Una tarda a l’òpera

Dues identitats, un sol fuster i un xic de caos! Aquesta setmana a "Una tarda a l'òpera" arrenquem 25a temporada endinsant-nos en el fascinant i divertit món de "Zar und Zimmermann" (1837), la cèlebre òpera comèdia d'Albert Lortzing, amb fragments curosament seleccionats. Acompanyeu-nos a l'Holanda del segle XVII, on el mateix tsar Pere el Gran treballa d'incògnit en unes drassanes. Embolics diplomàtics, un alcalde absurdament incompetent i melodies tan contagioses com el famós "Ball dels esclops" us hi esperen.

Excepcional i complet artista, Gabriel Bacquier va ser el baríton francès més cèlebre i internacional de la seva generació. El seu cant expressiu, els dots actorals i el rigor interpretatiu van ser algunes de les seves línies mestres. Referent de l'òpera francesa, ho va ser també de les òperes de Mozart. El redescobrim en aquest monogràfic que li dediquem.

La veu flexible de Julia Varady ha estat de les més interessants que ha donat a l'òpera el país dels Carpats. Al costat del seu marit Dietrich Fischer-Dieskau, Varady va excel·lir en tot el que va cantar, fins a una digna retirada que actualment li permet impartir l'indiscutible mestratge entre diversos deixebles d'arreu.

Si Wagner l'hagués coneguda, segur que li hauria escrit una òpera. Mezzosoprano de formació, Waltraud Meier va fer igualment incursions en el terreny de les sopranos. Fins i tot més enllà de Wagner. Exigent i autoexigent, Waltraud Meier ha ocupat el tron d'Isolda durant els darrers quaranta anys.

Basso cantante és el que millor defineix la tessitura natural de Ferruccio Furlanetto, un cantant italià de repertori ampli i de registre versàtil, que va de les òperes de Mozart fins als papers més severs de Verdi, sense oblidar la comicitat rossiniana. Bon actor i de presència carismàtica, avui repassarem la seva trajectòria internacional.

Arrelada a Berlín, des d'on va projectar la seva carrera internacional, Pilar Lorengar havia nascut i s'havia educat primerament a la seva Saragossa natal. I, sense deixar els seus orígens espanyols (va ser una il·lustre ambaixadora de la causa sarsuelística), va ser una soprano de referència d'òpera italiana i alemanya.

La recuperació de les òperes mozartianes de joventut, present als escenaris d'arreu i a les sales d'enregistrament durant les dècades del 1970 i el 1980, va ser possible gràcies a veus com la de la suïssa Edith Mathis. La seva veu dúctil i ben timbrada, amb facilitat per les agilitats i el cant líric prototípicament mozartià, van fer d'ella una intèrpret extraordinària de les obres del músic de Salzburg.

El baix baríton afroamericà Simon Estes va saltar a la fama després d'un treball tenaç i d'haver viscut uns orígens clarament humils. Amb el temps, va esdevenir un intèrpret de referència de rols de Wagner (Wotan, Holandès, Amfortas) i de Verdi (Felip II). En aquest programa repassem la seva extraordinària trajectòria humana i artística.

El 2027, Catalunya Música celebrarà el 40è aniversari. A hores d'ara, qui no recorda que la soprano barcelonina Victòria dels Àngels en va ser la padrina? En aquest programa tornem a recordar una de les millors artistes del segle XX, contemporània de Maria Callas, qui sempre va professar admiració cap a la soprano catalana, nascuda a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona.

Venus a "Tannhäuser" en unes celebrades funcions a Bayreuth el 1961 (al costat de Victòria dels Àngels), Grace Bumbry va demostrar ser molt més que la primera cantant afroamericana en actuar al Festspielhaus inaugurat per Wagner. Ho demostrem en aquest programa que li dediquem.

Gran senyor del lied, va ser-ho també de l'òpera. Hermann Prey era la simpatia personificada i es va fer seus tots els personatges que va cantar, des de Mozart fins a Wagner, passant per l'inefable Rossini i el seu Fígaro, del qual Prey va fer una veritable creació magistral.

"Una tarda a l'òpera" celebra amb aquest el programa número 1000 de la seva història, en la seva 24a temporada a l'antena de Catalunya Música. Recordarem com va ser el programa 1 i com van ser alguns d'aquella primera temporada. Però també repassarem una gran soprano del segle XX, l'alemanya Hildegard Behrens.

Va ser una de les millors reines de la nit de la seva generació i, més endavant, va ser també una Pamina de somni. Mozart la va acompanyar sempre, gràcies a la veu bonica, dolça i dúctil. Però també va ser una intèrpret enlluernadora de papers d'òperes de Richard Strauss i, ocasionalment, d'algunes òperes del bel canto romàntic.

Nascut al Canadà, Jon Vickers és també un d'aquells cantants i actors que van convertir la seva veu peculiar en agent indispensable al servei de l'expressió i l'emoció dramàtiques. Otello de referència, també va ser un intèrpret essencial al servei d'alguns dels personatges més turmentats de les òperes de Benjamin Britten.

Rotunditat, rigor i serietat. Aquests són alguns dels atributs que defineixen l'art interpretatiu del baix baríton Bernd Weikl, posseïdor d'una veu extraordinàriament bella i versàtil, al servei sobretot de Wagner però també d'algunes òperes de Mozart.

Elegant, majestuosa i amb una musicalitat innata, la soprano Leontyne Price ha estat una de les millor artistes nord-americanes de la segona meitat del segle XX. Intèrpret referencial de les òperes de Giuseppe Verdi, va abordar igualment altres repertoris, gairebé sempre centrats en òpera italiana.

Baix profund, la de Gottlob Frick va ser una veu cavernosa, que funcionava com a intèrpret dels rols més antipàtics de Wagner, sense oblidar les incursions còmiques al servei de Mozart. En repassem la trajectòria i els èxits, que no van ser pocs en teatres i sales de gravació.

Un gegant amb tot el que això implica: físicament i artísticament. La veu de Matt Salminen ha fet de les seves interpretacions wagnerianes una absoluta referència, sense oblidar el seu pas per Mozart i les incursions en el repertori eslau. I això amb una dilatadíssima carrera.

Potser el terme més escaient per definir la veu de Simoneau sigui el de "tenore di grazia", tot i que va abordar poc repertori romàntic italià. Ancorat en Mozart, la seva va ser una permanent lliçó d'estil i de bon gust. Sense dubte, un dels millors cantants d'òpera canadencs de la història.

Si a Itàlia hi hagués família reial, Giulietta Simionato en seria la princesa. La veu de timbre preciós, sinuós i flexible; l'autoritat expressiva, i la musicalitat innata van fer de l'artista una cantant suficientment versàtil per abordar amb el mateix èxit pàgines del bel canto romàntic o les parts dramàtiques de Verdi.