’un vell tresor que, en les més variades circumstàncies, apareix sobtadament i inesperadament i desapareix altre cop, en condicions misterioses diverses, com si es tractés d’un miratge». I presenta la revolució com un fenomen emergit a l’Edat Moderna i que té com propòsit últim la llibertat política com a capacitat coral de donar vida i de participar en un ordre polític del tot nou. Arendt ens recorda que, malgrat que sovint s’ha entès l’esperit revolucionari com una temptativa de ruptura radical amb el passat, les revolucions són en el fons intents de donar estabilitat i permanència al nou començament. Amb això sembla tractar de suggerir-nos que totes les experiències revolucionàries de fundar la llibertat política, o bé s’han articulat des d'una teoria que acaba imposant violentament un ordre durable, o bé han estat incapaces d'articular-la en conceptes i, per tant, de transmetre-la, de donar-li estabilitat. D’aquí no se’n segueix, però, una condemna de l’experiència revolucionària i per això parla del «tresor perdut de la tradició revolucionària». Amb aquesta expressió vol apuntar cap al fet que és millor un memorable seguit de fracassos que cap record. Sobre la revolució ens reconcilia amb un passat viu i ens ensenya a concentrar-nos en el millor present concebible.