L’Hoda Dahbi és educadora social i treballadora del Servei de Prevenció i Convivència del districte de Sant Martí de Barcelona. A la Verneda i la Pau, on desenvolupa la seva tasca, li diuen que a ella i al seu company de servei els paguen per passejar, però el que fan és recórrer el barri per identificar, prevenir i abordar els conflictes que puguin sorgir tant al carrer com a les comunitats de veïns i veïnes. Vam tenir una conversa sobre la convivència, sobre com es fomenten o reconstrueixen els vincles comunitaris i sobre la importància de conèixer qui viu a la porta del davant.
«La convivència, tot i que és el dia a dia, anar fent i compartint la vida amb la gent que ens rodeja, també implica una actitud una mica proactiva per part del veïnat, i això és el que intentem sacsejar o impulsar», explica l’Hoda. Sovint, lamenta, quan es parla de convivència «sembla que sigui una obligació per part d’uns quants i un dret per part de la resta, però no, això és com una dansa i ens hem de moure entre totes». «A vegades a les comunitats de veïns els hi dius: més enllà que aquesta família acaba d’arribar d’un altre país o de l’altra punta de la ciutat, els hi heu fet una presentació de quina manera us regulat com a comunitat perquè en siguin partícips? Sempre diem que si no es comparteixen les regles del joc, mai jugarem al mateix joc».
En la seva feina es troba discursos que expressen estereotips i estigmes de caire racista, masclista o de fòbia cap a les persones sense llar, però abans de tractar les persones d’una manera o una altra vol saber «què diu, com ho diu i des d’on ho diu, des de quina experiència». Ara bé, l’Hoda també remarca que «el diàleg i la construcció social i comunitària són bones eines, però també cal ser conscients que hi ha situacions que no es poden tractar des del diàleg».
Davant els problemes de convivència, és habitual que el veïnat busqui respostes punitives o securitàries, però l’Hoda defensa un abordatge de seguretat humana. De fet, la vaig conèixer en una experiència que volia promoure aquesta mirada al barri —que vaig abordar al capítol «Caminar sobre el perill» de Retrats de la Barcelona comunitària. «Malauradament encara tenim la concepció de l’administració com el pare o la mare, en què jo faig la queixa i l’administració m’ha de respondre immediatament, però ens estem oblidant de la força grupal, allò que s’ha fet sempre des de i amb la comunitat, i és important recuperar-ho».
«Hem d’estar al carrer i recuperar espais que siguin positius, perquè quan tenim unes persones amb dinàmiques negatives, en part ha estat per l’abandonament que s’ha donat per part de veïns i veïnes», reivindica l’Hoda. «Ara estem en uns barris buits, on tothom pensa en arribar als seus pisos i entén la convivència només a nivell familiar o de parella. Hem d’entendre que el que succeeix en el barri t’afecta sigui com sigui, tot i que estiguis en un barri dormitori».
L’Hoda ens deixa clar que la convivència no passa per estar d’acord en tot, perquè això seria impossible, però si per conèixe’ns i parlar; sovint les actuacions del Servei de Prevenció i Convivència passen per posar eines bàsiques per al diàleg. «Tenim dificultats per poder comunicar-nos perquè abans de parlar cridem; cada vegada més ens trobem amb gent dient el mateix però, com que s’estan escridassant, no se senten». I ens deixa una recomanació bàsica: saludar les nostres veïnes. «De la Covid-19 hem d’aprendre que vivim en societat i amb gent, i que aquesta gent té nom. Òbviament no cal que siguem amics i amigues, però el “hola veïna, com estàs?” és una calidesa que hem de recuperar».
Segueix La Trucada
Comments