"Kalenda Maya" de Raimbaut de Vaqueiras

• Filip Vermeulen
• Mar, 26/05/20 20:15

La lletra, en occità antic (o proensal) ens mostra un tòpic de l'anomenada fin'amor (amor cortès o amor lleial), un codi de comportament trobadoresc que no era més qu'un vassallatge feudal al servei d'una dama): el trobador, tot hi que som a principis de maig i que hagi tornat el temps clar, (la reverdie, com deien els trouvères) no podrà trobar pau interior ni felicitat fins que no obtingui una senhal per part de la dama del senyor feudal qui el rep i li ofereix l'hospitalitat (dona d'una marcada superioritat i a la que serveix com a vasall) que respongués als seus sentiments per ella, i com sempre la dama per ell es troba lluny, socialment i moltes vegades també fisicament.  *** Occità antic (text original): Kalenda maia / Ni fueills de faia / Ni chans d'auzell / ni flors de glaia / Non es qe.m plaia (etc. ) *** Català: Ni les calendes de maig, / ni la fulla del faig, / ni el cant dels ocells, / ni la flor del lliri em poden causar alegria. (etc.) *** Castellà: Ni el primero de mayo, / ni la hoja de haya, / ni el canto de los pájaros, / ni la flor del lirio pueden alegrarme. (etc.)

• Filip Vermeulen
• Mar, 26/05/20 20:02

Cançó com les que "trobaven" (feien) els trobadors a les Corts del Sud de França al temps de les croades, entre altres les que es van cridar contra els Càtars. Música monòdica i monofònica: només sona una veu musical, una melodia, i els instruments qu'acompanyaven sonaven amb la veu del que recitava i cantava, tocant o improvitzant sobre la mateixa melodia. Perteneix al gènere musical i coreogràfic d'origen instrumental de l'estampie (occità i català, estampida, italià istampitta o istanpitta) i n'és un dels exemples més antics. És molt probable que l'autor va posar lletra a una melodia existent, la d'una estampida que va sentir tocar per uns joglars. L'estampida va ser molt popular els segles XIII-XIV com a dança instrumental, amb autèntics "hits" com ara una serie de Estampies Royales instrumentals franceses i les estampides Isabella i Tre Fontane del Trecento italià, sense oblidar les del trobador Cerverí de Girona, és clar.  

• Filip Vermeulen
• Mar, 26/05/20 19:11

Cançó com les que "trobaven" (feien) els trobadors a les Corts del Sud de França al temps de les croades, entre altres les que es van cridar contra els Càtars. Música monòdica i monofònica: només sona una veu musical, una melodia, i els instruments qu'acompanyaven sonaven amb la veu del que recitava i cantava, tocant o improvitzant sobre la mateixa melodia. Perteneix al gènere de l'estampie (occità i català, estampida, italià istampitta o istanpitta, que en origen és una dansa) i n'és un dels exemples més antics. És molt probable que l'autor va posar lletra a una melodia existent, la d'una estampida que va sentir tocar per uns joglars. L'estampida éva ser molt popular els segles XIII-XIV com a dança instrumental, amb autèntics "hits" com ara les estampides Isabella i Tre Fontane del Trecento italià).    La lletra, en occità antic (o proensal) ens mostra un tòpic de l'anomenada fin'amor (amor cortès o amor lleial), un codi de comportament trobadoresc que no era més qu'un vassallatge feudal al servei d'una dama): el trobador, tot hi que som a principis de maig i que hagi tornat el temps clar, (la reverdie, com deien els trouvères) no podrà trobar pau interior ni felicitat fins que no obtingui una senhal per part de la dama del senyor feudal qui el rep i li ofereix l'hospitalitat (dona d'una marcada superioritat i a la que serveix com a vasall) que respongués als seus sentiments per ella, i com sempre la dama per ell es troba lluny, socialment i moltes vegades també fisicament.