SOM Pòdcast

Les guerres carlines ocupen un lloc central en la història del segle XIX català i espanyol. Durant prop de mig segle, el carlisme i el liberalisme es van enfrontar en diversos conflictes que van anar molt més enllà del camp de batalla i que van deixar una profunda petjada política, social i territorial. Avui ens volem centrar en l’últim d’aquests episodis: la Tercera Guerra Carlina, que va esclatar el 1872 i que a Catalunya es va allargar fins l’estiu de 1875. Què va provocar aquesta nova guerra? Qui eren realment els carlins i qui els combatia? Com es va viure el conflicte a Catalunya, un dels territoris on va tenir més incidència? Més enllà de les batalles, què significava una guerra d’aquest tipus per a les poblacions i per a la vida quotidiana? I, sobretot, què en va quedar quan les armes van callar? Perquè una guerra no acaba necessàriament quan s’acaba el combat: també deixa monuments, topònims, commemoracions, relats i memòries, de vegades contradictòries, que poden sobreviure durant generacions. Per parlar de tot plegat ens acompanyen avui dos historiadors que han estudiat les guerres carlines des de perspectives complementàries. Es tracta de Joan Torrents Juncà, investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha treballat sobre la cultura política carlina i, especialment, sobre la darrera carlinada. Part de les seves investigacions s’han centrat en l’àmbit geogràfic de la Vall del Ges, a Osona. I de David Cao Costoya, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i investigador dels usos públics del passat i de la construcció de les memòries col·lectives. Actualment és secretari del Consell d'Estudis del Patronat d'Estudis Osonencs. Joan Torrents i David Cao són autors de nombroses publicacions acadèmiques, entre les quals podem esmentar Els monuments en record de les víctimes de la darrera carlinada a Osona i el Ripollès, publicada en col·laboració amb Alba Masramon. Tots dos formen part del Consell Científic i de Redacció de “Memòries de Combat”, del qual David Cao n’és el coordinador. Es tracta d’un projecte dedicat a recuperar i cartografiar la petjada que les guerres carlines han deixat en el territori català. Avui, al SOM Podcast, parlem de la guerra, però també del record de la guerra.

‘La Salaó de peix i les treballadores de les fàbriques a l'Escala' La salaó de peix és molt més que una tècnica de conservació dels aliments. Durant segles va ser un motor econòmic, una manera de garantir l'alimentació i una activitat que va marcar la identitat de molts pobles de la Mediterrània. Darrere d'aquesta història, però, hi ha també la de moltes dones que, des de les fàbriques de salaó, van sostenir un ofici essencial i van contribuir a preservar un patrimoni que encara avui forma part de la nostra cultura. Per descobrir aquest llegat, ens acompanya la Lurdes Boix Llonch, historiadora i especialista en patrimoni marítim i memòria oral. Durant més de tres dècades ha dirigit l'Arxiu Històric de l'Escala i el Museu de l'Anxova i de la Sal, i és impulsora de la Festa de la Sal de l'Escala, una iniciativa clau en la recuperació i divulgació del patrimoni marítim i salador del municipi. Boix és també autora de nombroses publicacions sobre la pesca, la salaó de peix i la història de la gent de mar. Entre aquestes destaca La salaó de peix, de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, una obra que recorre la història de la sal, un element essencial per a la conservació dels aliments i per al desenvolupament de les societats al llarg dels segles. Avui, al Som Pòdcast, descobrim quin és el secret de la salaó tradicional, com s'elaboraven les anxoves seguint una tècnica transmesa de generació en generació i per què aquest coneixement continua ben viu avui dia. Músiques: - Pep Bergadà, ‘La Festa de la sal’ - Maria Teresa Pellicer canta a capella ‘L’Escala’ -‘La mala anyada’: Cançó cantada per MaTeresa Pellicer l'any a finals del segle XX a casa seva a l'Escala i recollida per Ramon Manent, Lluís Puig i Lurdes Boix. Posteriorment recuperada pel III Taller de cançons de l'OCPC a l'Alfolí de la Sal de l'Escala

Què era la Sisena Flota? O, més ben dit, què representava per als barcelonins veure desembarcar milers de mariners nord-americans en plena dictadura franquista? Durant gairebé quaranta anys, l'arribada de la Sisena Flota va formar part de la vida de Barcelona. Cada escala convertia el port i els barris més propers, com la Barceloneta, les Rambles o el Barri “Xino”, en un formiguer de mariners joves que, per a molts, eren la imatge d'un món completament diferent. En una ciutat marcada encara per les restriccions de la postguerra, aquells americans portaven una altra manera de vestir, de divertir-se i de consumir. Els seus dòlars omplien bars, restaurants i sales de festa, mentre al seu voltant naixien històries, mites i anècdotes que encara avui formen part de la memòria de Barcelona. Però més enllà de la curiositat, què va significar realment la presència de la Sisena Flota? Va ser només una escala militar o va transformar la vida social, econòmica i cultural de la ciutat? Per entendre aquest fenomen i quin rastre ha deixat en la memòria la capital catalana, al Som Pòdcast conversem amb Xavier Theros, escriptor, antropòleg i divulgador, especialitzat en la història social de Barcelona, especialment en els seus aspectes més populars, marginals i menys coneguts. Xavier Theros és autor de nombrosos llibres sobre la ciutat, entre els quals destaquen La Sisena Flota a Barcelona (Premi Huertas Claveria 2010), Barcelona a cau d'orella, Diumenges a Barcelona, Vida i miracles de la plaça Reial o l'obra col·lectiva Muñoz Ramonet: retrat d'un home sense imatge. També ha publicat diverses novel·les ambientades a la capital catalana, com La fada negra (Premi Josep Pla 2017), Tothom ha de morir, La verge de la punyalada o Aquí no dorm ningú.

Com va néixer la infermeria moderna a Catalunya? Quin paper van tenir les primeres escoles d'infermeres? I com va contribuir aquesta professió a transformar tant la salut de la població com la vida de moltes dones? Avui al SOM Pòdcast ens situem a la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX, un període de profundes transformacions socials, econòmiques i sanitàries. En una societat marcada per la industrialització, el creixement de les ciutats i l'aparició de nous reptes de salut pública, les cures van començar a sortir de l'àmbit domèstic per convertir-se progressivament en una professió reconeguda. Per entendre aquest procés, conversem amb Alba Masramon Cruzate, historiadora especialitzada en la història de la infermeria i el treball femení a la Catalunya contemporània. També és autora del llibre 'El Montepio de Santa Madrona. Previsió social i professionalització de la infermeria', editat pel Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i MUTUACAT. La seva recerca analitza com aquesta nova ocupació va obrir oportunitats de formació, autonomia i mobilitat social per a moltes dones. En aquest episodi descobrirem una història de cures, ciència i transformació social que ens ajuda a entendre els orígens d'una professió essencial i el paper que va tenir en la construcció de la Catalunya contemporània.

Quan neix realment una llengua? En quin moment es comença a formar? Com podem saber com parlava la gent fa milers d'anys... si només ens han arribat textos escrits? Avui al SOM Pòdcast ens endinsem en la formació del català i en els seus primers testimonis escrits a partir de la lectura directa de documents medievals que ens obliguen a repensar com i quan comença realment la llengua tal com la coneixem. Ens acompanyen Tània Alaix Gimbert, doctora en Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana i especialista en patrimoni manuscrit, i Jesús Alturo i Perucho, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica a la UAB i un dels grans experts en manuscrits medievals i patrístics. Tots dos són coautors del llibre 'Lletres que parlen. Viatge als orígens del català' (Editorial La Magrana, 2023), on proposen una nova mirada sobre la formació del català escrit a partir de l’anàlisi dels documents originals i de la revisió de datacions i primers textos.

Avui al SOM Pòdcast ens situem a la Barcelona dels segles XV i XVI per explorar un aspecte clau de la seva història social: l’esclavitud a la ciutat. A partir de la recerca de l’historiador Ivan Armenteros Martínez, especialista en l’estudi de l’esclavitud a Barcelona i autor de diversos treballs acadèmics sobre aquest període, ens apropem a com funcionava aquest sistema i fins a quin punt estava integrat en la vida quotidiana. Com es fixava el valor d’una persona esclavitzada? Quines variables condicionaven la seva situació? Com funcionava un sistema que integrava l’esclavitud dins l’economia i el dia a dia de la ciutat? Edat, origen, sexe o capacitat de treball eren factors clau, però també ho eren les xarxes de relació, les formes de transacció i el marc jurídic en què es produïen. En aquest episodi parlarem també de resistència, de vincles i de comunitats, i de com aquestes persones, tot i la condició imposada, no quedaven completament desconnectades del món social que les envoltava.

Quan pensem en Antoni Gaudí, sovint ens venen al cap la Sagrada Família o el Parc Güell. Però darrere d’aquestes icones hi havia un home que va créixer a Reus, va estudiar a Barcelona i va recórrer Catalunya observant el món d’una manera pròpia. Les seves obres reflecteixen una forma de treballar singular, marcada per la curiositat, l’observació de la natura i la manera com reinterpretava formes i materials sense seguir models establerts. Avui al SOM PÒDCAST descobrim Antoni Gaudí com a arquitecte i creador, un home que va transformar Barcelona i Catalunya amb un estil únic que encara avui té un impacte internacional. Per fer-ho, comptem amb Tate Cabré Massot, periodista cultural, investigadora i guia oficial de turisme amb seu a Barcelona i origen a Reus, experta en modernisme català, arquitectes com Gaudí i patrimoni cultural i arquitectònic. Parlarem de la vida de Gaudí, des dels primers passos a la caldereria del seu Reus natal fins a la culminació de la seva obra més icònica, la Sagrada Família, que enguany celebra una fita històrica: la coronació de la Torre de Jesús, convertint-se en l’església més alta del món.

Quan pensem en la història de la immigració, sovint ens venen al cap les grans ciutats i els fluxos del món contemporani. Però durant l’edat moderna, també Catalunya va acollir colònies d’immigrants, sobretot procedents del sud de França, que van transformar pobles, oficis i xarxes socials arreu del territori. Tot i les diferències amb l’actualitat, la història permet matisar tòpics i entendre millor com la mobilitat humana sempre ha estat una constant, marcada per oportunitats laborals, factors culturals i la recerca d’un futur millor. En aquest episodi del SOM Pòdcast ens endinsem en l’arribada dels immigrants francesos entre els segles XVI i XVII, explorant com es van integrar, quins oficis exercien, com van construir xarxes de suport i quina relació establien amb la població local. Descobrirem també el paper dels matrimonis mixtos i com aquests es convertien en una eina clau per l'arrelament al territori. Per a fer-ho, comptem amb la mirada experta d’Alexandra Capdevila, doctora en Història Moderna i especialista en arxivística, gestió documental i genealogia. Professora a la Universitat Oberta de Catalunya i a l’Ateneu Universitari Sant Pacià. La seva tesi doctoral «Pagesos, mariners i comerciants a la Catalunya litoral. El Maresme a l’època moderna», analitza l’evolució econòmica i demogràfica del Maresme durant els segles XVI i XVII. Aquesta recerca va ser reconeguda amb el Premi Joan Reglà. Al llarg de la seva trajectòria, Capdevila ha aprofundit també en l’estudi de la immigració francesa a Catalunya, a través de diversos articles i comunicacions acadèmiques.

Quan pensem en la història de la salut, sovint ens ve al cap la ciutat: hospitals, facultats de Medicina i grans avenços científics. Però durant segles, l’atenció sanitària també s’ha desenvolupat lluny dels grans nuclis urbans, als pobles i a les comarques rurals de Catalunya. Tot i això, el món rural s’ha presentat sovint com un desert mèdic en comparació amb la ciutat, un tòpic que la història permet matisar i desfer, posant en relleu el paper que van tenir les universitats i els municipis en la consolidació dels oficis vinculats a la salut. En aquest episodi del SOM Pòdcast ens endinsem en la sanitat rural catalana per descobrir quin paper van tenir els professionals de la salut, com ara metges, apotecaris, llevadores i veterinaris (antigament coneguts com a menescals) en una societat majoritàriament pagesa i artesana. Explorarem com es va organitzar l’atenció sanitària abans i després del segle XIX, com es van introduir els canvis científics i professionals, i com la salut pública i la prevenció van anar guanyant pes també en el món rural. Per a fer-ho, comptem amb la mirada experta de Joaquim M. Puigvert, doctor en Història Contemporània i professor titular d’Història Contemporània a la Universitat de Girona. Puigvert és membre del Centre de Recerca d’Història Rural de l’Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i, des de 2009, és director de la Càtedra Marí Casals de Medicina, Salut i Àmbit Rural. També pertany al grup de recerca consolidat de la Universitat de Barcelona, Treball, Institucions i Gènere.

A l’antiguitat, la veu de la Sibil·la anunciava el que havia de venir. Era una profetessa; una veu misteriosa que, segons la tradició, advertia sobre el final dels temps i l’arribada d’una nova era. Amb els segles, el seu cant va transformar-se en una profecia cristiana que, la nit de Nadal, anunciava l’adveniment de Jesús i el Judici Final. Aquesta tradició va arrelar amb força a diversos llocs d’Europa, com ara a Catalunya, Mallorca i l’Alguer, on mai no s’ha deixat de cantar del tot, i que avui torna a reviure amb força. Laura de Castellet és doctora en Història, màster en Cultures Medievals i llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Divulgadora medievalista, també és músic intèrpret en repertori medieval i il·lustradora especialitzada en arqueologia i patrimoni. Recentment ha publicat el llibre ‘Sibil·la. Naixement, metamorfosi i supervivència d’una profecia cantada’ (Dalmau Editor), on explora l’origen, l’evolució i la vigència d’aquesta tradició mil·lenària. Guardonada amb el Premi Claustre de Doctors de la Universitat de Barcelona per la tesi ‘El paisatge sonor de la Catalunya medieval (segles VI-XIV)’, cada Nit de Nadal, Laura de Castellet es converteix en la Sibil·la: la seva veu ressona a la Catedral de la Seu d’Urgell, on, un any més, la profecia anuncia els canvis que vindran. © Agència Beat Content per al Museu d'Història de Catalunya © Audio Cant de la Sibil·la: canal de Youtube Sexenni

Com era la Barceloneta de fa dos-cents anys? Imagineu-vos el soroll de les onades barrejant-se amb els cops de martell dels mestres d’aixa, els crits dels pescadors descarregant la captura del dia, les dones rentant roba o venent menjar al carrer, i els nens jugant entre xarxes i barques. La Barceloneta és un barri que neix fora de les muralles, sempre despert, on treballadors de diferents àmbits conviuen en carrers bulliciosos, dia i nit: mariners, constructors navals, estibadors, soldats i famílies senceres que fan del port de Barcelona el seu món. El segle XIX va ser una etapa de grans canvis: amb la industrialització, l’arribada del vapor i la transformació del port, la Barceloneta va viure una metamorfosi que encara avui marca la seva identitat. Avui conversem amb Eduard Page Campos, historiador especialitzat en l’impacte de la industrialització a la Barceloneta del segle XIX. Page és doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, on va defensar la tesi “La Barceloneta en transició: una comunitat marítima urbana en el pas de la vela al vapor (1840-1900)”. També és professor a la Universitat de Vic i ha publicat diversos treballs sobre la Barceloneta, on analitza com aquest barri, nascut a tocar del mar, esdevé un espai clau per entendre la relació entre Barcelona i el seu port.

Aquest 2025 es compleixen 50 anys de la mort de Franco, un moment clau de la història del país. Però, va ser aquell l'instant que va marcar l'inici de la transició? Com es va gestar aquest procés? Quines forces polítiques i socials hi van jugar un paper decisiu? I com es va viure tot plegat a Catalunya, tant des de les grans ciutats fins a les zones més rurals? La transició espanyola és un període ple de moments determinants: les mobilitzacions del 1976, el retorn de Tarradellas, l’Estatut del 1979 o l’intent de cop d’Estat d'Antonio Tejero el 1981. I també d’episodis que van definir el pas cap a la democràcia, però que d'altra banda van deixar al descobert ferides i silencis, com la repressió contra els treballadors durant el franquisme. Mig segle després, la transició continua generant debat: és una història tancada o encara oberta? Avui, al SOM Podcast, en parlem amb Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals–Pavelló de la República. També és director de Segle XX. Revista Catalana d’Història i un dels principals referents en l’estudi del segle XX a Catalunya i a Espanya.

La figura de l’hereu ha condicionat el sistema hereditari català i ha esdevingut una de les tradicions més nostrades des de fa segles. El seu paper, com el de la pubilla o els 'cabalers', ha estat clau en la transmissió de masos i propietats. A diferència d’altres sistemes hereditaris, com el del País Basc, a Catalunya el primogènit rebia sistemàticament el gruix del patrimoni familiar. L’objectiu era garantir la integritat de les terres i donar una seguretat que evités possibles conflictes i enfrontaments. No era un sistema perfecte, i de fet generava en ocasions tota una casuística de situacions potencialment conflictives. Què era i com funcionava la figura tradicional de l’hereu? Quina lògica hi havia al darrere? Podien heretar les dones? I quin rol jugaven elles en el manteniment i expansió dels masos catalans? Són algunes de les preguntes que avui compartirem a la seu del Museu d’Història de Catalunya amb Llorenç Ferrer Alòs, Catedràtic i doctor en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. És també expert en Història de la familia, història agrària i història del treball, entre d’altres especialitats.

Potser no surt als telenotícies, no apareix a les llistes d’èxits ni sona als altaveus del centre comercial. Però fa més de 40 anys que centenars de bandes d’arreu de Catalunya fan tremolar els escenaris amb mètal català. Un gènere que manté un fort vincle amb la cultura popular catalana, tot i que sovint passa desapercebut a la primera línia mediàtica. Avui, a SOM Pòdcast, el pòdcast divulgatiu del Museu d’Història de Catalunya, ens acompanyen Edu Cremades, Dani Farrús i Dani Morell, tres metallers apassionats que han transformat un fil de Twitter (X) en una veritable enciclopèdia d’aquest gènere musical a Catalunya. Es tracta del llibre 'Història i poder del mètal català', un recull de l’empremta de més de 500 bandes i quatre dècades de resistència sonora en la nostra llengua. Benvingudes i benvinguts a un episodi que, avui, sona ben fort! Les músiques que sentireu al pòdcast són (per ordre d’aparició): - Udol – ‘El Regne’ (00’20”) - Falç de metzinera – ‘La tempesta’ (6’00”) - Foscor – ‘I tornar de les cendres’ (9’24”) - Sangtraït – ‘El guerrer’ (13’37”) - Foscor – ‘I tornar de les cendres’ (Nou fragment) (16’00”) - Falç de metzinera – ‘La tempesta’ (nou fragment) (20’04”) - Obaga – ‘Oda a Barcelona’ (22’50”) - Siroll – ‘Més llenya al foc’ (28’30”) - Obaga – ‘Oda a Barcelona’ (Nou fragment) (30’07”) - Assot – ‘1714’ (39’25”) - Vidres a la sang – ‘Els vents bufen a favor’ (42’10”) - Sangtraït ‘El guerrer’ (nou fragment) (47’37”)

Els ateneus populars van tenir un paper molt rellevant a Catalunya des de finals del segle XIX fins a la Segona República. Aquesta xarxa viva d'entitats culturals i socials oferia espais d’educació, de debat, de cultura i, en definitiva, de cohesió social, i van contribuir a la formació cívica i política de milers de persones arreu del territori. Però, a partir del 1936, amb l’inici de la Guerra Civil, molts d’aquests ateneus comencen a ser clausurats i intervinguts. I amb la instauració del règim franquista, la majoria d’aquestes entitats van ser reprimides, dissoltes i, directament, espoliades. Com es van produir aquests decomisos? A qui van afectar? Benvingudes i benvinguts a SOM, el pòdcast del Museu d’Història de Catalunya. Per aprofundir en aquest procés i en les seves conseqüències, avui conversem amb Neus Moran, doctora en història contemporània i autora de diversos llibres, com ‘L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984)’, publicat per L’Avenç amb el suport de la Federació d’Ateneus de Catalunya i el Memorial Democràtic, així com de ‘La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978)’ i l’estudi ‘Les víctimes de l’espoli franquista a Caldes de Montbui (1939-2023)’. Una conversa que ens ajudarà a entendre millor com la repressió franquista va afectar el teixit associatiu català i quina és la memòria que encara perdura avui.

Quan parlem del passat colonial espanyol, poques vegades ens ve al cap Guinea Equatorial. Coneguda com la Guinea Espanyola, és l’únic país africà de parla oficial castellana i va ser colònia del país durant gairebé dos segles. Territori cedit per Portugal a finals del segle XVIII, inicialment va ser un territori oblidat i, més endavant, un espai d’explotació econòmica, sobretot a través de plantacions de cacau i cafè, on milers de guineans van ser sotmesos a condicions de treball forçós. La presència espanyola no va ser només econòmica, també va ser un imposició cultural, religiosa i política, amb una educació molt controlada i un fort paternalisme. La independència no va arribar fins al 1968, amb un nou estat que va néixer enmig de tensions internes, una economia molt dependent i sota l'ombra d’un passat colonial mal resolt. Avui, a SOM Pòdcast, repassem la història de la colonització espanyola en aquest territori africà. En parlarem amb Gustau Nerín, doctor en antropologia i historiador especialitzat en l'estudi del colonialisme espanyol a l'Àfrica. Nerín, que va residir a Guinea Equatorial durant 7 anys, és també professor universitari i autor de llibres com ‘Guinea Equatorial, història en blanc i negre’ (Península/Edicions 62), ‘Traficant d'ànimes’ (Pòrtic), o el recentment reeditat ‘La última selva de España’ (Catarata).

Barcelona, segle XIX. Revolució Industrial. La ciutat comtal està experimentant un important augment demogràfic que farà canviar radicalment el territori. Hem d’imaginar una ciutat emmurallada, on les pulsions de modernitat xoquen amb les limitacions d’un antic règim. A falta d’espai horitzontal, la capital catalana creix en vertical i és habitual l’amuntegament de les famílies, amb una manca total de les mínimes condicions de salubritat. El 1854, s’enderrocaran les muralles i la capital s’expandirà seguint el famós pla Cerdà, fins a engolir els municipis limítrofs. En aquest context, hi haurà importants canvis en les tècniques constructives i apareixerà un mercat immobiliari en sentit modern. Una nova dinàmica constructiva en la qual hi van participar molts burgesos i industrials enriquits, però també oficis de la construcció que van veure les noves oportunitats d’inversió. Mestres d’obres o de cases, assistits pels fadrins paletes i els aprenents, i la feina d’artesans com fusters i manyans, veuran en aquest període com apareixen altres figures a l’obra que fan trontollar aquesta jerarquia professional. Enginyers, contractistes i arquitectes desplacen aquest ofici, que s’anirà debilitant fins a desaparèixer. Avui, a SOM Pòdcast, el pòdcast del Museu d'Història de Catalunya, descobrirem qui van ser els protagonistes en la construcció de la Barcelona moderna, més enllà de les muralles. I ho farem amb l’historiador i investigador Adrià Velasco Peraire.

Per parlar d’assistència i beneficència és imprescindible parlar de pobresa. I, segurament, els paràmetres que defineixen una persona pobre han anat canviat molt al llarg de la història. En quin moment s’organitza una estructura sòlida d’entitats d’assistència social a Catalunya? Quin paper van jugar a ciutats com Barcelona? Avui, a SOM Pòdcast, ens traslladem a la Barcelona del segle XVIII. En una ciutat encara emmurallada i amb poques mesures de salubritat i higiene, la pobresa era aleshores una condició força generalitzada a la societat catalana. En cas de no poder treballar, el proletariat depèn totalment dels seus propis recursos. Només existien, de manera dispersa en el territori, campanyes puntuals de caritat, que depenien gairebé sempre de l’Església. A partir del segle XIX, però, tot començarà a canviar. Així ens ho explica la Dra. Montserrat Carbonell, professora de la Universitat de Barcelona especialitzada en Història i Institucions Econòmiques.

Barcelona, 16 març de 1938, 10 de la nit. Esquadrilles d’avions provinents del camp d’aviació italià de l’illa de Mallorca comencen a bombardejar la ciutat. Una ordre que, diuen, ve directa de Benito Mussolini. En total, seran 13 bombardeigs al llarg de tres dies: l’atac acabarà quaranta-una hores més tard, el 18 de març, a les tres de la tarda. L’aviació esdevindrà una arma de destrucció, però sobretot de terror: entre sirena i sirena, la població no sabrà diferenciar quan comencen i quan acaben les bombes. El resultat és estremidor: tres dies de terror, un miler de morts i més de mil cinc-cents ferits greus. Winston Churchill diria, pocs anys després,: «No vull infravalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona». Però, per què van apuntar a Barcelona? Quins interessos amagava el feixisme italià en un atac sense objectius militars? Què va suposar per al transcurs de la guerra civil espanyola? Avui, a SOM PÒDCAST, analitzem aquest episodi  amb l’historiador especialitzat en història militar, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme Joan Villarroya, autor del llibre Mussolini contra Barcelona. Els bombardeigs aeris i la defensa passiva. 17 de març de 1938, de l’Editorial Rosa dels vents.

Ens traslladem al segles XIV i XV, amb un Mediterrani compartit entre diferents imperis cristians i sota domini islàmic. L’arribada d’esclaus, entesos com a captius i captives d’aquesta Mediterrània medieval, es converteixen en un fenomen cada cop més habitual a ciutats com Barcelona. De fet, en aquesta etapa s’estima que els esclaus van arribar a representar el 15% de mitjana de la població a la capital catalana. Un augment demogràfic que va produir un considerable impacte cultural: races, llengües i costums molt diferents conviuen en un mateix espai. Avui, trencarem la imatge col·lectiva de l’esclavitud moderna. No parlarem d’un sistema productiu basat únicament en l’explotació de mà d’obra. L’esclau no era assequible només per a la gent acomodada; se’n trobaven a tots els sectors socioeconòmics. Se’n podia fer un ús com a servei domèstic, o també, com a mà d’obra dels tallers artesanals. I, fins i tot, es podia llogar per a feines més pesades. Era, en definitiva, una inversió molt rendible. Per entendre aquest moment de diversitat social, a l’episodi d’avui en parlem amb Roser Salicrú i Lluch, historiadora medievalista especialitzada en Història Mediterrània.