Una pionera en la música electrònica: Wendy Carlos i la LSI

Programa 515 (*)

?Quan Wendy Carlos va llançar el seu àlbum "Switched on Bach" el 1968 (un altre isqué el 1974-Switched on Bach II), ja portava sis mesos en teràpia hormonal transgènere. Quan l'àlbum va arribar als prestatges, la persona responsable del material encara era coneguda com Walter. La seva operació de passar d'home a dona la va fer en l'any 1972, amb els diners que Stanley Kubrick li havia donat pel seu meravellós treball en "A clockwork orange" (1972), quatre anys després del llançament de "Switched-On Bach".

Va anunciar públicament la seva reassignació de gènere en una entrevista de la revista Playboy de 1979, què després ha lamentat per l’enfocament equívoc què es feia del seu canvi de sexe: "No sé quin efecte tindrà això", va dir a Playboy. La publicitat que envoltà la seva reassignació de gènere va canviar radicalment la forma en què es percebia, apreciava i discutia la seva feina, per a bé i per a mal.

Recordem que el 1964, l'inventor i enginyer Bob Moog presentava la seva màquina  en una convenció de la Societat d'Enginyeria Acústica (AES) a Nova York. Els seus instruments electrònics fets a mà van ser lloats per alguns, però altres van pensar que eren una abominació pel món de la música.
L'anècdota afortunada és que Moog es va quedar adormit després de dinar i va ser tret de la seva migdiada per un estudiant de música de la Universitat de Columbia que semblava no només interessat en el potencial musical del sintetitzador modular, sinó també en com funcionava i aconseguia la seua interminable gamma de sons. Walter Carlos havia estat aconsellat per cercar Moog pel seu professor de composició, Vladamir Ussachevsky, què creia en les posibilitats de la màquina de Moog i que va copsar el potencial de l’instrument per explorar nous mons sonors.

Carlos no es podia permetre comprar llavors un dels increïblement cars instruments de Moog fets a mà, de noguera i ben polits i acabats.  Pel mateix preu podies comprar una bona casa o un bon cotxe. En canvi, Moog i Carlos van desenvolupar un sistema de bescanvi, gravant peces musicals investigant les capacitats de l'instrument. Per aquest treball de Carlos i pels consells que van ajudar al desenvolupament del sintetitzador, Moog va negociar finalment un bon preu.

El sintetitzador modular tenia aproximadament el mateix ample que un piano vertical i els panells frontals estaven coberts de dials, interruptors i cables de connexió. L'instrument s'assemblava a una central telefònica particularment caòtica i antiga. Tenia, però, un avantatge front a d’altres màquines que s’estaven dissenyant llavors per altres persones, com Donald Buchla, què va desenrotllar el seu primer model 100 en paral·lel (de fet es patentaren amb sols setmanes de diferència), l’avantatge era que el de Moog tenia un teclat igual al d’un piano, encara que no hi havia pedals de sostingut o expressió i era monofònic, és dir, no podia emetre més d’un so alhora; incitat per Carlos, però, Bob Moog va construir un component especialment per a Walter/Wendy que va activar els acords. Seguint el seu consell també, la sonoritat del clavicordi es va introduir en l'instrument. A diferència d'un piano convencional, però, les diferents veus i elements havien de ser assajats i col·locats acuradament en l'estudi, ajustant els diversos controls dels inexistents «pedals» amb una mà, mentre que les melodies es reproduïen amb l'altra. Tot un «tour de force».

Va ser una empresa gegantina tant per Walter com per a Rachel Elkind què, com a música i productora, va veure en la música de Bach una oportunitat de provar comercialment l’instrument. La parella Carlos/Elkind havien d’afinar el sintetitzador abans de cada presa i esperar/dessitjar que es mantingués sintonitzat durant la durada de cada pista. L'àlbum és una gesta tecnològica monumental i una fita musical.

El sintetitzador de Moog va aparèixer de fet, inicialment,en 1967, en àlbums dels Doors, els Monkees, i els Byrds, bandes pre-psicodèliques que van entendre la seva promesa futurista, però el seu ús elemental no és comparable al del binomi Carlos-Elkind.

L'impacte de "Switched-On Bach" va ser sísmic. En una entrevista de 2013, Giorgio Moroder va citar l'àlbum com una de les seves influències més ràpides, decissives i profundes. La producció de Moroder sobre "I Feel Love" de Donna Summer en 1977 és un moment fonamental en la història de la música. El so del sintetitzador va ser responsable de la germinació de la música electrònica ballable. A l'igual que al "Switched-On Bach", tots els elements instrumentals en la versió d’estudi de "I Feel Love" es van executar en un sintetitzador modular Moog. Els sons dels DJ's actuals serien impensables sense aquell pas.
Poc després del llançament de "Switched-On Bach", es va presentar al Carnegie Hall. Leonard Bernstein i Leopold Stokowski van realitzar un concert amb la Filharmònica de Nova York i un sintetitzador Moog. El cèlebre pianista clàssic i musicòleg Glenn Gould va declarar que "la realització de Carlos del quart Concert de Brandenburg és, per dir-ho sense embuts, la millor interpretació de qualsevol dels Brandenburg".


Digital Moonscapes, l’obra que anem a escoltar avui,  publicada el 1984, va introduir l'anomenada "LSI Philharmonic Orchestra" ('Large Scale Integration' circuits)". Aquesta va ser la primera vegada que una composició es pensava per una "orquestra sintetitzada", amb un so significativament rellevant i factible d’usar per un compositor. Avançant-se novament a la seua època i després d'un enorme treball junt a Robert Moog, va aconseguir un so on es produïa una rèplica digital molt aproximada de timbres orquestrals estandars junt a nous "instruments" amb sons originals digitals creats per la seua "LSI".

Resulta molt interessant que entreu a l'oceànica web de Wendy Carlos, on ella mateix explica tot el procés de les seues obres i tecnologia i on conta els molts entrebancs que va tindre que patir per qüestions de drets d’autor, llibertat de difusió de la música, en general, i de la seua en particular i un grapat d’interessantíssimess entrevistes que fan veure els molts aspectes als quals un/a creador/a té que fer front per preservar la seua llibertat creativa front a la maquinaria comercial/industrial.

Tot plegat una autèntica fita en la història de la música occidental

(*) La versió del programa que escoltareu, si se'l descarregueu d'aquesta web, inclou, a més del que escoltareu a la ràdio, una altra suite de tres parts, anomaneda "Cosmological Impressions", amb tres moviments: Genesis, Eden i I.C. (Intergalactic comunications). Els comentaris artístics i tècnics de la Wendy Carlos a totes les obres del disc els podreu llegir si es descarregueu el llibret que us pose ací en format pdf.